José Corbacho es posa seriós a ‘Un nuevo amanecer’

José Corbacho, a la televisió, ens té acostumats a la pallassada barroera, de vegades un encert, de vegades una calamitat. Però també té un registre menys conegut. N’és la principal mostra el film Tapas, que va dirigir amb Juan Cruz. Era una sàvia barreja de comèdia i drama que vivien uns personatges de barriada del seu Hospitalet, molt estimats per Corbacho. Ara, Atresplayer publica setmanalment capítols d’una sèrie, Un nuevo amanecer, on Corbacho es retroba amb uns personatges vitalment penjats que, novament, estima. A la sèrie també hi ha una petita galeria de secundaris que, en molt casos, se’ls dibuixa d’un sol, i encertat, traç.

És una sèrie amb debilitats i trampetes argumentals, però que guanya gruix, sense voler ser una obra a reverenciar, quan menys còmica vol ser. T’explica la història de Candela, personatge televisiu popular que fa de jurat d’un talent show, que ha d’abandonar la televisió per internar-se i mirar de superar les addiccions, a l’alcohol la primera. Bàsicament hi ha dues àrees argumentals: les interioritats dels estudis televisius i la vida al centre de rehabilitació on va a raure finalment i on tornarà a recordar que és mare. No és un sanatori de luxe que ofereixi tractaments finolis, però és d’una eficàcia no comprovada. La seva economia no li ho permet i ha d’anar a una institució menys senyora però de tracte amable, on hi ha una gran familiaritat entre els interns.

La producció consagra un bon canvi de registre de l’actor de l’Hospitalet que pot fer equivocar l’espectador al primer capítol

El cantó maligne de la televisió el manifesta la productora del talent show, que vol que el seu jurat tingui les conductes que calen per complaure hipotèticament l’audiència. Però ella tampoc és el màxim exponent d’aquesta dolenteria. És una obedient serventa dels amos de la cadena. El representant de Candela és un altre exemplar del negoci de l’espectacle, miserable perquè no té ni moral ni un duro. I a l’altre cantó de la història hi ha la mare de la protagonista, la bona gent de l’internat, cadascú amb el seu problema, i la parella de professionals que el porten.

La sèrie creix a mesura que Candela deixa de ser una estrella descol·locada, que no adverteix que el seu temps va ser un altre, i ens trobem l’artista que se sent culpable com a mare i vol recuperar la filla. El canvi de registre que hi ha en una escena on la mare de Candela li recrimina conductes passades ho anuncia clarament.

No és un producte rodó, particularment quan hi ha acudits dolents o escenes on, en aquesta difícil combinació de comèdia i melodrama, guanya el gag fàcil. Però se segueix sense angúnies. I hi ha un element que garanteix uns mínims: el repartiment, molt en particular el femení. Encapçalat per Yolanda Ramos, hi figuren Àgata Roca, Vicky Peña, Cecilia Freire, Abril Zamora, Alícia Falcó, la Terremoto de Alcorcón, Judit Martín… a més de cameos com els d’Anne Igartiburu o el mateix Corbacho, que reforcen les escenes del plató televisiu, acreditant l’autenticitat d’allò que s’explica. Ramos va progressivament modulant la seva entonació popular a mesura que abandona el món rialler on estava falsament instal·lada i sap veure’s a si mateixa d’una manera més realista. Finalment es convertirà en una peça clau per a aquest nou dia a què fa referència el títol.

Hi ha l’artista que vol recuperar el rol de mare i una filla que ha de decidir si, generosa, li perdona els seus anys d’absència o els hi recrimina a perpetuïtat. La sèrie consagra un bon canvi de registre que pot fer equivocar l’espectador del primer capítol.