Macià, 2. Companys, 1?
La proclamació de la República el 14 d'abril de 1931 va enfrontar els dos grans líders catalans
Tot anava molt ràpid. Rapidíssim: "Expectació"; "Gentada"; "Cridòria"; "banderes"; "balconada"; més "balconada" i... "bullia d'entusiasme la multitud". Què passa? El periodista Josep Maria Planes se n'assabenta per la ràdio: "Dos quarts de tres de la tarda. Encara no hem sortit de casa i no tenim notícia de res del que passa. Els discos que llança la ràdio amenitzen les postres del nostre dinar. Tot d'una, la serpentina de música banal s'interromp i el locutor proclama la notícia següent: "A l'Ajuntament i a la Diputació de Barcelona, ha estat proclamada la República". Com? La República?" (Mirador, 16-4-31). No feia ni una hora. Tot va passar tan de pressa! La glòria d'un dia d'abril. Un llampec travessa la plaça de Sant Jaume. I la divideix en dos. Quina República s'havia proclamat? És igual: el pols polític i de lideratge entre Francesc Macià i Lluís Companys també ha començat. El duel és l'eix de la pel·lícula que, amb guió de Toni Soler i dirigida per Manuel Huerga, va convertir-se la nit de dimarts en el programa més vist del prime time de Catalunya, amb 438.000 espectadors (15,1% de quota de pantalla). Com va reflectir-se el pols dels dos líders catalans en la premsa de l'època?
Companys, al cap de la guàrdia urbana: que no parli ningú més des del balcó; Macià no ho havia fet, encara
"Ara formaré govern provisional i aquí ens trobareu"; és Macià: acció 'versus' retòrica
El 15 d'abril no és el 14 d'abril, no. El fet es converteix en dubte mediàtic. Triï la portada de diari que més li agradi: "Proclamación de la República en Barcelona" (La Vanguardia); "A l'Ajuntament de Barcelona el senyor Companys proclama la República. A la Diputació el senyor Macià proclama l'Estat català" (La Veu de Catalunya); "Proclamació de l'Estat Català" (El Matí). I tantes més. Quina tria? És la cursa per governar la història del dia 14.
Tothom està d'acord, amb més o menys flors i violes, que "l'expectació existent durant tot el matí, sobretot en vista de les darreres notícies facilitades per la premsa, ha culminat al migdia" (La Publicitat). I tothom està d'acord que una mica abans de la una es presenta a la plaça de Sant Jaume "un nutrido grupo de manifestantes, al frente de los cuales iba el ex diputado y concejal electo, don Luís Companys, y significados elementos de la Izquierda catalana" (La Vanguardia). Companys s'avança. I vola, vola.
A quarts de dues al balcó de l'Ajuntament hissen una bandera republicana. Al cim de l'edifici, una altra d'igual. Moments de confusió. Aviat en retiren una "per donar pas a la senyera de les quatre barres". Una? L'altra? Només hi ha una cosa clara: balcó, balcó... "i efectivament s'ha endut la vara apareixent al balcó de l'Ajuntament". Primer pla d'star de Companys. Demana serenitat al poble i, xas, proclama "en termes solemnials" la República. I, xas, "ha estat acollida la declaració amb una ovació esclatant".
Tothom vol sortir al balcó de les estrelles. Tant, que aquí hi ha una pista poc coneguda: "Companys no vol discursos. Com que es succeïen sense interrupció els oradors que dirigien la paraula al poble ha cridat el cap de la Guàrdia Urbana i li ha ordenat que no permetés de parlar a ningú més" (La Veu de Catalunya). A ningú més? S'ensuma un gir dramàtic de la història.
Perquè aquí tothom hi està, també, d'acord... "Prop de les dues arribava, eixordat pels aplaudiments entusiastes de la multitud, el senyor Francesc Macià". I cap on va? Cap "a la balconada central de la Casa de la Ciutat". Aquell home pensava que no arribava i, xas, "s'ha expressat en tons elevats, i ha proclamat la República catalana", "i no han cessat les mostres d'entusiasme que el poble duia comprimides a l'ànima".
