Tres mostres i un sistema

La casualitat ha fet que coincideixin tres exposicions d'arquitectura. La primera, La ciutat de Sagnier. Modernista, eclèctica i monumental, al Caixaforum, dedicada a l'obra de l'arquitecte Enric Sagnier, mostra un vast repertori d'obres del 1884 al 1931: el Palau de Justícia, l'edifici de Duanes, el Temple Expiatori del Tibidabo, el Patronat Ribas o l'edifici de La Caixa de Pensions de la Via Laietana en són algunes. Segons el comissari de l'exposició, Santi Barjau, "l'obra de Sagnier es caracteritza per tres aspectes: una gran capacitat de treball, amb un reciclatge continu d'estil i una innovació tecnològica destacables; una certa indefinició estilística, tot i que deixa la porta oberta als corrents actuals i una variada amplitud tipològica, desenvolupada principalment en el sector de l'habitatge, l'encàrrec oficial i el religiós".

La trajectòria de Sagnier i la de l'estudi MBM semblen tenir punts en comú

Escola d'Ulm: el mateix impuls formal és en un joc de construcció que en una vaixella

Aquesta definició, gairebé intacta, serveix per explicar l'obra de l'estudi MBM, en una exposició al Col·legi d'Arquitectes: MBM: 60 anys d'arquitectura i ciutat, 1951-2011. La trajectòria de Sagnier i la de l'estudi MBM semblen tenir punts en comú, com ara el conjunt d'edificis d'habitatges que tenen escampats per la ciutat en dos moments diferents separats pels 20 anys de guerra i ressaca, entre el 1931 i el 1951. I, mentre que el perfil de la vila olímpica, obra impulsada per l'estudi MBM, presideix el mar, el Temple Expiatori del Tibidabo presideix la muntanya. La proximitat també és present si comparem l'Escola Thau i el Patronat Ribas, dues escoles representatives d'un moment i construïdes a una alçada semblant de la ciutat.

L'exposició del COAC presenta un conjunt d'obres fotografiades al perímetre que acull una petita sèrie d'obres recents i representatives de l'impuls que els socis més joves de l'estudi li han donat, molt lluny del tarannà de les obres de maó vist de les primeres èpoques. És difícil establir cap continuïtat entre les unes i les altres si no és a partir del pur eclecticisme. Entre aquestes obres destaquen les maquetes del Museu del Disseny DHUB de la plaça de les Glòries, una institució que acull al seu local del carrer de Montcada la tercera exposició, dedicada als treballs de l'Escola d'Ulm. L'exposició, interessant de veure després de les altres dues, especialment després de la segona, deixa clar què vol dir fer escola: formar i educar una manera de fer. El material exposat, ben variat, —amb vaixelles, jocs de construcció, mobles, elements constructius, projectes de senyalització o components electrònics—, ens fa adonar de la gran sintonia entre aquestes obres. Clarament, també s'aprecia un sentit de la forma, cosa que sorprèn si tenint en compte que prové de mans d'autors diferents i ressalta nítidament del treball fet per un sol estudi d'arquitectura com el cas de MBM, tan eclèctic i tan capritxosament diferent.

Amb el títol de l'exposició de l'Escola d'Ulm, els comissaris Neus Moyano, Javier Nieto i Guillermo Zuaznabar ens aclareixen a què es deu la semblança de formes entre els objectes exposats: Disseny de sistemes. Escola d'Ulm. La paraula clau és sistema. Tots els objectes tenen en comú que, tot i ser bells per si sols, el seu sentit és saber-se formar part d'un conjunt, com un pètal a una flor. Això tant vol dir que la peça desapareix en el conjunt, que es dissol, com que la peça s'acobla, ja que està pensada coordinadament, com si cada element dugués imprès en la genètica la instrucció de relacionar-se amb la resta.

Al costat d'aquesta exposició, les maquetes de l'edifici del DHUB no transmeten cap utilitat que no sigui la de fer publicitat a un edifici que en aquest context resulta clarament antisistema. És especialment rellevant la voluntat de l'exposició d'ensenyar mostrant, una qualitat més derivada d'aquesta esplèndida sistemàtica. No és estrany que alguns dels fundadors pensessin en el bon disseny com un antídot al feixisme. A l'exposició, resulta natural veure el mateix impuls formal en un joc de construcció que en una vaixella, i fa pensar sobre el sentit que pren aquí la paraula joc. És notable la intenció dels comissaris de la mostra que l'arquitectura hi aparegui relacionada; per exemple amb la comparació d'un joc d'estris de plàstic de la casa Gardena amb els components del Cristal Palace.