Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
REPORTATGE

Una Nova Cançó de fa mig segle

Viatge al primer recital de Porter, Espinàs i Serrahima, l'inici d'Els Setze Jutges

Era un acte senzill, simple, celebrat davant poc menys d'un centenar de persones però que engegaria un moviment capaç de canviar radicalment la música catalana del segle XX fins a convertir-se en un autèntic revulsiu social, les conseqüències del qual són encara palpables al cap de mig segle. Sí, dilluns vinent farà 50 anys del primer recital d'Els Setze Jutges on, a més, per primera vegada, es pronunciava públicament les paraules Nova Cançó.

Sota el títol La poesía de la Nova Cançó, el 19 de desembre de 1961 se celebrà un concert-col·loqui a la primera seu del CICF (Centro de Influencia Católica Femenina) barceloní. Hi van participar Miquel Porter, Josep Maria Espinàs i Lluís Serrahima. A la sala Joan XXIII de l'actual CIC (Centre Influència Catòlica), continuadors d'aquell CICF dels anys 60 (via Augusta, 205) se celebrarà dilluns vinent (20 hores) un acte commemoratiu amb la presència d'alguns dels jutges originals i el trist record de la defunció dissabte passat d'Enric Barbat, el jutge sis.

Que cantés Porter al CICF era l'alternativa a la xerrada clàssica. Naixia la Nova Cançó

"Allà vam triomfar davant l'alta burgesia. Érem un fet musical", recorda ara Serrahima

Al febrer de 1976, al número 682 de la revista Triunfo, el punxant Sixto Cámara, columnista amb una semblança innegable (fins i tot coincidia el número del DNI) amb Manuel Vázquez Montalbán, en la seva Capilla Sixtina parlava de la cançó catalana com "aquest fenomen que qualificaré fins al martiri i la mort com l'esdeveniment cultural popular més important de l'Estat espanyol des del Concili de Toledo". La història, com totes les històries, però, es va iniciar una mica abans, a la fi de la dècada de 1950.

La dictadura havia començat a deixar escletxes i per una es van escolar les primeres cançons modernes en català. El 1958, José Guardiola i les Hermanas Serrano ja van gravar sengles discos de títol molt similar, Cantan en catalán los éxitos internacionales (en castellà a la portada de l'EP).

Aquestes traduccions no van satisfer les expectatives de la porció més compromesa de la cultura catalana (per no dir catalanista) i va ser l'historiador i activista Josep Benet qui va donar els primers passos convencent, primer, Serrahima de la necessitat de trobar cançons més properes al públic potencial i, immediatament després, sembrant les bases perquè naixés l'editora EDIGSA.

"Vaig conèixer Benet gràcies al meu pare [Maurici Serrahima] i em va convèncer de la necessitat de treballar en aquest camp", recorda ara Lluís Serrahima. "Jo tenia inquietuds però no sabia què fer, em va semblar una bona idea i m'ho vaig plantejar seriosament". Serrahima exercia l'advocacia i escrivia poesia i, també a través del pare, va conèixer un altre personatge cabdal, el llibreter i professor universitari Miquel Porter Moix. Junts van començar a crear noves cançons reunint-se cada dijous a casa de Porter amb la finalitat de no anar al llit fins que sortís una cançó ("la majoria molt dolentes: van ser estripades convenientment; unes altres han seguit el seu curs").

De les converses va néixer el document fundacional de la Nova Cançó, l'article Ens calen cançons d'ara, del gener de 1959 al número 58 de la revista Germinàbit (predecessora de Serra d'Or). Serrahima hi proclamava: "Hem de cantar cançons, però nostres i fetes ara. Ens calen cançons que tinguin una actualitat per a nosaltres (...) Potser amb el temps ho aconseguirem. De moment, per què no intentem de fer les nostres pròpies cançons i cantar-les?".

La línia ideològica de l'article va marcar el treball de Porter, Serrahima i la seva esposa Remei Margarit, als quals aviat es va unir Espinàs, escriptor ja popular. Al llarg de 1960 i 1961 van anar naixent més cançons que, fins i tot, van ser presentades en públic en recitals gairebé íntims al domicili de Josep Porter, a l'escola Virtelia i als entreactes de les representacions de Teatre Viu. Però mai actuaren els quatre junts ni van pensar fer-ho.

Va ser el 19 de desembre de 1961 quan un conjunt de casualitats es van unir per marcar el tret de sortida tant de la Nova Cançó com d'Els Setze Jutges. Gonçal Lloveras, metge endocrinòleg i un dels pilars del CICF, organitzava actes de caire cultural a la primigènia seu de l'entitat, al carrer de Santaló, 27, de Barcelona. "Lloveras va sentir cantar Porter i va pensar de convidar-lo per oferir una alternativa a les conferències habituals", evoca ara Serrahima. El recital es presentà com La poesía de la Nova Cançó: el primer cop que el terme era públic.

