Viatge a la Barceloneta

A Icària, Icària, Xavier Benguerel demostra que va néixer i viure al Poblenou obrer i de somnis utòpics que li va merèixer el premi Planeta de 1974. A Memòria d'uns ulls pintats —que el 2 de febrer Empúries posa a la venda—, Lluís Llach (Girona, 1948) converteix la Barceloneta on admet "pràcticament no haver-hi estat mai" en l'Ítaca del seu debut com a novel.lista. El cantautor de Verges narra una bella història d'amistat juvenil i apassionat amor homosexual com un exercici de memòria històrica emmarcat en la Barceloneta llibertària dels anys 30.

Poc més documentat que pels records de la seva difunta tata Presentació Sendra, nascuda al barri, i les vivències de guerra civil de la nonagenària Maria Grau, Llach és sincer: "No sé si l'he encertat; i segurament quan em llegeixi la gent que ha viscut aquí en aquell temps, amb molta raó dirà: 'Això no té res a veure'. Però a mi m'anava molt bé per la meva història". L'autor de Viatge a Ítaca ho confessa en un reportatge gravat a la mateixa plaça on el Quadern reuneix la historiadora de la Barceloneta Mercè Tatjer (Barcelona, 1942); el "xaval de barri", exlíder de CCOO i diputat d'ICV-EUiA al Congrés Joan Coscubiela (Barcelona, 1954), i l'activista veïnal Gala Pin (València, 1981). Són ells qui fan memòria en aquest viatge.

Els 'quarts de casa' que evoca Llach ara es lloguen a 560 euros i es venen per 130.000

"La lluita dels de l'església de Sant Miquel del Port no ha canviat", diu Coscubiela

Tatjer: "Els veïns es colaven als banys privats per les dutxes que no tenien a casa"

De la Barceloneta marinera queden sols 35 barques de pesca, un 33% de les de 1971

E Els 'quarts de casa'. Al segon i "esquifit" pis del número 6 del carrer del Mar situa Llach la casa de Germinal Massagué, el seu protagonista, que dorm i es masturba al menjador perquè l'única habitació és dels pares i no hi ha lavabo, sinó "excusat comunitari".

L'edifici, successivament modificat, és el típic de la reticular trama del primer barri projectat extramurs de Barcelona, a mitjan del segle XVIII, per enginyers militars en terrenys guanyats al mar. Com explica Tatjer, catedràtica de la Universitat de Barcelona amb tesi i llibres sobre el barri, "els anomenats quarts de casa són habitatges de 28 metres quadrats" que ni tan sols gaudeixen del celobert que Llach inventa com a espais de relació veïnal.

"En aquests metres quadrats vivíem sis persones, i fins a vuit i nou abans de néixer jo", recorda Coscubiela, que avui viu entre Madrid i la Sagrada Família però freqüenta la Barceloneta per visitar la seva mare. Retrobats al barri després de molts anys, Tatjer i Coscubiela recorden que era "una de les tres àrees urbanes més denses del món, equiparable a Bombai i Nova York". S'hi amuntegaven unes 30.000 persones, tant als anys 30 que novel·la Llach com als 70 que va cartografiar la mateixa Tatjer.

E Miles de Viviendas. Avui, amb una població reduïda a la meitat, "l'amuntegament no és el que era". Ho diu Pin, tan activa a les xarxes socials del 15-M com a l'Associació de Veïns de L'Òstia i que el 2004 va arribar al barri com a okupa de l'edifici Miles de Viviendas. Desallotjat i enderrocat el 2007, Pin es mira amb nostàlgia el que ara és un solar "en espera d'equipaments" al passeig de Joan de Borbó. Coscubiela recorda que allí, quan el passeig es deia Nacional, hi havia la caserna de la Guàrdia Civil. No falten agències immobiliàries com Skyflats, que lloga un quart de casa per 560 euros al mes i en ven un altre per 130.000 euros. Pin explica que al barri "hi ha legalitzats uns 65 pisos turístics" però aclareix que en tenen comptabilitzats "més de 160". Aquest turisme "fast-food" és el que denuncia en anglès "la pancarta del fill de l'Emília", com li indica Pin a Tatjer. Diu així: "Welcome tourist, the rent of holiday apartments in this neighbourhood destroys the local socio-cultural fabric and promotes speculation".

E L'escola i el mar. Com ja va passar als anys 60 amb el Pla de la Ribera, l'especulació ha esperonat l'esperit reivindicatiu d'un barri de llarga tradició associativa. Ho exemplifica Carme Piera, una mare que parla amb Pin d'organitzar una festa perquè l'Ajuntament i la Generalitat aviat posaran la primera pedra de l'escola Mediterrània, en barracots des de fa cinc anys. "És això que ha aconseguit l'alcalde Trias gràcies al PP?", provoca Coscubiela. "No, ho hem aconseguit molta gent lluitant", li repliquen.

