Fora Bromes. Resposta a Pau Luque

“Al PSC sentien un menyspreu genuí i mai revocat per l’estretor del nacionalisme, el provincianisme de l’estat-nació, i van repetir un cop i un altre que el seu ‘moviment’, d’abast internacional com el moviment Bolxevik, era més important per a ells que cap estat, que per força ha d’estar lligat a un territori.” Aquesta cita podria ser de Hannah Arendt. Però no ho és. No només perquè el PSC no existia com a tal, quan va publicar els Orígens del Totalitarisme, en ple franquisme, sinó perquè les dues primeres paraules de la cita, no són “Al PSC,” sinó “Els Nazis”.

L’acudit que va perpetrar Manel Vidal a TV3 fa uns dies deia que en la qüestió nacional, un que voti el PSC és indistingible d’un que voti extrema dreta, i així poder dir que veient què demana el PSC en els pressupostos —quart cinturó, Hard Rock cafè, aeroport—, cal concloure que són “més de dretes que un paraigua negre,” en l’eix econòmic. Va il·lustrar-ho amb un vell mem d’internet amb una esvàstica i aquest és el motiu adduït per fer-lo fora.

L’assagista Pau Luque va publicar en aquest diari un article en què sostenia que jo havia defensat Vidal perquè hi estava d’acord, mentre que ell el defensa malgrat sentir-se ofès perquè pensa que s’ha de poder fer aquesta mena de befa a la televisió pública. Sempre que Luque parla de mi en aquest diari, en comptes de respondre al que jo dic, respon al que li convindria que digués. És una pena, perquè la discrepància que tenim és real i molt més interessant que no pas la que ell s’inventa —i dic que s’ho inventa i no pas que no ho entén perquè entre filòsofs sempre cal aplicar el principi de caritat—. Luque i jo podríem ser interlocutors —hem llegit els mateixos llibres i defensem coses contràries–, però ell prefereix esbatussar-se sol amb un home de palla. Endavant les atxes.

Mentre jo defenso que les coses que va dir Manel Vidal en broma s’han de poder dir seriosament, sobretot a la televisió pública; Pau Luque creu que s’han de poder dir perquè hi ha animus iocandi —una broma– i això és independent del contingut.

L’important de la broma del Manel, la raó per la qual l’han acomiadat, és el fons polític i no la forma de la broma. Discutir sobre els límits de l’humor és només una manera de passar per alt el fons del problema, que és que TV3 ha censurat una opinió política perfectament respectable i comprensible perquè molesta al PSC i, sobretot, perquè no s’adiu al moment de pacificació de l’independentisme i normalització del PSC que totes les institucions i partits miren de fer real després d’anys de comèdia. Per això importa quin és el contingut de la broma. I per això vaig oferir un argument seriós al voltant de l’acudit a Catalunya Ràdio davant del director de TV3, per travessar els suposats límits. No és nova, l’existència d’aquests límits, sempre hi han estat. Tampoc és nou, que el límit sigui aquest, però quan la cosa es veu tan clarament, és bo no dissimular-ho en nom dels límits de l’humor.

Ni Manel Vidal ni jo tenim cap necessitat d’aclarir que el PSC no és el Partit Nazi. Perquè això només es pot dir com a broma o com a metàfora. Metàfora de què? Diu el filòsof Richard Rorty, a qui Pau Luque ha llegit, que el diàleg polític s’acaba davant dels nazis. Que amb els nazis només hi pot haver intransigència i, donat el cas, violència. Això fa que tots plegats fem servir la paraula nazi per referir-nos a coses amb les que no es pot negociar: femi-nazi, lazi, ñazi, i derivats. Volem dir que no hi ha marge per negociar-hi, com quan, a l’escola, jugàvem a “futbol nazi,” que volia dir futbol amb totes les faltes permeses.

És possible que aquest ús de “nazi” s’estengui cada cop més, a mesura que les noves generacions s’allunyin de la postguerra mundial, com passa amb altres genocides, posem, Genghis Kahn o Alexandre el Gran. Entenc que es llegeixi com una banalització de l’Holocaust i per això miro de fer un ús seriós de la paraula, evitant menystenir-la tant com convertir-la en un tabú. Però a diferència d’altra gent, no crec que la inexorable transformació de “nazi” en una metàfora d’ús corrent faci més probable la repetició de l’Holocaust. No crec que l’Holocaust fos el resultat d’un oblit, sinó la culminació d’una trajectòria política i cultural que feia segles que es covava i que es va concretar, de manera absolutament imprevisible per a tothom, com diu Hannah Arendt, en l’antisemitisme. Era imprevisible perquè ningú mai no va donar prou importància a l’antisemitisme, no perquè la gent hagués oblidat els pogroms. Fins i tot les amenaces explícites dels nacionalsocialistes semblaven hipèrboles de milhomes.