"Parlar de poesia afegia aquest to cultural que dignificava el fet de presentar un recital de cançons", reflexiona ara Espinàs, un dels quatre intèrprets anunciats en aquell recital. Els altres van ser Serrahima, Porter i Remei Margarit. Aquesta, embarassada, envià una cinta gravada a casa; no va actuar, però sí que ho va fer el seu marit llavors, Serrahima, en una de les seves comptades aparicions en públic. "Vaig passar molta por, era molt tímid", recorda. "Vaig cantar una sola cançó que havia escrit amb Porter: jo, la lletra i ell, la música. Després, només vaig tornar a intentar-ho una vegada més a Sabadell i ho vaig deixar: la guitarra no se'm donava bé; la cançó no era el meu fort". Espinàs, amb guitarra, i Porter, amb el guitarrista Jaume Armengol, van cantar diverses cançons que tingueren un gran èxit. "De fet, la gent que va omplir el local no sabia el que anava a veure ni sentir i es va sorprendre molt", recorda l'escriptor.

Dies després, al seu número 8 (del 23 al 30 de desembre de 1961), el setmanari Cataluña Exprés dedicava un llarg article a l'acte (signat per D. Grabulosa) amb titular explícit: "S'està modernitzant la cançó catalana". Grabulosa comença l'escrit demanant-se: "Està en crisi la cançó catalana?", i s'ho responia: "Les cançons catalanes ja no poden ser exclusivament nostàlgiques ni romàntiques, ja no poden limitar-se a fer pessigolles al cor de les minories floralesques". Després de descriure el treball del nou grup, en cap moment no es fa esment encara del nom d'Els Setze Jutges, el periodista se cenyeix al recital: "Escoltar-los significa submergir-se en un clima intel·ligent, líric, força irònic, ple de sentit del quotidià. El públic els va seguir amb simpatia i agraïment. El públic va acabar entusiasmat".

El mateix desembre, Arturo Llopis, a la revista Destino (número 1272), parla amb Espinàs del Premi Sant Jordi recent concedit i recorda un recital. Podria ser aquest: "Una vetllada autènticament memorable, en el transcurs de la qual va cantar delicioses cançons, acompanyant-se de la guitarra, i tot va ser dit i fet en la més absoluta serietat".

Després del recital del CICF, a preguntes de Grabulosa, Porter defineix la cançó del grup com "una crònica tendra i irònica de la vida d'un país". I més endavant fa una declaració d'intencions: "El que volem és que el tipus de cançó que fem arribi al gran públic, perquè creiem que ho necessita".

"El secret de la influència posterior d'aquell concert va estar tant en les cançons com en el públic que hi va assistir, conscient del que estava passant", explica Serrahima. "Penso que el primer pas endavant de debò va ser l'actuació al CICF", li comentava Porter el 1968 a Vázquez Montalbán. "Allà vam triomfar davant l'alta burgesa barcelonina. Ja no érem uns amics-cantants, érem un fet musical. Fins aleshores, les actuacions s'havien limitat als entreactes al Teatre Viu, o davant reunions reduïdes. Allò del CICF va ser un pas endavant immens. A partir del CICF la burgesia va començar a prendre'ns seriosament". Potser per aquest inici burgès Vázquez Montalbán (aquí amb la seva firma) va qualificar el moviment "com un esforç típicament populista d'un grup de burgesos plenament culturitzats, alguns universitaris".

"Entre els assistents", segueix Serrahima, "unes seixanta persones, hi havia una bona representació de la cultura catalana més compromesa; van ser ells qui van donar embranzida al moviment. Formaven part del públic Benet, Cirici Pellicer, Maurici Serrahima, Maria Aurèlia Capmany, Joan Triadú i Delfí Abella, que va quedar tan impressionat que es va llançar a escriure i cantar les seves cançons incorporant-se al grup. Recordo que Jordi Pujol no hi va poder ser perquè estava empresonat. Al recital es cantà La presó de Lleida en honor seu".

Porter, Margarit i Espinàs decidiren seguir. En una reunió a casa de Lloveras, Espinàs proposà un nom: naixien Els Setze Jutges. Serrahima preferí mantenir-se fora dels escenaris i, al cap de pocs mesos, Francesc Pi de la Serra substituí Armengol, acompanyant amb la guitarra Porter. La resta, història.

"La policia va arribar tard"

Josep Maria Espinàs rep en un saló ple d'objectes entranyables on pràcticament no hi ha cap motiu musical. "La cançó no forma part de la meva vida, l'he deixat enrere", afirma després de dir que no sap ni tan sols on guarda la guitarra ("fa anys que no la veig per enlloc"), però els ulls li fan pampallugues quan parla d'aquell temps: "Sí, jo hi era, en aquell concert".

