"L'adulteri és l'última aventura a la ciutat"

Tarde, mal y nunca va ser una sorpresa formidable, però quan Carlos Zanón la va publicar l'any 2009 gairebé va passar desapercebuda. La va treure una petita editorial, Sedmay, que després va tancar. Afortunadament, va córrer de boca en boca i va guanyar el Premi Brigada 21 a la Primera Millor Novel·la Negra de l'Any i, el 2010, va quedar finalista del Memorial Silverio Cañada (Setmana Negra de Gijón). Entre els afeccionats al gènere negre, la pregunta habitual va ser: "ja has llegit la novel·la d'en Zanón?". La va repescar RBA.

És una excel·lent novel·la, dura, colpidora, sobre la Barcelona sòrdida, on la immigració fa fora els de sempre, amb uns personatges sense passat ni futur, droga, alcohol, atur, misèria, prostitució. Ritme frenètic. Gens correcta políticament. Sense tòpics ni moral. Una història reeixida.

"A 'No llames a casa' parlo de gent que vol ser normal, que vol ser feliç"

"El gènere negre és una manera directa d'acostar-te a la realitat"

Doncs bé, No llames a casa (RBA), que acaba de sortir, és encara millor. "Tarde, mal y nunca és una novel·la contra tot. Estava furiós quan la vaig escriure, tenia tres novel·les al calaix que ningú volia publicar, potser per això va sortir tan bèstia. Ara sóc més conscient de les meves possibilitats i sé que és més ambiciosa".

Les dues novel·les tenen en comú històries d'amor molt especials, d'amor i d'amistat. A Tarde, mal y nunca, l'Epi s'enamora de la Tiffany, la reina trencacors, amb les celles tatuades de color blau. La Tiffany està penjada d'en Tanveer. En Tanveer i l'Epi són amics, però després d'una nit de bogeria tot se'n va en orris.

A No llames a casa, en Bruno, la Raquel i en Cristian són un trio singular. En Cristian és mig germà de la Raquel i potser alguna cosa més. En Bruno estima la Raquel i és molt amic d'en Cristian. Els tres tenen un negociet que els va prou bé: fan xantatge a parelles que surten de cases de cites. La Raquel està molt malalta, però eco-nòmicament les coses els van millor. Primer dormien en un cotxe, després en caixers, més tard de lloguer en un magatzem i per fi acaben tenint un pis baratet. En Bruno té una pistola; en Cristian li pren, però no és ell qui li dispara.

En Max i la Merche són amants. En Cristian troba en Max i comença una carrera cap a la mort.

"Potser sí que es pot parlar d'històries d'amor. Però sobretot es tracta de gent que vol coses. A Tarde, mal y nunca, els personatges lluiten per existir, per ser visibles. A No llames a casa, el problema no és sobreviure, aquí el que volen és accedir a la normalitat, a qualsevol preu. Són gent que vol ser feliç i tenir el que tothom té. L'amor és com un passaport a la normalitat. Estimar els dóna la sensació d'estar vius". Però, qui és capaç de matar un nano per tal de ser normal? Llegiu la novel·la. Val molt la pena.

Zanón explora els conflictes de cada personatge, les contradiccions, els desitjos i els somnis que tenen. "El llibre parla de l'adulteri com de l'última aventura que queda a la ciutat. Hi ha un gran nombre de racons on ningú no et coneix i tot plegat té una part d'aventura i també una de sòrdida".

La Barcelona d'aquesta novel·la no és tan tremenda com la de Tarde, mal y nunca, però Déu n'hi do. "Em porto millor amb la ciutat però Barcelona mai m'ha caigut gaire bé".

En Bruno, la Raquel i en Cristian no són bons ni dolents. De l'amistat a la traïció no hi ha gaire recorregut. "No tot és sòrdid i terrible, també hi ha actes de generositat". La novel·la es desenvolupa a estones com una partida de cartes. Hi ha qui vol començar a apostar sol i hi ha qui puja i puja més l'aposta per tal de guanyar. Encara que perdi.

L'escriptor explica que no té gaires referents de novel·la negra. "No vaig començar a llegir-ne fins a la publicació de Tarde, mal y nunca. No sabia que aquesta novel·la era negra. M'ho van dir tant, em van donar el Premi Brigada 21, que a la fi, vaig pensar que potser sí que era una novel·la negra. Clar que sempre he llegit Patricia Highsmith".

Ara li agrada el gènere. "És una manera directa d'acostar-te a la realitat, de mostrar el el més fosc de nosaltres. M'interessen més els personatges i les seves contradiccions que els morts i les investigacions, encara que aquests elements et donen un ritme. La novel·la negra et permet parlar de determinats aspectes, diguem de contingut social, sense que estiguis fent un manifest. M'interessa treballar, per exemple, els temps morts, com en un ring, on ja ha tocat la campana i els boxejadors es continuen pegant sense adonar-se de res o el que un personatge pensa mentre condueix".

No fa gaire temps, Zanón era més conegut com a poeta que com a novel·lista. No ha deixat mai la poesia. L'any 2010 va publicar Tictac Tictac (Ediciones Carena). "No hi ha diferència de regles de joc entre la poesia i la prosa que escric". En prosa o en poesia a Zanón li agrada explorar la part tèrbola de les persones. De vegades els gèneres es barregen i No llames a casa traspua una poètica que no li sobra gens ni mica.

Zanón és advocat penalista. Qui ho diria, oi? Afortunadament pels seus lectors, només li dedica el 20% del seu temps. La resta és per a l'escriptura. "Ara començo a viure del que escric. Tarde, mal y nunca s'ha publicat a Nord-amèrica, França, Itàlia i Holanda i el director Daniel Calparsoro ha comprat els drets de No llames a casa per dur-la al cinema".

Explica que ha tingut sort. Ha escrit No llames a casa amb molta tranquil·litat, sense presses ni pressions. "Tarde, mal y nunca ha tingut un èxit lent, ha anat a poc a poc. Una pressió desmesurada hauria enfonsat les meves expectatives".

Quines expectatives? "Les de ser cada cop més bon escriptor".