L’evocació planiana d’Eduard Bigas a Banyoles

Una habitació fosca amb dues pantalles gegants dona la benvinguda al petit univers d’Eduard Bigas. Som a Berlín, on viu l’artista, i l’Eduard apareix difuminat contemplant un graffiti de la banda 1UP. L’observa amb una certa admiració des de la distància; la contraposició d’uns artistes que, com Pla, fan del carrer el seu taller, i la de l’artista que, com Bigas, fa del taller la seua vida.

En acabar el documental que introdueix l’exposició Ressonàncies europees, a l’Espai Eat Art (Fundació Lluís Coromina, Banyoles), ràpidament entens per què Bigas evoca Pla: s’hi emmiralla. Més enllà de posar-nos academicistes amb influències —Cuixart, Casamada, Rodolfo Candelaria—, i escoles —informalisme, surrealisme, impressionisme abstracte—, aquí el que hi ha és la influència de l’home, no tant la de l’artista. Bigas fa amb Pla el que Pla fa amb Manolo Hugué, perquè quan Pla presenta Hugué com algú més intel·ligent del que la gent creu, com algú que té una màscara, com un “bufó que d’aquesta manera pot fer la seva”, està parlant d’ell mateix; de la mateixa manera que quan Bigas explica les estades europees, el treball dur, l’ordre mental, el “no soc metòdic, soc obsessiu”, no està parlant només d’ell, sinó també de Pla.

Sota aquesta premissa, Eduard Bigas adapta amb diferents tècniques (collages, aquarel·les, dibuixos a tinta...) una selecció de textos de Josep Pla, fent així una completa interpretació visual de part de la narrativa planiana. Bigas es converteix d’aquesta manera en un traductor a color de diferents reflexions sobre el món que Josep Pla va deixar per escrit durant la seua vida a Barcelona o a les corresponsalies a Berlín, Londres o Moscou.

L’encert principal del pintor és col·locar Barcelona al mateix nivell que Londres, Berlín o Moscou, entenent-la com una corresponsalia més. Bigas comença la seva interpretació amb una evocació de l’Ateneu Barcelonès, amb aquelles palmeres “d’un esllanguiment ploraner” que van permetre que Pla no només es formés entre “papers de qualitat humida” (El quadern gris), sinó que fos conscient de la importància de les relacions personals. L’experiència planiana a la capital catalana podria concentrar-se en la deliciosa tinta titulada Barcelona. En ella, un àngel amb els peus en forma d’onada i un sol on hauria d’haver-hi el cap il·lumina els mítics enllumenats de gas de la Rambla, i com una projecció d’aquesta llum, un mapamundi de textura fullesca i plumífera que ens demostra que s’ha de mirar l’universal des del local.

Passen pocs dies fins que la idea­lització planiana de Berlín queda ferotgement esmicolada. D’aquell país civilitzat només en queden engrunes, quan “en pocs dies la inflació va destruir cent anys d’ordre prussià” (La publicitat, 21/08/1923). Bigas aconsegueix adaptar la confusió del que era però ja no és amb unes tintes deformades lateralment, recordant a la peça Der Krieg (La guerra) la manera com la tramuntana aconsegueix vinclar arbres que fa centenars d’anys que hi són.

En contraposició: Moscou. El viatge a Rússia el 1925 seria un llibre absolutament diferent sense la hiperinflació alemanya d’anys anteriors. Si la civilització és l’infern, pot ser que l’infern siga la civilització. Hi ha sorprenents valoracions positives del país, amb el paper de la dona, “assabentada de la seva importància pública”, “defensada per les lleis” i que, amb aquestes garanties, “no és pas estrany que vulgui fer una vida independent i que els fogons s’apaguin” (El Nord). Com a artista, Bigas també se centra en les llibertats que el règim estalinista retalla als creadors, amb un collage titulat Personatges sinistres, en què el cervell de Stalin esdevé maquinal, amb tot d’idees que durà a terme amb un ganivet fent de llapis i una cara de terror en l’aire que ens recorda el simbolista Odilon Redon.

Acaba l’exposició amb la sensació que Bigas i Pla comparteixen una “diabòlica manera” de crear. El taller per a ell ho és tot, sense una rutina, però no desconnectant ni quan dorm. Els seus dits grossos —per dir-ho planianament: com de botifarra sense lligar—, contraposen amb la delicadesa dels colors i les fines línies que projecten. La mostra deixa clara dues idees que amb tanta nitidesa explica John Berger: la primera, que el món pot ser qualsevol cosa, qualsevol menys un lloc buit; i la segona: que aquest món no pertany als que el miren, sinó als que l’entenen.

Ressonàncies europees: Eduard Bigas evoca Josep Pla. Espai Eat Art, Fundació Lluís Coromina, Banyoles. Fins al 26 d’abril