"Fèiem el que ens agradava i que a més pensàvem que era útil. Entre nosaltres hi havia un sentiment de solidaritat, sense vedetismes, i ens feia il·lusió que n'arribés un de nou i s'hi afegís. A l'escenari estàvem tots asseguts: mentre un cantava, els altres escoltàvem". Eren els inicis d'Els Setze Jutges, que van començar a caminar junts després del concert del 19 de desembre de 1961 al CICF. "Després es va produir el que justificava l'existència d'Els Setze Jutges: algun dels que van venir després es van professionalitzar i es van convertir en figures. Nosaltres omplien locals de 200 persones; Llach va omplir el camp del Barça. Els primers jutges només n'érem la llavor".

Aquella primera nit ni tan sols eren encara Els Setze Jutges. "Va agradar i vam decidim seguir però necessitàvem un nom. Jo vaig proposar aquest perquè no era necessari especificar que cantàvem en català i el número 16 mostrava la voluntat de créixer. Quedava clar que era un moviment per estimular que uns altres fessin el mateix. Érem ingenus però plens de fe i simplement fèiem".

Un fer ingenu que es va estendre com una taca d'oli. "Va donar fruits molt millors del que podíem esperar, encara que ho desitjàvem. Hi havia cançons bones però va ser més aviat un fenomen social que va connectar amb les necessitats del moment i va mobilitzar molta gent. Gent acostumada a anar als ateneus a escoltar conferències i, de sobte, veien a uns joves que s'ho passaven bé cantant i, a més, cantant cançons amb punxa".

Les cançons feien referència al moment social que es vivia sota la dictadura. "Parlàvem de 'nova cançó' perquè volíem desmarcar-nos de la cançó tradicional. No volíem parlar de la Dama d'Aragó, sinó del que passava al carrer. A la primera cançó del primer disc dels jutges (ho veig ara, llavors no me n'adonava), partia d'una cançó tradicional, A la vora de la mar, i canviava mar per nit. La nit era la dictadura. Va ser la primera cançó de protesta!".

I la primera de les moltes filigranes literàries per despistar la censura. "La irrupció del moviment va sorprendre tothom, també al Govern Civil. Ells i la policia van arribar tard, van començar a censurar quan ja no podien decapitar-ho, només prohibir cançons. Si haguessin prohibit el primer recital tot hauria estat diferent... Calia jugar amb les lletres perquè la policia estava en tots els recitals controlant. Les prohibicions eren aleatòries. Recordo un concert amb Raimon al Palau, només ens van deixar tres cançons a cadascun i estava ple! Li vaig dir que cantés les tres cançons, després vaig sortir jo i vaig cantar les tres meves i va tornar a sortir Raimon i va cantar les mateixes cançons. El públic se'n va adonar i allò va ser un volcà".

"Vist ara, de vegades va ser tràgic i de vegades pintoresc. Si ho expliques a un jove no ho pot entendre. De fet, ni jo mateix ho entenc, ho sé però no ho entenc".

16, un per un

Ara ens diem Setze Jutges i encara no som 16. Quan hi arribem en direm a Can Seixanta". Així presentava Miquel Porter els primers recitals del grup. El nom va néixer quan ja eren quatre, en una matinal de la Peña Barcelonista de Premià de Mar el 29 d'abril de 1962: "Festival de la Cançó Catalana Moderna a càrrec del Grup Els Setze Jutges".

S'hi van anar afegint més cantants, sempre després de passar un examen dels jutges més veterans. Les audicions solien fer-se a casa dels Serrahima-Margarit o a La Cova del Drac; els jutges tenien fama de durs: Pere Tàpies no va passar l'examen. Per ordre d'ingrés, els 16 un per un.

1. Miquel Porter (Barcelona, 1930-Altafulla, 2004) va ser el jutge número 1. Va publicar dos discos EP de quatre cançons i es va retirar el 1968. Va seguir treballant com a historiador i activista cinematogràfic. Va ser Director de Cinematografia (1977-2001) i parlamentari per ERC.

2. Remei Margarit (Sitges, 1935). Estudià la carrera de violoncel, va publicar dos discos EP i es va retirar el 1968. Ha treballat en tasques culturals per a l'administració barcelonina.

3. Josep Maria Espinàs (Barcelona, 1927). Va publicar vuit discos EP, inclòs el primer d'Els Setze Jutges, i va guanyar el primer Premi del Disc Català el 1963. Es va retirar el 1968. Ha editat 84 llibres, en porta 35 publicant un article d'opinió diari i va escriure la lletra de l'himne del Barça. Premi Nacional de Cultura 1995.

