Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra

La nit del talent musical

Óscar Briz, Obrint Pas, Raimon, Apa i Orxata Sound System reben els principals premis Ovidi Montllor

Fou la nit del talent musical valencià. La sisena gala de lliurament dels premis del Col·lectiu Ovidi Montllor de músics en valencià (COM), celebrada el 30 de juny en un Teatre Micalet ple de gom a gom, va constatar de nou la salut creativa de la música feta en la nostra llengua. És cert que els premis principals s'atorgaren a trajectòries de llarga durada com ara les d'Òscar Briz i Obrint Pas (els triomfadors, amb dos guardons cadascú), per no parlar d'Apa o del mateix Raimon, que hauria de figurar en una categoria a banda. Els guardons també confirmaren el fenomen Orxata Sound System. Però un repàs a la llista de nominats demostra la potència de l'escena, amb discos esplèndids que, convé remarcar-ho, quedaren fora del palmarés final. Un maldecap considerable per al jurat format pels crítics i periodistes musicals Josep Vicent Frechina, Quim Vilarnau, Vicent Xavier Contrí, Eduard Guillot, Raül Serrador i qui signa aquestes ratlles. També cal ressaltar l'organització d'una gala conduïda amb pols pel periodista Xavi Martínez i amenitzada per un Xavi Castillo més incendiari que mai. Cerimònia àgil, amb ritme i moments emotius, com ara l'homenatge a la trajectòria dels pioners del rock progressiu valencià, Cotó-en-pèl. El bon moment creatiu, amb tot, no pot amagar l'ostracisme que pateixen els músics valencians, ressaltat una vegada més pel president del COM, Manolo Miralles. Per a la salut mental i la viabilitat de la creació musical seria desitjable que la música fóra l'única protagonista d'aquesta cerimònia. Però els músics valencians no en són responsables, d'una realitat encara inhòspita i denunciable: el projecte del nou executiu de Francisco Camps de liquidar les línies en valencià i, sobretot, l'amenaça de tancament de l'Ajuntament de València a Ca Revolta, un focus d'agitació cultural alternativa de la capital, planaren sobre la gala de manera decisiva.

"Malgrat que fan tot el possible perquè no existiu, ací estem", digué Raimon

Els entrebancs no poden fer oblidar un curs musical magnífic. Potser per la manca d'hàbit, per la tardança a presentar cançons noves, a alguns els degué sorprendre veure Raimon nominat en cançó d'autor. El ben cert és que mig segle després del seu crit seminal contingut en la cançó que, d'alguna manera, donava origen a tot, Al vent, el xativí ha tingut la lucidesa i el talent suficients per a lliurar un disc amb noves composicions, Rellotge d'emocions, que, malgrat no ser absolutament redó, afig un bon grapat de composicions incontestables al seu enlluernador cançoner. Un premi merescut i amb una càrrega simbòlica innegable. El revers negatiu fou que el torrentí Pau Alabajos, i el seu magnífic Una amable, una trista, una petita pàtria, va ser damnificat per la coincidència amb un monstre absolut de la cançó.

Raimon, malauradament, no va estar present en el lliurament, però a través d'un vídeo va agrair el premi, va felicitar tothom i va excusar la seua assistència. Fins i tot va fer broma en agrair la presència "de les autoritats que tant us ajuden". "Malgrat que fan tot el possible perquè no existiu, existiu, jo existisc i ací estem", va reblar entre aplaudiments. Juntament amb Alabajos, els emergents Lola Bou i Mi Sostingut arredonien amb treballs destacables les nominacions de cançó.

En la categoria de folk el guanyador fou un emocionat Apa, un referent del cant d'estil que, després de tres dècades llargues de carrera, enregistrava el seu primer disc en solitari, l'acollidor Cants i cants. Un treball esplèndid que competia amb obres tan ressenyables com les de Néstor Mont, Mar Mur i Artaica. Aquesta darrera formació, en tot cas, obtingué un premi molt valorat, atés el salt formal general, el de millor producció i arranjaments. Un nou premi en la nodrida col·lecció de Mara Aranda.

