L’eròtica de l’artista sènior

“Sapigueu que segueixo creant, així que seguiré incomodant. Perquè mai, mai, mai és prou si volem un món millor”. Amb aquestes paraules va acabar el discurs d’Eulàlia Grau en la setzena edició de la Nit del Galerisme, celebrada dimarts passat al Macba. Era la seva manera d’agrair el Premi Honorífic a la Trajectòria-Fundació Banc Sabadell que li atorgava el GAC, l’associació de Galeries d’Art de Catalunya, i que l’artista de Terrassa va compartir ex aequo amb la galerista reusenca Pepa Quinteiro. Com s’empassa que una dona de 77 anys —els fa avui mateix— segueixi creant? Per què caldria remarcar-ho? La realitat és que Grau mai ha deixat de crear, però durant molt temps la seva obra ha romàs oblidada, apartada, desconsiderada. La seva i la de tantes altres dones artistes que als setanta van alçar la veu contra les injustícies des d’un sector —el de l’art— que tampoc els ho va posar fàcil. Precisament amb totes elles va voler compartir aquest premi GAC.

L’eclosió de Grau i les seves estimulants serigrafies etnogràfiques de gran format ha coincidit en espai i temps amb la d’altres artistes, com l’ampostina Mari Chordà, que l’any passat va rebre la Creu de Sant Jordi. Però els reconeixements a la resignificació del cos femení i la maternitat que Chordà ha practicat desacomplexadament no s’acaben aquí: al MAM de Tarragona —dirigit per Manel Margalef, un altre ebrenc— li estan preparant una retrospectiva que desembarcarà al Macba. Pas mal per a una pintora de 81 anys encara en actiu que també ha destacat en la seva faceta de poeta i activista. Pas mal tampoc per a Grau, que de la mà de la galeria parisenca Vallois aviat exposarà a Nova York. Aquest estiu també participarà en exposicions col·lectives a Caen (França) i Bottrop (Alemanya) mentre a Barcelona la Galeria Mayoral porta la seva obra a fires internacionals. La justícia —més o menys poètica— no sempre és puntual.

Això ho sap molt bé Yayoi Kusama, aquella nena japonesa de casa bona a qui les flors li parlaven i la perseguien escales amunt. Les al·lucinacions infantils li van fer veure el món des d’una altra perspectiva, i la seva creativitat va explotar en la bulliciosa escena novaiorquesa dels seixanta. Body art d’alt voltatge sexual, jocs de miralls infinits i la litúrgia dels cercles cobrint qualsevol objecte van conformar una estètica pròpia que col·legues com Andy Warhol van imitar. I és que la primera d’empaperar una estança amb la mateixa imatge repetida milers de vegades no va ser ell, sinó ella. Warhol ha entrat en els annals de l’art contemporani. A Kusama, en canvi, li ha costat molt més. Allò que dèiem de la justícia i la seva puntualitat.

Amb 94 anys, aquesta dona menuda i extravagant s’ha convertit en una de les artistes vives més cotitzades i les seves exposicions roden per grans capitals. Ara mateix la Tate Modern de Londres acull dues instal·lacions de la sèrie Infinity Mirror Rooms que es queden curtes. I és que, quan penetres en l’univers de llums i miralls de Kusama sempre en vols més. Per això s’agraeix que Louis Vuitton hagi convertit la mediàtica col·laboració amb l’artista japonesa en un experiència més enllà de la moda: els seus cercles de colors decoren caríssimes bosses de pell, però també vesteixen de cap a peus dues de les boutiques més emblemàtiques de la firma de luxe francesa: la de New Bond Street de Londres i la dels Champs Elysées de París. Entrar-hi és submergir-se en un món de carabasses, peixos i flors gegants mentre l’artista hi interactua a través d’una pantalla gegant. No hi ha millor manera de definir la psicodèlia.

L’efecte Kusama cal celebrar-lo perquè ajuda a posar en primera línia dones artistes d’edat avançada. Un degoteig que no cessa —aquí i arreu— i que té amb l’artista cubana Carmen Herrera, que va morir l’any passat a l’edat de 106 anys, un altre cas paradigmàtic. Instal·lada a Nova York des dels anys cinquanta, va consagrar la seva vida a la pintura. La fama li va arribar inesperadament el 2004, als 89 anys, gràcies a una petita exposició col·lectiva que va posar la seva geometria abstracta minimalista en el radar primer de col·leccionistes i, després, de museus d’art. Tot un xoc per a algú que havia sobreviscut dècades gràcies al sou de professor del seu marit. “Pintar és una compulsió que em dona plaer”, va assegurar Herrera. Segurament la mateixa sensació que senten Kusama, Grau, Chordà o qualsevol altra dona artista —que més enllà del reconeixement i la seva edat— encara tenen moltes coses a dir.