‘Filosofia de la cura’, de Boris Groys: Metges i curadors: genealogies agressives

La publicació recent de Filosofia de la cura, de Boris Groys, traduït per David Cuscó, és una genealogia irregular de l’agressivitat, amb transicions poc sòlides que aboquen per moments a l’oblit del fil roig que ens condueix. La força de construcció d’un pensament propi, que sembla sentir-se amb força en un pròleg brillant, queda desdibuixada en el cos del text, on Groys es converteix en una mà que agença amb funcions intermitents de comentador, combinant moments audaços amb obvietats. La proposta és una arma de doble fil: per una banda, fa la impressió d’un pensament purament a remolc del que han dit altres, que el posa a recer d’haver d’enunciar una tesi i discutir-la, i de l’altra, per l’absència d’una tesi clara fora del pròleg, el debat hi sembla ample i possible. Ara bé, el que no deixa de sorprendre són els autors que cita, si no per exhaurir, almenys per desbrossar una idea la de cura, que en principi podria semblar als antípodes de l’agressivitat, o una mena de bastió contra la violència. I segurament, que la genealogia de la cura acabi sent una genealogia de l’agressivitat és per si sol la tesi tàcita de l’assaig. Resseguim-la.

El primer convocat és Hegel i la seva lògica de la revelació de la llibertat com a sentit de la història, fruit d’un encadenament de negacions de la negació fins a arribar a un estadi postrevolucionari on preval l’autoconservació que engendra els “cossos desmobilitzats de la cura” en una mena d’Estat biopolític que fa emmalaltir.

Segurament, que la genealogia de la cura acabi sent una genealogia de l’agressivitat és per si sol la tesi tàcita de l’assaig

Després d’ell, Groys dona pas a Nietzsche i la seva cerca de la veritat equiparada amb la de la “gran salut” per imposar un nou ordre. La “gran salut” és agressiva perquè és un excés d’energia que engendra, aquest cop, cossos simbòlics, que poden perfectament ser obres, assedegats de prestigi i de posteritat. Continua amb Kojève, comentador de Hegel, preocupat pel desig de l’individu de ser reconegut públicament, i la missió del filòsof de ser creatiu i violent. Amb ell, Groys introdueix l’oposició entre l’ésser humà entès com una màquina potencialment immortal en ser contínuament substituïble i l’ésser humà entès com un animal amb desitjos que saboteja el treball, del qual el sistema de cura, contradient-se a si mateix, no s’ocupa.

En aquesta línia, Groys apel·la a Bataille i el seu desig “que desfuncionalitza del tot” i provoca la revolta, la destrucció i l’autodestrucció per l’excés d’energia que prové de l’exterior. De nou, hi ha una contraposició de l’autoafirmació agressiva i la institució de la cura. Amb Caillois, Groys estudia la necessitat de mantenir els límits entre el sagrat i el profà per evitar la guerra. I torna Nietzsche, a partir del qual Groys es pregunta per l’elevat preu a pagar en matèria de salut per la voluntat de controlar el futur, com a substitut d’eternitat, en un marc de competició ferotge, a la qual només l’espectador o qui es lliura al joc dins de les noves institucions de cura pot sostreure’s. “La gran salut”, finalment, l’encarna el poble, que Groys, curiosament, analitza a la llum de Wagner, que en projecta un d’imaginari contra la moda, “la uniformitat més absoluta” i l’hàbit, “el dèspota invencible que governa tots els dèbils i covards”, sense sortir tanmateix de l’Estat biopolític en què, com apunta Groys, el teatre és una institució més de la cura.

Un dels capítols més foscos és el que Groys dedica a Heidegger, on s’esborra completament el subjecte, abans de donar pas a una anàlisi de les avantguardes, en què, apunta, les obres d’art es veuen com a coses i prou perquè se sostreuen a la seva funció habitual, alhora que els éssers humans es converteixen en obres d’art, a partir de les quals Fiódorov fantasieja amb un museu de cossos humans capitanejat per l’Estat com a forma d’immortalitat democràtica. L’assaig es clou amb Arendt i la seva intuïció que el treball de cura “improductiva” rendibilitzada com a creadora de força de treball i de la privacitat del cos com a “forma primària de la propietat privada” està amenaçat en els nostres dies per la nostra relació eròtica amb la societat que ens porta a dissenyar-nos i exposar-nos a nosaltres mateixos. Contra aquesta amenaça, Groys convoca Bogdànov i la seva alerta de l’opressió que pateixen les societats modernes pel seu propi esquelet estructurador. Amb ell s’obre una finestra que adverteix que “la revolució ha de produir una sensació d’alleujament i no d’obligació”.

Boris Groys hauria pogut firmar un bon llibre de text.

Filosofia de la cura  

Boris Groys  
Arcàdia, 2022
156 pàgines. 20 euros