Mentre, el guardonat en la categoria de pop, Òscar Briz, va dir que hauria preferit figurar en un altre apartat. En tot cas, el seu extraordinari L'Estiu, una obra de rang superior, mereixia un dels premis grossos. Els inclassificables Gent del desert, Clara Andrés i el duo format per Xavier Morant i Abraham Rivas l'acompanyaven en les nominacions de pop amb discos més que notables. Briz, d'altra banda, s'emportà el guardó de millor cançó (també hi optaven Bertomeu, Alabajos i Aspencat ambtemes magnífics) per la colpidora Carolina dins d'un pou.

En la categoria de rock triomfà Coratge, el disc de maduresa d'Obrint Pas i per a molts el seu millor treball. Amb ell obtingueren un guardó que se'ls havia escapolit fins ara. La banda de Benimaclet, a més, arredoní la nit amb el premi a la millor lletra per El país de l'olivera, una manera de reconéixer el creixement com a lletrista de Xavi Sarrià. El rock adhesiu de Mugroman, el reggae d'Aspencat i l'indie d'El Trineu Tanoka foren els altres nominats en un apartat que dibuixava amb precisió la diversificació estilística actual.

Una heterogeneïtat que, per segon any consecutiu, va empényer el jurat a crear una categoria nova, la de hip hop i electrònica. Ací guanyà el collage aclaparador d'Orxata Sound System i el seu 2.0., un disc que parteix d'una humorada, la reivindicació sense prejudicis de la ruta del bakalao, i que trepitja els territoris sonors del nou segle. Com s'ha dit, eren els grans favorits de la categoria. No obstant això, Rapsodes, els pioners del hip hop en valencià, també hagueren estat uns digníssims guanyadors. L'electrònica asfixiant, en clau dubstep, dels alcoians We are not brothers, i el deliciós treball de Vot de núvol, completaven les nominacions.

La nit serví per a homenatjar uns altres pioners, però en aquest cas dels anys setanta, Cotó-en-pèl, els King Crimson valencians. La projecció d'un documental en què es contava la història del grup, no exempta de moments dramàtics, com ara la mort d'un dels components, i el moment d'arreplegar el premi, foren, sens dubte, els passatges més emocionants de la nit. Un homenatge oportú que va fer que molts dels joves assistents a la gala tingueren la primera notícia d'aquests talentosos precursors, creadors de la primera òpera rock valenciana, L'home de cotó-en-pel, i del cabdal Holocaust (1978), el seu únic disc i una autèntica joia de col·leccionista.

Hi hagué moltes mirades al passat, però la continuïtat sembla garantida després d'escoltar els candidats com a millor grup revelació. El rap clàssic i combatiu dels sorprenents Arrap (una banda joveníssima que sembla invocar Public Enemy, però, acudí a la gala amb l'estètica dels Franz Ferdinand, el signe dels temps) s'endugué el guardó, però tingueren una dura competència en Ender, Tardor i Bausalva. Mentrestant, el creixement musical de l'escena s'ha acompanyat de dissenys visuals i videoclips cada vegada més reeixits. Per això els premis especials atorgats per un jurat d'experts (Cèsar Amiguet, Dídac Ballester i Jaume Albert) al disseny del disc de Carles Pastor, obra de Jordi Albinyana, i al videoclip d'Autòmats Pacte amb Peter Pan fet per Miquel Herrero, Neme Jiménez, Tubal Perales, Neus Mahiques i Manu Marpel.

Una nit curiosa: entre el cant d'estil d'Apa i l'electrònica d'Orxata, passant per Raimon o Cotóen- pèl, s'hi havia traçat un fil que resumia la nostra música. Una història admirable que, com va destacar Manolo Miralles, ja té cronista: Frechina i el seu imprescindible llibre La cançó en valencià.