Xiulet i a marcar agenda mediàtica i relat: cap a l'edifici del davant, a la Diputació. Tots. Els guàrdies urbans que havien de retenir els addictes als discursos, Ventura Gassol, Jaume Aiguader, Joan Lluhí, el cada cop més empetitit Companys "i tots els altres" se'n van d'excursió uns metres. Tots al balcó, però davant, gesticulant, parlant, Macià: "En nom del poble he pres possessió del Govern de Catalunya i ara formaré un Govern provisional i aquí ens trobareu". Acció versus retòrica. Realpolitik. Reacció: El "poble" aplaudeix amb "gran entusiasme". 2 a 1. Macià es queda al balcó, serà la figura doblement visible. Companys baixa del balcó, desapareixerà mediàticament.
15 d'abril. Moment poc conegut. Companys és un trist governador civil provisional. Atén els periodistes: "No em facin cap pregunta relacionada amb la política, perquè m'he fet el propòsit de no parlar-ne" (El Matí). Amb fair play de marriment mediàtic envia, des del seu balconet de governador sense Govern, una "afectuosa salutació", a un balcó de Govern: a Macià. Ara tot és Macià. La premsa és Macià. Macià és la premsa: "A l'honorable president de la República Catalana"; "el venerable patriota"... Rellotge sense hores: se'n va a dormir a les sis del matí amb el llit instal·lat provisionalment al despatx. A les deu ja piquen a la porta: els del Centre Autonomista de Dependents de Comerç (el CADCI); Madrid, els de l'United Express de Londres... Telegrames, adhesions. Tot el globus fent toc-toc fins a la matinada. Fins a quarts de dues.
Des d'una de les finestres de la Casa de la Ciutat, amb la plaça de Sant Jaume "més plena que mai", un cap blanc parla al poble fosc: "Fa 25 anys de la meva vida que treballo per arribar a aquest moment que estem vivint" (Mirador). Macià és com un canal d'informació de 24 hores que ningú no pot aturar. Ni l'avió que arriba de Madrid el divendres 17 d'abril i converteix la República Catalana en Generalitat de Catalunya forada "L'home que ha nascut per ser símbol", com escriu Josep Pla des de Madrid. Macià portava anys fabricant el mite mediàtic: l'exèrcit, Prats de Molló, l'exili... Va guanyar els titulars de la glòria d'un dia d'abril. Però... des dels despatxos Companys aprèn a fer gestos de símbol. La sort li va arribar el Nadal de 1933 amb la mort de Macià. El mite, amb el seu assassinat el 1940. Abril de 1931 contra Octubre de 1940. Empat o victòria? Desfeta? La notícia encara s'ha d'escriure.
Els "dos sants laics catalans" es barallen
Una història dual també s'ha d'explicar de dues maneres. El llibre de no ficció escrit pel periodista Toni Soler, 14 d'abril. Macià contra Companys (Columna) serveix de base per a la pel·lícula amb el mateix títol i estrenada abans d'ahir. Dirigida per Manuel Huerga i amb guió de Soler recrea un fals documental on un periodista, el 1932, entrevista a Francesc Macià i Lluís Companys, que recorden els fets del 14 d'abril de 1931. Ficció d'una història real i poc coneguda. Darrere la proclamació de la República i de la República catalana hi ha l'enfrontament, i la picabaralla de, com afirma Soler preguntat per aquest diari, "els dos sants laics" d'aquest país. Macià, Companys: dos símbols polítics.
Davant de la poca informació sobre aquests fets, Soler va trobar pistes a L'Avi, la biografia novel·lada d'Alfred Bosch. Volia aprofundir en el tema i per això 14 d'abril: Macià contra Companys explora la lluita de mites, de visions catalanes, ja que per Soler "la història té relació amb el PIB de cada país i a Catalunya tots sabem més del Vietnam que de les guerres carlines". Per això, segons Soler, ara es pot explicar un capítol de la història de Catalunya des d'un punt de vista català. A més, opina, aquesta història té lliçons per a tots els gustos, "tan per als que somien amb una república catalana, com per als que creuen que la república catalana seria un autèntic malson". La doble lliçó.