4. Delfí Abella (Barcelona, 1925-2007). Es va incorporar al grup el 1962. El 17 febrer va fer la seva primera actuació amb el grup El Recó de Mataró. Va publicar tres EP i també es retirà el 1968. Fou psiquiatre i catedràtic de Psiquiatria de la UAB.

5. Francesc Pi de la Serra (Barcelona, 1942). Es va iniciar acompanyant amb la guitarra Miquel Porter el 1962 i es va unir a Els Setze Jutges el 1963. Paral·lelament, fundà el grup Els 4 Gats, més decantat pel blues i el rock. Ha gravat diversos discos EP i 21 LPs, l'últim fa uns mesos: QuicoLabora. Segueix en actiu.

6. Enric Barbat (Barcelona, 1943-Menorca, 2011). Es va incorporar el 1963. Publicà quatre discos EP, diversos singles i sis LP. Va ser la veu de la cançó irònica. També va treballar el tango i el music-hall. El 2007 va treure el disc Camins privats i fa algunes actuacions sense repercussió. Va patir un atac de cor el 10 de desembre passat.

7. Xavier Elies (Barcelona, 1941-2010). Va entrar el 27 d'abril de 1963 amb un recital als Lluïsos de Gràcia. Mai va arribar a professionalitzar-se del tot, i va alterna les actuacions amb els estudis d'Econòmiques. Va publicar un sol disc EP i es va retirar el 1969.

8. Guillermina Motta (Barcelona, 1942). Va ser nomenada jutge el 1964 mentre estudiava Filosofia i Lletres. Va tocar gèneres molt diferents, gravant vuit EP, 15 LP (alguns en castellà) i dos CD, a més d'una recopilació de la seva obra en sis CD el 2002: Fent equilibris. El 2009 participà en el disc col·lectiu Catorze poemes, catorze cançons dedicat a Maria Mercè Marçal. Ha fet d'actriu al teatre, en cabaret i a la televisió.

9. Maria del Carme Girau (València, 1940). S'hi va incorporar el 1964. Va ser la primera jutge de fora de Catalunya. Va publicar tres discos EP i es va retirar el 1969. Ha seguit treballant de farmacèutica.

10. Martí Llauradó (Barcelona, 1947). Hi va ingressar el desembre de 1964. A diferència d'altres, ja havia fet moltes actuacions en públic. Va gravar dos discos EP centrant-se en el poemari de Salvat Papasseit; es retirà el 1969. Ha seguit treballant de publicista, dissenyador gràfic i en el camp tèxtil.

11. Joan Ramon Bonet (Palma, 1944). S'hi incorpora el 1965. El germà gran de Maria del Mar Bonet va ser el primer balear admès als jutges, aportant un to mariner al grup. Va gravar tres discos EP i es va retirar el 1969. Treballa com a fotògraf.

12. Maria Amèlia Pedrerol (Barcelona, 1951). Va ser admesa el 1965: tenia 14 anys. Va gravar un EP i un LP i es va retirar el 1969. Exerceix de psicòloga.

13. Joan Manuel Serrat (Barcelona, 1943). Entrà a Els Setze Jutges el 1965 i dos anys després aconseguia el primer gran èxit de la Nova Cançó (Cançó de matinada). També va ser el més polèmic: per optar pel bilingüisme i pel fet de renunciar al Festival d'Eurovisió. És el cantant més comercial de la Nova Cançó. Ha editat cinc discos EP, 19 singles, 26 LP i 12 CD, l'últim, l'any passat: Hijo de la luz y de la sombra. Segueix en actiu.

14. Maria del Mar Bonet (Palma de Mallorca, 1947). Arribà el desembre de 1967 com a cap visible de la Novíssima Cançó. Va conèixer els Jutges fent de cangur a casa dels Serrahima-Margarit. Ha editat quatre EP i 28 LP/CD. L'últim: enguany amb el pianista Manel Camp. En actiu.

15. Rafael Subirachs (Vic, 1948). També de finals de 1967. Havia estudiat a l'Escolania de Montserrat i enregistrat la veu solista del Stabat Mater de Pergolesi. El 1975 es va fer popular al cantar a les Sis Hores de Canet una versió d'Els Segadors davant de 30.000 espectadors. Va publicar tres EP i nou LP, l'últim, el 2001, amb Maria del Mar Bonet.

16. Lluís Llach (Girona, 1948). El darrer jutge s'incorporà el 1967, per Martí Llauradó. Ha publicat 13 EP i 31 LP/CD propis. L'estaca és, encara avui, un himne popular. Es retirà el 2007. Ha seguit fent música; debutarà al febrer com a novel·lista.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 15 de diciembre de 2011

Más información