En un assaig titulat El jueu com a pària, Arendt diu que la raó per la qual Kafka era sionista no era el nacionalisme, sinó el rebuig a ser integrat i la consciència de ser un pària en una societat que menyspreava la seva diferència. “Perquè només dins del marc d’un poble pot un home viure com un home entre homes, sense exhaurir-se a ell mateix” —aquesta és la lliçó que Arendt diu que Kafka ens dóna a El Castell, en un exemple més de reflexió impossible en el context espanyol.

La broma de Manel Vidal s’aguanta pel sobreentès que pel que fa al dret a l’autodeterminació, ara per ara, amb el PSC no hi ha res a negociar. Això fins i tot ho pot signar Pau Luque, encara que sigui des de l’altra banda del mirall. Per això se n’ha de poder fer un argument seriós a la televisió pública. D’alguna manera hem de poder fer sentit del fet que en la cita que obre aquest article es pot intercanviar el “PSC,” pels “nazis,” quan tots sabem que el PSC no és el Partit Nacionalsocialista de Catalunya.

Si la cita fos: “els nazis tenen cinc dits a cada mà” no hi hauria cap problema. Però la cita capgira l’imaginari que sobre el nacionalisme ha estat funcionant en aquest país i a gran part d’Europa des de fa dècades. Que el nacionalisme, entès com el nacionalisme de qualsevol unitat amb aspiracions d’autodeterminació, pertany a la mateixa família que el nacionalisme que inspirava Adolf Hitler; mentre que el socialisme, el jacobinisme i l’anomenat internacionalisme en són la seva nèmesi.

El que ensenya Arendt és que l’expansionisme bèl·lic i l’antisemitisme nazi parteixen de la mateixa arrel imperialista que pretén acabar amb les diferències fins a la uniformitat universal. No és exclusiu dels alemanys dels anys 30. És al cor dels projectes d’estat de les grans potències occidentals. I contra el que diu la propaganda, és el que va quedar cristal·litzat, i no pas desmuntat, amb la fi de la Segona Guerra Mundial. Al final de la guerra es van consolidar unes fronteres que tallaven algunes nacions i que donaven la majoria a certs pobles dins dels estats d’aquell moment, mentre que mantenien en minoria perpètua a d’altres grups humans. El problema de l’autodeterminació és que els actors que dominen els estats han conclòs que aquestes fronteres són intocables per mantenir la pau i la justícia. Aquesta darrera afirmació funciona d’amenaça més que de descripció.

Per això, a dia d’avui, tantes forces polítiques són democràtiques fins que se’ls toca aquest límit. Són nazis? No. Passa que quan aquests temes entren en el conflicte, deixen de ser demòcrates i senten “un menyspreu genuí per l’estretor del nacionalisme.”

El 1938, en un discurs titulat “Se m’ha acabat la paciència”, Adolf Hitler va dir: “Sota la consigna “el dret dels pobles a l’autodeterminació”, Europa Central va ser trencada en mil bocins i després formada de nou per part de certs bojos, anomenats ‘homes d’estat’.” Hitler aprofitava els principis anunciats pel president Woodrow Wilson després de la Primera Guerra Mundial, per posar el dret a l’autodeterminació al servei d’annexionar-se territoris germanoparlants. Com avui, acusava l’autodeterminació desbocada d’excusa que genera inestabilitat, però també feia un ús retòric del dret a l’autodeterminació que de vegades sembla raonable i que posa un ai al cor a qualsevol que en sigui partidari.

Una mirada més informada mostra que el de l’autodeterminació era i és un problema sense resoldre a Europa. Hitler feia servir el problema irresolt per annexionar-se territoris, igual que Putin el fa servir per annexionar-se’n d’altres. L’autodeterminació és la ferida oberta des del Donbas fins a la frontera que la UE té entre Irlanda del Nord i Irlanda del Sud. El discurs de Hitler i la cita d’Arendt ensenyen que és millor no fer veure que el problema no existeix perquè continua estant a disposició de les pretensions imperialistes de tothom, les de Vladimir Putin tant com les de Pedro Sánchez. Per això s’entén perfectament que en una manifestació contra l’autodeterminació dels catalans hi puguin coincidir Miquel Iceta i Ignacio Garriga, encara que dir que són iguals sigui un acudit. A la llum de les cites d’Arendt i de Hitler, però, tampoc n’hi ha prou de dir que hom no és nacionalista, perquè el vell relat sobre qui és internacionalista i qui és estret de mires ja no s’aguanta.

Si Manel Vidal pot dir que, pel que fa a la independència, el PSC està amb la ultradreta, il·lustrar-ho amb una esvàstica i que tothom entengui l’acudit; si l’acudit fa prou mal perquè en la Catalunya de la pacificació l’hagin hagut de fer fora i això hagi provocat una cadena de dimissions entre els companys del programa que veuen que amb aquests límits és impossible treballar; si ni tan sols Pau Luque, que diu haver votat ocasionalment els socialistes, pot creure que la raó de l’acomiadament sigui simplement que no es pot fer servir aquest mem: si tot això és així, vol dir que el tema no és cap broma. Potser és la qüestió de fons. Hi ha algun canal públic a Espanya on es pugui discutir seriosament això?

Jordi Graupera és professor i periodista