Una Nova Cançó de fa mig segle

Era un acte senzill, simple, celebrat davant poc menys d'un centenar de persones però que engegaria un moviment capaç de canviar radicalment la música catalana del segle XX fins a convertir-se en un autèntic revulsiu social, les conseqüències del qual són encara palpables al cap de mig segle. Sí, dilluns vinent farà 50 anys del primer recital d'Els Setze Jutges on, a més, per primera vegada, es pronunciava públicament les paraules Nova Cançó.

Sota el títol La poesía de la Nova Cançó, el 19 de desembre de 1961 se celebrà un concert-col·loqui a la primera seu del CICF (Centro de Influencia Católica Femenina) barceloní. Hi van participar Miquel Porter, Josep Maria Espinàs i Lluís Serrahima. A la sala Joan XXIII de l'actual CIC (Centre Influència Catòlica), continuadors d'aquell CICF dels anys 60 (via Augusta, 205) se celebrarà dilluns vinent (20 hores) un acte commemoratiu amb la presència d'alguns dels jutges originals i el trist record de la defunció dissabte passat d'Enric Barbat, el jutge sis.

Que cantés Porter al CICF era l'alternativa a la xerrada clàssica. Naixia la Nova Cançó

"Allà vam triomfar davant l'alta burgesia. Érem un fet musical", recorda ara Serrahima

Al febrer de 1976, al número 682 de la revista Triunfo, el punxant Sixto Cámara, columnista amb una semblança innegable (fins i tot coincidia el número del DNI) amb Manuel Vázquez Montalbán, en la seva Capilla Sixtina parlava de la cançó catalana com "aquest fenomen que qualificaré fins al martiri i la mort com l'esdeveniment cultural popular més important de l'Estat espanyol des del Concili de Toledo". La història, com totes les històries, però, es va iniciar una mica abans, a la fi de la dècada de 1950.

La dictadura havia començat a deixar escletxes i per una es van escolar les primeres cançons modernes en català. El 1958, José Guardiola i les Hermanas Serrano ja van gravar sengles discos de títol molt similar, Cantan en catalán los éxitos internacionales (en castellà a la portada de l'EP).

Aquestes traduccions no van satisfer les expectatives de la porció més compromesa de la cultura catalana (per no dir catalanista) i va ser l'historiador i activista Josep Benet qui va donar els primers passos convencent, primer, Serrahima de la necessitat de trobar cançons més properes al públic potencial i, immediatament després, sembrant les bases perquè naixés l'editora EDIGSA.

"Vaig conèixer Benet gràcies al meu pare [Maurici Serrahima] i em va convèncer de la necessitat de treballar en aquest camp", recorda ara Lluís Serrahima. "Jo tenia inquietuds però no sabia què fer, em va semblar una bona idea i m'ho vaig plantejar seriosament". Serrahima exercia l'advocacia i escrivia poesia i, també a través del pare, va conèixer un altre personatge cabdal, el llibreter i professor universitari Miquel Porter Moix. Junts van començar a crear noves cançons reunint-se cada dijous a casa de Porter amb la finalitat de no anar al llit fins que sortís una cançó ("la majoria molt dolentes: van ser estripades convenientment; unes altres han seguit el seu curs").

De les converses va néixer el document fundacional de la Nova Cançó, l'article Ens calen cançons d'ara, del gener de 1959 al número 58 de la revista Germinàbit (predecessora de Serra d'Or). Serrahima hi proclamava: "Hem de cantar cançons, però nostres i fetes ara. Ens calen cançons que tinguin una actualitat per a nosaltres (...) Potser amb el temps ho aconseguirem. De moment, per què no intentem de fer les nostres pròpies cançons i cantar-les?".

La línia ideològica de l'article va marcar el treball de Porter, Serrahima i la seva esposa Remei Margarit, als quals aviat es va unir Espinàs, escriptor ja popular. Al llarg de 1960 i 1961 van anar naixent més cançons que, fins i tot, van ser presentades en públic en recitals gairebé íntims al domicili de Josep Porter, a l'escola Virtelia i als entreactes de les representacions de Teatre Viu. Però mai actuaren els quatre junts ni van pensar fer-ho.

Va ser el 19 de desembre de 1961 quan un conjunt de casualitats es van unir per marcar el tret de sortida tant de la Nova Cançó com d'Els Setze Jutges. Gonçal Lloveras, metge endocrinòleg i un dels pilars del CICF, organitzava actes de caire cultural a la primigènia seu de l'entitat, al carrer de Santaló, 27, de Barcelona. "Lloveras va sentir cantar Porter i va pensar de convidar-lo per oferir una alternativa a les conferències habituals", evoca ara Serrahima. El recital es presentà com La poesía de la Nova Cançó: el primer cop que el terme era públic.

