_
_
_
_
_
quart paisatge
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Desitjos fluents en nom de l’art (emergent?)

Molts noms que han passat per Espai 13, que va començar el 1978, han vist impulsades les seves carreres artístiques

Obra de l'exposició 'Solc i no clos', d'Alba Mayol.
Obra de l'exposició 'Solc i no clos', d'Alba Mayol.Roberto Ruiz (Fundació Joan Miró)

Haver fet un lloc on els artistes tinguin dret a equivocar-se. Existeix aquest paradís? Afortunadament, sí. És diu Espai 13 -hereu del primigeni Espai 10- i és la sala que la Fundació Miró dedica als artistes emergents. Perquè no tot ha d’anar d’homes blancs morts. I això no ho dic jo. Li robo l’expressió a Marko Daniel, director de la Fundació Miró i mestre de cerimònies en el recent acte de celebració dels 45 anys de trajectòria d’aquest singular espai. I dic singular perquè com va recalcar el mateix Daniel difícilment es trobaria en tota Europa un espai que hagi mantingut sense interrupcions aquesta resiliència: des del 1978 ha acollit joves artistes i gestors culturals que s’han atrevit a experimentar. A més de singular, Espai 13 també és essencial per a l’escena del nostre país i més enllà. I ara sí que he citat textualment a Daniel. Una essencialitat que ha donat fruits generant un ecosistema -també de vincles- que ressona més enllà de Montjuïc. Molts dels noms que han passat per Espai 13 -i al llarg de tots aquests anys n’han estat més d’un miler- han vist impulsades les seves carreres artístiques. Martina Millà, cap d’exposicions de la Fundació Miró, en va nombrar dos: l’artista Eva Fàbregas -que acaba de triomfar a l’Hamburger Bahnhof de Berlin amb una instal·lació escultòrica- i el curador David Armengol, que dirigeix el centre d’arts visuals contemporànies La Capella i estava assegut entre el públic.

Si els 35 anys de l’Espai 13 van celebrar-se amb una exposició i un llibre que es titulava com la primera línia d’aquest escrit, una dècada més tard els esforços s’han concentrat en la presentació del cicle d’enguany. El nom no pot ser més seductor: Ens acompanyarem quan es faci fosc. Aquest és el paraigua lèxic que ha triat la comissària Irina Mutt -gironina establerta a Hèlsinki - per parlar d’interdependència vinculada a la nostra relació amb el món, de com l’habitem, dels nostres límits i de les nostres vulnerabilitats i, així, explorar fins a quin punt els nostres cossos i les nostres vides estan entrellaçades amb altres cossos i altres vides. Per estirar d’aquest fil, Mutt ha reclutat quatre artistes joves: Alba Mayol, que inaugura el cicle amb solc i no clos i a qui seguiran la finesa Inari Sandell, la britànica Danielle Brathwaite-Shirley i la també catalana Helena Vinent, que el tancarà al gener del 2025. Viure amb un peu a fora ha permès a Mutt apropar-se a aquest projecte -i apropiar-se’l- amb una mirada àmplia. I li ha ratificat que l’etiqueta d’artista emergent és un concepte peninsular: a Europa ets artista i prou. Però fins a quin punt accedir als espais o a les estructures depèn del lloc que ocupes? Una pregunta que Mutt llançava en l’aire, però que potser interpel·lava tothom.

La formació com a filòloga d’Alba Mayol fa que les seves propostes sempre beguin de la literatura. A solc i no clos -un fragment manllevat d’un poema de Marià Mercè Marçal- reinterpreta la interdependència proposada per Mutt enfocant-la en la fluïdesa del desig. I ho fa a partir de Bloodchild, un conte de l’escriptora de ciència-ficció Octavia E. Butler que tracta sobre una ambigua relació interespècie. En mans de Mayol, la sala d’Espai 13 es converteix en un espai-cos, un escenari eteri i subtil que acull però que també pertorba. La instal·lació arranca amb una enorme superfície bategant -és pell, és tela, és paper? són les tres coses juntes?- que representa el retrobament de dos cossos molt diferents que han perdut el seu perímetre. Un desig fluent, sempre en constant moviment, que fusiona estalactites i estalagmites de porcellana, que fa brollar aigua d’una font amagada o que s’esbossa a llapis sobre el paper o la mateixa paret perquè mai pot quedar-se estanc. Un desig immersiu, que deixa rastre olfactiu, auditiu -amb tres pistes entrelligades que t’embolcallen en una atmosfera plaent- i també visual gràcies a un joc de llums evanescents. Un desig experimental i pulsatiu, que t’obre com un solc i que et tanca en un clos, ja sigui real o imaginari. Un desig que vol mostrar-se més enllà de les cotilles imposades per les pròpies paraules i que l’autora, paradoxalment, regala en forma de poema imprès en gran format. Emporteu-vos-el.

Normas
Tu comentario se publicará con nombre y apellido
Normas

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_