D'on no n'hi ha no en raja

El penós episodi de la substitució de Josep Ramoneda al capdavant del Centre de Cultura Contem-porània de Barcelona (CCCB) ha posat en evidència el que era un secret en veu alta: la falta de massa crítica en la màquina de creació de pensament del nacionalisme conservador català, la falta d'un relat creïble i l'absència de quadres capaços de saber que no és el mateix cultura que gestió cultural. Per dir-ho d'una altra manera: des de Max Cahner, Convergència i Unió no ha tornat a tenir ni una sola figura amb prou pes intel·lectual que li permeti articular un discurs cultural coherent.

Com assenyala en aquesta mateixa pàgina Valentí Puig, la llarga hegemonia del pujolisme va tenir efectes devastadors per a la socialment imprescindible creació d'un viver de pensament que ara hauria d'estar donant fruits. El resultat és l'erm en el qual ens trobem. I és que on no n'hi ha no en raja. Si rasquem una mica en els currículums de qui ara, des de la seva sintonia i complicitat amb el poder en plaça, exigeixen per a si mateixos i per als amics el control de les institucions culturals, no hi trobarem res. Almenys res de rellevant; ni una sola idea suggeridora, ni un indici de resposta a les preguntes que ens fem els humans. Només mediocres escrits sobre l'esmunyedissa i gastada qüestió de les identitats —que des d'Herder serveixen tant per a un trencat com per a un descosit— i extravagants biografies de foscos ideòlegs macedonis o de qualsevol altre poble en procés de fabricar-se un vestit a mida.

Cap societat mínimament segura de si mateixa; cap país que apreciï les seves institucions i valori les capes de treball i coneixement que hi ha darrere de cada equipament cultural, permetria que el partit polític que en cada moment ocupa el Govern consideri que és el propietari dels museus, teatres, biblioteques o acadèmies de titularitat pública i que té dret a fer fora qui hi treballa i col·locar-hi els seus, perquè "ara és nostre". Ni tan sols al monarca republicà François Mitterrand no se li va passar pel cap col·locar al capdavant del Museu del Louvre la seva amant Anne Pingeot, que dit de passada era una de les principals conservadores del Museu d'Orsay.

És paradoxal que després de més de 30 anys de fer país, descobrim ara que encara no ens el creiem, que no disposem dels vímets bàsics de qualsevol societat madura i que continuem obligats a reinventar-nos com Sísif cada vegada que canvien els aires d'una cosa tan banal com la política.