"Parlar de poesia afegia aquest to cultural que dignificava el fet de presentar un recital de cançons", reflexiona ara Espinàs, un dels quatre intèrprets anunciats en aquell recital. Els altres van ser Serrahima, Porter i Remei Margarit. Aquesta, embarassada, envià una cinta gravada a casa; no va actuar, però sí que ho va fer el seu marit llavors, Serrahima, en una de les seves comptades aparicions en públic. "Vaig passar molta por, era molt tímid", recorda. "Vaig cantar una sola cançó que havia escrit amb Porter: jo, la lletra i ell, la música. Després, només vaig tornar a intentar-ho una vegada més a Sabadell i ho vaig deixar: la guitarra no se'm donava bé; la cançó no era el meu fort". Espinàs, amb guitarra, i Porter, amb el guitarrista Jaume Armengol, van cantar diverses cançons que tingueren un gran èxit. "De fet, la gent que va omplir el local no sabia el que anava a veure ni sentir i es va sorprendre molt", recorda l'escriptor.

Dies després, al seu número 8 (del 23 al 30 de desembre de 1961), el setmanari Cataluña Exprés dedicava un llarg article a l'acte (signat per D. Grabulosa) amb titular explícit: "S'està modernitzant la cançó catalana". Grabulosa comença l'escrit demanant-se: "Està en crisi la cançó catalana?", i s'ho responia: "Les cançons catalanes ja no poden ser exclusivament nostàlgiques ni romàntiques, ja no poden limitar-se a fer pessigolles al cor de les minories floralesques". Després de descriure el treball del nou grup, en cap moment no es fa esment encara del nom d'Els Setze Jutges, el periodista se cenyeix al recital: "Escoltar-los significa submergir-se en un clima intel·ligent, líric, força irònic, ple de sentit del quotidià. El públic els va seguir amb simpatia i agraïment. El públic va acabar entusiasmat".

El mateix desembre, Arturo Llopis, a la revista Destino (número 1272), parla amb Espinàs del Premi Sant Jordi recent concedit i recorda un recital. Podria ser aquest: "Una vetllada autènticament memorable, en el transcurs de la qual va cantar delicioses cançons, acompanyant-se de la guitarra, i tot va ser dit i fet en la més absoluta serietat".

Després del recital del CICF, a preguntes de Grabulosa, Porter defineix la cançó del grup com "una crònica tendra i irònica de la vida d'un país". I més endavant fa una declaració d'intencions: "El que volem és que el tipus de cançó que fem arribi al gran públic, perquè creiem que ho necessita".

"El secret de la influència posterior d'aquell concert va estar tant en les cançons com en el públic que hi va assistir, conscient del que estava passant", explica Serrahima. "Penso que el primer pas endavant de debò va ser l'actuació al CICF", li comentava Porter el 1968 a Vázquez Montalbán. "Allà vam triomfar davant l'alta burgesa barcelonina. Ja no érem uns amics-cantants, érem un fet musical. Fins aleshores, les actuacions s'havien limitat als entreactes al Teatre Viu, o davant reunions reduïdes. Allò del CICF va ser un pas endavant immens. A partir del CICF la burgesia va començar a prendre'ns seriosament". Potser per aquest inici burgès Vázquez Montalbán (aquí amb la seva firma) va qualificar el moviment "com un esforç típicament populista d'un grup de burgesos plenament culturitzats, alguns universitaris".

"Entre els assistents", segueix Serrahima, "unes seixanta persones, hi havia una bona representació de la cultura catalana més compromesa; van ser ells qui van donar embranzida al moviment. Formaven part del públic Benet, Cirici Pellicer, Maurici Serrahima, Maria Aurèlia Capmany, Joan Triadú i Delfí Abella, que va quedar tan impressionat que es va llançar a escriure i cantar les seves cançons incorporant-se al grup. Recordo que Jordi Pujol no hi va poder ser perquè estava empresonat. Al recital es cantà La presó de Lleida en honor seu".

Porter, Margarit i Espinàs decidiren seguir. En una reunió a casa de Lloveras, Espinàs proposà un nom: naixien Els Setze Jutges. Serrahima preferí mantenir-se fora dels escenaris i, al cap de pocs mesos, Francesc Pi de la Serra substituí Armengol, acompanyant amb la guitarra Porter. La resta, història.