Història d’una al·lota mallorquina

Na Soukaina ha obtingut el permís de residència temporal per raons d’arrelament. D’això se’n diu, popularment, “els papers”. Les gestions per aconseguir-los han estat llarguíssimes, complexes, plenes de requisits difícils de desxifrar, de travetes burocràtiques i idiomàtiques. Bé: ara ja els té. És un pas més. Ja és una mica més nostra, més oficialment nostra.

Fa uns tres anys que va arribar a Mallorca des del Marroc, on deixà els pares i els germans. Va viure a un pis compartit que gestionava una ONG, i allà l’ajudaren a cercar-se la vida algunes de les millors treballadores socials (algunes de les millors persones, de fet) que jo he conegut mai. Mai no ha deixat de cercar feina, i n’ha tingut gairebé sempre. Ara les coses no li van malament: arregla diverses cases i té un contracte amb seguretat social.

Pel camí hi hagué moments desagradables, homes que la volien contractar per fer net només si també jeia amb ells dos pics al mes. No fa cap falta ser jove ni maca perquè un vellard es vulgui aprofitar d’una dona, basta que ella tingui menys poder que ell, i ningú té menys poder que una dona migrant. Na Soukaina, que és jove i maca, els va saber esquivar sense vacil·lar, i tant de bo els hagués escopit a la cara, però això darrer no va passar.

Al principi, les llengües varen ser el principal obstacle, abans que aprengués el castellà i comencés a intuir de què va el català, per què existeix, quines són les seves arrels a l’illa, quina és la seva importància. Fa poc es va matricular d’anglès a una escola d’adults. Hi va quan pot. No és sempre. Les hores de feina són moltes i cansades, netejar implica un esforç físic notable. Aquests dies, a més, és ramadà, que casa malament amb el past simple i els false friends.

Viu a la platja de Palma, compartint pis amb la família que li lloga l’habitació. Se’n desfà, a la vida. Moltes vegades, els principals conflictes els té amb altres marroquins, vinguts d’entorns més rurals o més conservadors, que la jutgen per no portar hijab, per vestir occidental, per no tenir encara parella. Tampoc és que li hagin passat tragèdies amb ells, sols les topades típiques de fer part d’una comunitat en crisi. I ella voldria una parella, és clar que sí. Però els europeus desconfien d’una dona àrab en situació irregular, i a ella els seus compatriotes no li fan el pes, perquè hi abunden els malentesos.

La família espera massa coses d’ella. Que enviï diners, que ajudi el germà que acaba d’aterrar també a l’illa, que sigui una bona dona de bons costums. Parlen per telèfon. La mare alça la veu, el pare és molt comprensiu però no està avesat a la intimitat. Després de les converses, es sent esgotada i trista i tota sola. És que ho està, molt sola, sense ni una puta eina per defensar-se, entaforada al darrer esglaó social, on té menys poder que tothom. Oh, però com lluita i que valenta. Jo no sabria donar-li ni mitja lliçó.

I aquesta història és tot el que he de dir sobre la immigració a Mallorca.