Ruiz Zafón; Ramoneda

La vida té aquestes coses: en menys de 100 metres de distància, entre la plaça dels Àngels i el carrer Montalegre de Barcelona, es va donar, ahir, la millor instantània de la situació de la cultura. A l'antiga capella dels Àngels, Carlos Ruiz Zafón presentava El prisionero del cielo (sí, en català ho congelen fins al 19 de gener: algú es creia que les grans empreses estan per pàtries i paritats lingüístiques si s'hi juguen els quartos?). Un gran xou per a la indústria de l'oci: un milió d'exemplars de tirada inicial, més de 300 persones a l'acte, bosses, llibretes, bolígrafs, CDs, xapes..., decorats com si fos el Liceu, presentadora mediàtica (i autor, encara més, que no accepta preguntes o tria amb quin mitjà vol parlar), convidats de mig Espanya i d'Amèrica Llatina, hipèrboles que porten a comparar l'obra amb el Tirant lo Blanc, dinar multitudinari... Cultura-espectacle a tota màquina.

El soroll gairebé no deixà sentir la notícia simultània que el director del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), Josep Ramoneda, serà convidat a deixar el càrrec; el pretext: se li acaba el contracte. Cantat: independentment de la valoració de la seva gestió, els nous governants de la ciutat i la Catalunya sencera volen visualitzar la substitució d'una determinada cultura per la seva. Això, en l'àmbit simbòlic; en el material, es tracta de trobar lloc als teus complint promeses del tipus: "Si jo arribo..."; o el desig de l'"Ara em toca a mi"; ja saben.

Deia l'altre dia un veterà del lobby editorial, fastiguejat després de lidiar tanta legislatura: "Els que arriben nous, en general, no en tenen ni idea; ho volen canviar tot i, al cap d'un temps, et vénen amb el mateix però amb un altre nom". Però ells ja estan asseguts. Ruiz Zafón i Ramoneda: curiosos i antitètics putxinel·lis en el guinyol de la cultura d'avui.