‘Al contrari!’: Ulleres, perruques i precarietat

Un teatre buit o un en ruïnes són la mateixa cosa. Quan no hi ha res, la caixa escènica no té cap mena de sentit. Amb quatre objectes i un parell de cadires, ja comencem a tenir alguna cosa. Havíem promès que tornaríem a parlar de Lluïsa Cunillé i Albert Arribas, que repeteixen a la cartellera barcelonina amb Al contrari!, fins al 4 de febrer a la Sala Atrium. Una altra raresa, com El gos, que reuneix una de les nostres millors dramaturgues amb el director més rigorós de Catalunya. Les dues intèrprets mereixen totes les lloances: Antònia Jaume, extraordinària actriu i una habitual de l’univers Arribas, i Berta Giraut –actriu, poeta i creadora–, que entra en aquest cosmos com un meteorit. Aquestes persones han nascut per a trobar-se en aquest muntatge. Gent rara, amb personalitat i un punt de vista. Intèrprets extraterrestres en el nostre avorrit i previsible panorama escènic.

Una directora d’un teatre de províncies jeu al seu despatx, com una lloba ferida al seu cau. Alcohòlica, cansada, derrotada per la vida. La visiten un parell de personatges estrafolaris: un escenògraf realista que afirma haver triomfat a Alemanya i una dona poliglota amb un accent dubtós. Antònia Jaume interpreta un paper i Berta Giraut quatre, en un exercici de fregolisme en directe i a la vista. El més peculiar d’Al contrari! és la juxtaposició de tons: la directora ens parla des del naturalisme i la introspecció, sempre a prop de la llàgrima. Els personatges de Giraut, en canvi, tenen accents (valencià, mallorquí i italià) molt marcats, i la seva interpretació juga amb l’estranyesa i el distanciament. Giraut és la nostra Meryl Streep postdramàtica.

La precarietat emocional dels personatges es veu reflectida en la precarietat de l’escena: Arribas només necessita quatre cadires i alguns objectes perquè tornem a tenir fe en el teatre. Perquè Al contrari! ens parla de l’escena i de la política, d’Ibsen i de naturalisme, de teatres municipals sense ànima (ni programació estable) i de germanes que no es comuniquen. La interpretació estranya de Giraut combina molt bé amb el vestuari i la caracterització de Manuel Mateos: aquella perruca partida, aquell abric de lleopard, aquells lluentons. L’espai sonor de Lucas Ariel Vallejos omple les transicions de música de fira: Ens trobem en un circ o a l’ajuntament? O potser són la mateixa cosa?

Lluïsa Cunillé sap molt bé que els teatres tenen combustions ràpides, i que el tràfic d’influències caracteritza la nostra política, especialment la cultural. Podem afirmar, amb el permís de Xavier Albertí, que Albert Arribas s’ha convertit en el nou director “oficial” de Cunillé, aquell que millor l’entén i la trasllada a escena. Afegint, a més, una fina capa d’humor i ironia que s’agraeix, acostumats com estàvem a una Cunillé freda i asèptica. Al contrari! és un cant a la màgia precària de l’escena, i emociona més que moltes superproduccions amb aparatoses escenografies hiperrealistes. Si un actor truca a la vostra porta, deixeu-lo actuar, si us plau. Encara que sigui al replà o al rebedor de casa.