Cobi no mor mai

“El model de futur de Barcelona és El Passat. O millor, El Maragallat”. Ho escriu el periodista Antonio Baños a Barcelona no té solució. Una mica de raó té. És simptomàtic que ERC presenti Ernest Maragall amb el lema “més que mai” popularitzat pel seu germà. O que Jaume Collboni hagi presentat la llista del PSC invocant la glòria olímpica i fotografiant-se amb Serra, Clos i Hereu. I també que Junts, hereus de CiU, hagin recuperat Xavier Trias, la seva carta més maragallista.

Tot plegat per desbancar Ada Colau, que va guanyar l’alcaldia impugnant el model de ciutat dels Jocs i del Fòrum, però que aviat es va reconciliar amb aquell llegat fitxant el socialista Jordi Martí, avui el seu número dos, i reivindicant el millor de la Barcelona de Maragall. La representa també Manuel Vázquez Montalbán, de qui l’Ajuntament va reeditar el 2018, després de 30 anys, el canònic Barcelones. Igual que la representa el geògraf Jordi Borja, exregidor del PSUC i pel PSC i artífex de la internacionalització del model Barcelona abans que esdevingués marca. Mentor de Colau a l’Observatori DESC, Borja tanca simbòlicament la llista de Barcelona en Comú i ha presentat fa poc el recull autobiogràfic Un puente.

És simptomàtic que ERC presenti Ernest Maragall amb el lema “més que mai”, que va popularitzar pel seu germà

Es va equivocar Jordi Amat quan, a l’epíleg d’El llarg procés, va especular que “Cobi i el maragallisme comencessin a empolsegar-se sense entroncar amb el present, esdevenint només un llegat sense hereus”. L’independentisme ho va intentar, però el procés no va matar el quisso. Tampoc el van liquidar els comuns. Arribats dels barris i del 15-M amb la promesa d’un model alternatiu, només la pandèmia va propiciar el miratge d’una Barcelona sense Mobile, ni creuers, ni desnonaments. Springsteen, Obama i Spielberg, com la Copa Amèrica, certifiquen que Barcelona torna al mapa de les millors ciutats del món per visitar, treballar i viure... al cost d’assumir-ne la gentrificació.

Un nou model, en tot cas, està plantejat. Ho defensa l’arquitecte i exregidor dels comuns Josep Maria Montaner a Lawfare urbano. “Els moviments urbans de resistència a la turistificació dels barris més monumentals d’Atenes han plantejat el PEUAT de Barcelona com a model alternatiu de referència a seguir. I tant les dues superilles realitzades —la de Poblenou i la de Sant Antoni, que han servit de prototipus i prova— com el projecte global Superilla Barcelona, amb els seus eixos i places verdes a les interseccions de carrers, han estat reconegudes per l’ONU com un exemple de la manera en què les ciutats poden combatre la crisi climàtica”. Amb Zaida Muixí i Fernando Álvarez, Montaner és autor d’Arxiu crític model Barcelona 1973-2004 i Reader modelo Barcelona 1973-2013, i deutor d’obres com El modelo Barcelona: un examen crítico, del geògraf Horacio Capel, o el treball col·lectiu Barcelona, marca registrada: un model per desarmar, entre d’altres.

Ada Colau va guanyar impugnant el model dels Jocs, però es va reconciliar amb aquell llegat fitxant el socialista Jordi Martí

A Barcelona no té solució, Baños cita versos de Joan Oliver per il·lustrar que la ciutat mai no és el que hauria de ser: “Et cal ésser una altra per ésser la que deus”. L’exdiputat de la CUP fa seu un relat molt crític. Beu del que l’antropòleg Manuel Delgado ha anat destil·lant amb alta graduació des d’Elogi del vianant. Del ‘model Barcelona’ a la Barcelona real del 2005. Si aleshores Delgado reconeixia les “mirades lúcides” de Vázquez Montalbán i Montaner, avui denuncia “el fracàs dels que ara governen la ciutat” d’acord amb aquesta premissa: “el pitjor que ens ha passat és que van venir els nostres”. Delgado ho afirma al pòdcast de Crític i ho va dir a la presentació del llibre que ha prologat al fotògraf Jordi Secall, Barcelona sobre Barcelona. Espais de conquesta 2002-2007. No té “nostàlgia de la lluita antifranquista i la transició” sinó de “les protestes antiglobalització i contra el Fòrum”, la traca final de les quals va ser el 15-M, traït per “molts que apareixen al llibre i ara manen”.

La filòsofa Marina Garcés, menys categòrica, ja dubtava a Ciutat Princesa: “Hem venut la ciutat en la seva totalitat, que sobretot és la totalitat del valor de la marca Barcelona. Qui se’n recorda, avui, de quan Barcelona era un model de desenvolupament econòmic i de cohesió social?”. Sense la perspectiva ni el materialisme històric que es pressuposen al vell militant comunista Delgado, Garcés escrivia el 2018 que “democràcia és una paraula que no havia estat mai nostra”. I la primera persona del plural fa referència als criats “en els llimbs d’una classe mitjana que ho abastava tot, d’una despolitització de la societat que ho barrejava tot i en el present històric de la globalització, que esborrava les disputes de la història”. Com si la crítica al model de ciutat hagués nascut el 1996 al cine Princesa, amb les protestes contra el Fòrum o a les acampades del 15-M. Altres matisos i més rigor aporta l’antropòleg marxista Jose Mansilla a Los años de la discordia. Del Modelo a la Marca Barcelona, que prologa l’exregidora Gala Pin i té un bon epíleg sobre la ciutat turística d’Ernest Cañada.

És aquí on cal filar molt prim, en les diferències i contradiccions entre model i marca, en la cronologia i el context. Més enllà de discussions terminològiques, el debat és qui, com, quan i per què posa les mans sobre la ciutat. L’expressió fa referència a una pel·lícula de Francesco Rosi i la va manllevar Vázquez Montalbán per titular un article a El País, el 1988, que va propiciar un manifest d’intel·lectuals i dirigents veïnals alertant contra l’acrític consens olímpic. Aquell manifest va reactivar la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona, que ha celebrat mig segle amb el volum La força del moviment veïnal. De l’alcalde Porcioles a l’alcaldessa Colau.

Avui model de ciutat i contradiccions van unides. S’ha evidenciat quan s’ha repescat l’entrevista de La Trinca a Maragall, del 1989, on l’alcalde advertia que els cotxes havien de desaparèixer de la ciutat per deixar pas als vianants i al transport públic... I ho deia al mateix temps que construïa les rondes i el transport públic era olímpicament oblidat. Més de 30 anys després de Barcelona 92, el context és molt diferent, però el debat sobre el model és ben viu. Més que el Cobi.