Vendre

Acabo de fugir fet una fera d'una botiga després de córrer per arribar-hi, un cop havia fet bossa per comprar-me una estilogràfica, convençut que la inspiració depèn també de les eines. A mi em van ensenyar a escriure amb llapis, quan se suposava que havia après a no fer faltes, em vaig comprar un bolígraf i després d'unes hores de cal·ligrafia em van regalar una ploma com a prova que ja podia ajuntar lletres sense tacar-me.

Ni les noves tecnologies m'han fet oblidar l'estilogràfica, de manera que abans de barallar-me amb un text a l'ordinador que s'aprima i s'engreixa segons els caràcters encarregats, prenc notes en una llibreta. No és estrany, doncs, que m'aturi davant dels aparadors que tenen plomes. N'hi havia una que no em treia del cap. Ja n'havia consultat el preu a la dependenta que me la va deixar fins a fer-me carregós, i ara l'anava a buscar. Mal fet. No me la vaig quedar ni penso tornar a buscar-la.

La dependenta no hi era i em vaig trobar amb un home que em feia fora mentre baixava la persiana, dient que era l'hora quan al meu rellotge quedaven cinc minuts ben bons. No va entrar en raó i em vaig fer a la idea que tant li feia embolicar estilogràfiques com llonganisses. Només volia tancar, cosa que em va fotre perquè jo, de petit, despatxava a la botiga de casa fins i tot quan ja estava assegut a taula. Hi havia gent que tocava el timbre per un paquet de sal i havies d'aixecar-te, baixar l'escala i servir amb bona cara.

Des d'aleshores admiro els venedors vocacionals, no carregosos. M'agrada la gent que estima l'ofici i ho dic a tothom. Aquest cop ho vaig explicar a un amic que detesta el paper i la tinta i em va respondre: "Vols dir que no vas tornar a la botiga per la dependenta més que no pas per la ploma?" Aquella dona, certament, sabia vendre tan bé com la mare, que per cert té una lletra ben maca.