Entre els lluitadors, els cristians de base que, com la Montse Cabayol a qui saluda Pin, fan de l'església de Sant Miquel del Port "un espai social clau". Ho deixa clar la jove activista: "La gent de la parròquia són els nostres aliats". "Això és de les poques coses que no han canviat", respon el diputat ecosocialista. Ho diu a la plaça de l'església on de petit sortia al pati i formava "en fila, els nens a una banda i les nenes a l'altra". Res a veure amb la pedagogia on Llach educa els seus personatges: els ateneus llibertaris i la innovadora Escola del Mar, aixecada el 1921 i destruïda per un bombardeig el 7 de gener de 1938.

E La plaça de Sant Miquel. Tothom coneix la plaça de la Barceloneta pel nom de l'arcàngel a qui el 1755 es va dedicar l'església, en honor del capità general Juan Miguel Dávalos y Spinola, marquès de la Mina, que s'hi va erigir un mausoleu on va ser enterrat. La tomba la van profanar, el juliol de 1936, militants revolucionaris sortits de l'Ateneu Llibertari que tenia seu a la plaça i on la CNT va amagar armes robades d'un vaixell que, com recorda Llach, van ser claus per aturar l'aixecament feixista.

A la plaça hi ha una placa en honor de Ferdinand de Lesseps, impulsor dels canals de Suez i Panamà, que va viure aquí mentre va ser cònsol de França a Barcelona. Una altra placa homenatja els Cors de Clavé, que encara canten al barri. Però el futur són els grups de hip-hop de l'Institut Salvat-Papasseit (el poeta del barri) que fan rap en català i, com s'enorgulleix Pin, "han pintat" (sense grafitis) la font de la plaça. Tatjer elogia la conservació de les valuoses aixetes metàl·liques "de la casa Baixeras" mentre Coscubiela idealitza el "bon gust de l'aigua de la Barceloneta". Un barri on encara avui la mare del diputat i veïnes com Pin tenen aigua de dipòsit.

E Restaurants, banys i platja. Crítica amb l'Hotel Vela i, ara, amb la reforma del Port Vell en marina de luxe, Pin denuncia "la privatització de l'espai públic", terrasses incloses. "Amb restaurants com Can Ganassa no t'hi fiquis", protesta Coscubiela. Tatjer apunta que locals com Can Solé "ja reunien gent il·lustre i eren motiu de crònica per Sagarra als anys 30". I tant Coscubiela com Tatjer remarquen que, entre els xiringuitos i els banys on acudia tota la ciutat (Orientals, Astillero, Sant Sebastià...), l'espai públic havia estat encara més privatitzat. "Els nois saltàvem les tanques fins i tot pel mar", evoca Coscubiela. Voyeurisme a banda, Tatjer precisa: "Els veïns s'hi colaven perquè als banys privats hi havia les dutxes que faltaven als quarts de casa".

Coscubiela guarda un record més entranyable dels banys en colla als safareigs propers al mercat. A la platja que avui omplen barcelonins i turistes, Llach imagina barques varades on els seus personatges s'inicien al sexe. "Mai vaig veure barques; eren totes al moll de pescadors", diu Coscubiela. Tatjer ho corrobora també pels anys 30. Però precisa que "alguna barca hi havia al Somorrostro", la platja de barraques rescatada fa poc de l'oblit amb una placa arran de sorra.

E Pescadors i obrers, en crisi. "Quasi tota la gent de la Barceloneta depenia del mar", diu Llach. Avui només queden 35 barques de pesca (amb desenes de pescadors) i 1.100 estibadors al port de les 98 barques (amb 793 pescadors) i els 2.096 "obrers portuaris" que Tatjer va censar el 1971. Més que mariner, la Barceloneta ha estat un barri obrer. "El primer de Catalunya i Espanya", defensa Coscubiela, que va debutar de sindicalista "a la secció de Duanes i Pesca de CCOO". "No ens barallarem per això", intervé Pin quan Tatjer objecta que "el primer barri obrer va ser el Raval". En tot cas, d'allí va arribar a la Barceloneta, el 1855, La Maquinista Terrestre y Marítima. La gran metal·lúrgia de Catalunya es va estar al barri fins al 1963, ocupant 28.000 metres quadrats i amb una plantilla de 1.200 treballadors.

D'aquella fàbrica només en queda la porta d'entrada als habitatges socials dissenyats el 1979 per Bohigas, Martorell i Mackay. Allí es pateix avui la crisi econòmica, "que ja va ser molt dura als anys 80", diu Coscubiela. Com llavors, apunta Pin, "hi ha atur i tràfic de drogues per sobreviure". I una dada més dramàtica que el "racisme latent": el 90% del que distribueix el Banc d'Aliments al barri "és la base, no el complement, de la dieta de molta gent". Coscubiela sosté que la crisi "és un polvorí". Qui sap si també és El Ocaso del Capitalismo: així bateja Llach la llibreria on van els seus personatges. Els veïns reals anaven i van a La Fraternitat, la cooperativa que avui és biblioteca pública. Un bon final de qualsevol viatge. A Icària, a Ítaca o a la Barceloneta.