"El fet local és el que et fa original"

Porta 36 anys donant guerra als escenaris. Dir que és una llegenda viva pot ser, a més de tòpic, injust, perquè Miquel Gil (Catarroja, 1956) a més d'estar ben viu i de no parar, és ben actual i es reinventa sempre que pot. Però, i aquesta energia? "Quan és un tema de vici, no cansa", assegura el cantautor valencià que agrega: "cantar és un tema de constància". Ha tret un nou disc, Per Marcianes (Temps Record), que ja ha estat foguejat en diversos auditoris amb solvència i èxit de crítica. El 17 de desembre vinent actua a la Casa de Cultura de Sant Cugat del Vallès, un bon lloc per prendre el pols a aquest exmembre d'Al Tall. Un home vehement que admet que "amb aquest disc volia deixar constància de l'evolució que he viscut en els darrers tres anys, les peripècies de l'artista". És bo escoltar la peça Posa'm les ulleres per entendre-ho com cal.

Ningú el va obligar a abandonar Al Tall després de deu anys de la seva fundació, però a finals dels vuitanta, el cantant de Catarroja —percussionista de formació— necessitava respirar altres aires i transgredir els límits del folk per endinsar-se en els camins del mestissatge, encara poc explorats en aquella època. Així va crear Terminal Sur, un grup carregat de bones idees i avançat al seu temps que no va tenir la paciència d'esperar que arribés l'hora d'això que hi ha qui anomena world music. És un home valent, un artista que treballa allà on pot, fet complicat al País Valencià, sovint en procés de desertització cultural a causa de fenòmens polítics. "He pogut treballar a Picassent, és un treball molt local que va donar unes cançons també". És un artista que entén la música com un tot, per això durant l'entrevista no perd l'oportunitat en destacar la feina que ha anat fent amb el trompetista David Pastor.

Sobre el moment actual del cantautor, de l'artista en general vaja, Miquel Gil lamenta que "amb la crisi tot és velocitat, no hi ha temps per pensar". Cal ser prosaic en els temps en què vivim: "La gent fa números a última hora, abans es preparaven coses amb dos mesos de coll, ara t'ho demanen en deu dies [...] i avui, amb la crisi, no pots dir que no". Més canvis. Gil manté que "ara als artistes se'ns demana més show". Però no ho dramatitza perquè "és normal, això passa a tots els llenguatges musicals". No tothom ho sap fer igual, és clar: "Abans potser qui ho tenia més per la mà tot això era l'Ovidi Montllor".

Parlant d'etiquetes musicals i de tendències actuals, l'artista de Catarroja indica que "ara hi ha la moda de dir-li folk al que en realitat és folk-indie". Sobre la massa de producció musical, "al País Valencià hi ha un moment musical molt bo", opina Miquel Gil i posa exemples: "Orxata SoundSystem. Obrint Pas, Feliu Ventura,... tenim molta gent que s'està consolidant". I no només això sinó que, "a més, són gent que en la seva maduresa mira a la música de transmissió oral, i això en un món on tot està a toc de clic". I en aquest món globalitzat, de Spotify, iTunes, Youtube i Facebook i Twitter és "el fet local és el que et fa ser original", subratlla Gil mirant directament als ulls. Sap que té raó.

A la pregunta de si creu que tanta barreja treu substància a l'origen de la música popular, Miquel Gil adverteix, ben seriós que "la paraula 'puresa' em posa molt nerviós, m'agrada la contaminació humana". En tot cas, pren el repte per les banyes i exposa que "la música popular i tradicional al País Valencià s'ha tret la caspa, en canvi a Catalunya això no ha passat, encara hi ha clixés". Gil és un valencià enèrgic, de veu greu, músic treballat i treballador, que assegura que tot això es fa "tan sols per poder emocionar al públic". Un romàntic? Tant és.