‘Cacophony’. La violència del hashtag
Fins al 25 de febrer, un muntatge sobre els linxaments a les xarxes socials a la Sala Beckett
Hi ha muntatges que s’aprofiten del “tema de moda” del moment, i després hi ha muntatges que estan de rabiosa actualitat. La dramaturga britànica Molly Taylor va estrenar Cacophony el 2018 –en l’apogeu del moviment #MeToo–, una reflexió sobre la violència i l’assetjament en el món digital. La traducció catalana d’Oriol Puig Grau (no s’ha de confondre amb un servidor) i Anna Serrano Gatell ha traslladat l’acció del Londres original a la Barcelona del present. El canvi funciona, perquè a tot el món hi ha jugadors de futbol acusats de violació, i perquè els linxaments a les xarxes socials continuen sent especialment violents quan van dirigits a les dones. El millor d’aquesta proposta és la direcció de Serrano Gatell (creadora del col·lectiu VVAA i responsable de programació de la Sala Beckett) i un repartiment on s’agraeix descobrir cares noves.
La disposició del públic a tres bandes i l’espai dissenyat per Judit Colomer Mascaró permeten, juntament amb la diàfana il·luminació de Marc Salicrú, que ens concentrem en la paraula, dita per una cacofonia de veus i personatges. Han passat sis anys des de la seva estrena a l’Almeida Theatre, i ja estem molt familiaritzats amb el que explica l’obra. És a dir, la virulència que tenen les xarxes socials a l’hora d’enaltir i destruir, amb la mateixa rapidesa, una persona: si és una dona i, a més, es proclama feminista, els atacs esdevindran furibunds, i les amenaces de mort seran la cosa més habitual. Clara de Ramon interpreta l’Abi, una jove que es converteix, sense voler-ho, en portaveu del moviment feminista. De la nit al dia passarà a ser una figura pública, fagocitada pels mitjans i idolatrada per una massa anònima d’usuaris. Els rostres il·luminats per les pantalles són els fantasmes del segle XXI.
Entre un repartiment excepcionalment carismàtic, destaquen intèrprets com Chelís Quinzá i la seva gràcia desbordant, Mariona Pagès com a adolescent universal o Sandra Pujol i la seva mestra d’escola. Clara de Ramon fa un viatge subtil i convincent, secundada per Clara Sans com a protagonista a l’ombra, i Albert Salazar hi aporta un ajustat contrapunt masculí. El text té un aire de didactisme per a instituts i acaba resultant força repetitiu en la part final, perquè l’autora vol que la seva tesi ens quedi molt clara. Però cal seguir recordant-ho: Què passaria si tots els crims contra les dones fossin contra la infància?
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.