Sagarra tel·lúric

LA POESIA DRAMÀTICA DE

JOSEP MARIA DE SAGARRA

Josep Miquel Sobrer

Galerada

184 pàgines. 20 euros

La valoració de la figura de Josep Maria de Sagarra no pot enllestir-se amb quatre tòpics malgirbats. L'extensió, la varietat i les textures extraordinàries de la seva obra exigeixen una mirada crítica i atenta que en sàpiga destriar els mèrits i les febleses. Com més coneixement tinguem dels replecs dels seus textos, més podrem calibrar-ne la vàlua amb criteri i passió, sense caure en simplificacions. El 1953, Josep Maria Espinàs fou un dels primers a subratllar, en les pàgines d'Ínsula, la complexitat del "cas Sagarra", no tan sols per l'abast i la popularitat de la seva literatura, sinó també per l'aportació imprescindible que féu a l'enriquiment i a la vivificació de la llengua.

El filòleg Josep Miquel Sobrer (Barcelona, 1944), professor a l'Indiana University, ha volgut solcar en la dramatúrgia de Sagarra per brindar-ne una lectura personal. Parteix, sense ambages, d'una fascinació crítica envers el teatre sagarrià que el duu a generalitzar sobre el seu caràcter anacrònic, conservador i, fins i tot, ingenu. Un plantejament que, de fet, és reversible, ja que bona part de les seves obres també tenen puntes de continguda modernitat, sobretot en la manera d'enfocar els temes morals i en algunes solucions atrevides que, a posta, no duu més enllà. Sagarra dosificava les espècies i els condiments més forts, però —entre gosadies i servituds— depenia en excés del gust i les concessions a un públic de digestions plàcides i pocs maldecaps. Atrapat per un patró d'èxit, com més se n'allunyava, més dialogava amb la modernitat escènica.

Des d'una explícita voluntat divulgativa, que el fa llegidor, l'assaig de Sobrer vol posar l'èmfasi en l'evidència que Sagarra és "un gran poeta de l'escena" que capta "les veus de la terra". Com els seus admirats Guimerà o Verdaguer, Sagarra va saber tocar la fibra tel·lúrica dels catalans del seu temps. Va voler adreçar-se a un públic ampli, al qual s'afanyà a plaure amb un teatre formulari i efectista que s'erigia en "un immens poema de la terra". Sobrer s'atura a analitzar les peces estrenades, una per una, classificades en quatre grans etapes, i acaba amb una visió globalitzadora de la seva dramatúrgia. En destaca les línies convencionals i els intents més reeixits d'alliberar-se'n (Judit, La fortuna de Sílvia, Galatea, Els comediants). I, d'altra banda, en constata la irregularitat o el llast que hi pren el decòrum, el folklore i el melodrama.

L'assaig de Sobrer esdevé una aproximació desacomplexada i curiosa al teatre de Sagarra que incentiva el lector a (re)llegir-lo. S'hi troben a faltar, així i tot, matisos que afinin algunes interpretacions discutibles, de vegades escrites massa a la babalà o a manera d'estirabots. Sense gaires manies, s'hi fan reflexions de teoria i praxi dramatúrgiques que voregen els llocs comuns o la desinformació. I s'hi tracta pel broc gros l'adscripció politicosocial del dramaturg o el context cultural i escènic en què visqué. No hi ha tampoc una remissió a la bibliografia més nova o un estudi més rigorós i variat de la recepció crítica, que es limita, en la postguerra, a La Vanguardia Española i Destino. Malgrat aquestes llacunes, s'agraeix la franquesa amb què s'analitzen els textos, la manera dreturera de valorar-los o contrapuntar-los i, fet i fet, la intenció manifesta de desempolsar un clàssic teatral i dialogar-hi sense hipocresies ni miraments.