“Bona nit malparits”: Sopa de Cabra fa seu el Sant Jordi

Ha passat molt temps, però algunes coses no canvien, no canviaran fins al final. Per exemple que Gerard Quintana comenci saludant “bona nit malpartits” com si fos ahir, en aquells llunyans inicis dels noranta quan el seu grup publicava el directe ‘Ben Endins’. Dissabte van tancar al Sant Jordi la gura de celebració dels trenta anys del disc. Els crits que van seguir la benvinguda van ser contestats, com abans, per veus en tons aguts i com sempre el rock va prendre la paraula perquè Sopa de Cabra parlés en aquest recinte que tan bons records els porta. I malgrat que la seva primera peça, ‘Tot queda igual’ tanca la primera estrofa amb “avui no em sento un triomfador”, el grup de Girona sí que podia sentir-se així, després d’una travessa de dècades en les quals Gerard Quintana no ha renunciat ni a la seva cabellera, aquest estàndard rocker que és encara avui tan simbòlic com el ‘Blujins rock’, peça senzilla, declaració d’intencions que va sortir a defensar amb Sopa Guillem, el cantant de Búhos, primer d’una llarga llista de convidats que van passar per l’escena. Una nit per recordar, tots, músics i públic, que encara estan aquí, dempeus, fidels a aquest rock que el temps s’esforça en envellir.

Per això el concert va tenir molta celebració. Públic ja granat, que fa trenta anys en tenia vint. També públic, joventut inclosa, que s’ha anat afegint en la carrera de la banda, un dels grans èxits de la qual, ‘Mai trobaràs’, va sonar ben ràpid, fent formiguejar la pista del recinte i les goles dels qui l’ocupaven. Més convidats a l’escenari, en aquest cas Ginestà i The Tyets, que es van sumar al cantant de Búhos per donar-li un aire més actual a la peça i situar-se sota les ales de Sopa, “els abueletes” de la nit. Xarim Aresté, el més rocker de la tropa, va entrar per fer la stoniana ‘No vull canviar de pell’, mentre a la pantalla situada després de l’escenari ensenyava imatges d’un Gerard més jove, on es veia que llavors lluïa cabell més curt que anit. Geni i figura d’aquest rocker que va recordar els qui s’han quedat pel camí i que amb el pas del temps no ha vist sinó reforçat el compromís ètic i estètic que va contraure, potser fins i tot abans de saber-ho. Seguir amb ‘El carrer dels torrats’ va abundar en aquesta idea de grup desmelenat que sap mirar a les barres dels bars, un àmbit natural de la seva música.

La nit, emocional encara que no del tot nostàlgica, perfecta per mirar-se al mirall i no veure’s al cap i a la fi tan malament, va reforçar els llaços de passat, present i futur mitjançant els convidats, en general distants del registre estilístic de Sopa. Per això Suu, Els Amics de les Arts, David Rosell, Alfred García, Els Catarres, David Carabén, Joan Dausà, Ramón Miravet, Judith Nedderman i Núria Moliner van reforçar aquesta sensació de celebració i de continuïtat necessàries perquè Sopa de Cabra, i per tant els presents, no hi anessin i se sentissin només part d’un altre temps. També van rebaixar una mica la tensió musical de l’espectacle, ja que les dinàmiques dels concerts tenen una dificultat a superar quan porten múltiples convidats. Tret que et diguis The Band i et filmi Scorsese. Però com que la nit representava també un homenatge implícit al rock català i al seu hipotètic llegat, el pas de tant músic per escena va semblar més una auto-homenatge col·lectiu que una suma d’egos afalagant-se.

I la trama musical de la nit va tenir en un repertori clàssic els comptes del seu collaret musical. ‘El boig de la ciutat’, ‘El sexe’, ‘No tinguis pressa’, ‘Podré tornar enrere’, ‘El far del sud’, ‘Si et va bé' i ‘Camins’ van ser algunes de les perles més brillants, amb esment especial per aa ‘L’Empordà', interpretada dues vegades, l’última com a comiat del concert amb els convidats. Va ser el tancament d’un espectacle senzill, una banda de rock, llums majoritàriament blanques i una pantalla per fer l’escenari proper; l’espectacle que fa trenta anys va marcar un zenit i va evidenciar el que avui se sap, que la música jove pot viure en català. Llavors tot era virginal i les banderes suraven sobre els caps del públic. Avui no semblen necessàries, ni una es va veure en la nit, però aquí segueixen Sopa de Cabra i tots els altres que van tornar a fer del Sant Jordi una fita del camí. Sense encenedors, ara amb mòbils.