"Busco que l'espontani sigui inevitable"

Maria Schneider i la seva Big Band de més de 20 músics tornen a Barcelona per obrir el Festival de Jazz d'aquest any el dijous 20 d'octubre vinent. Directora, arranjadora i compositora, és una de les grans personalitats del jazz contemporani i ja ha guanyat un grapat de Grammy. Els seus àlbums no es poden trobar en botigues, només es pot fer per internet i tenen una tirada limitada. Schneider respon a aquesta entrevista per telèfon des del seu apartament de Nova York.

Pregunta. Per què produeix vostè els seus propis discos i els distribueix?

Resposta. En el meu primer disc, de fet, simplement no vaig trobar una companyia interessada, o sigui que vaig decidir invertir els meus diners i produir-lo jo mateixa. Després vaig tenir una companyia alemanya, però no va funcionar bé i ho vaig deixar. Em vaig adonar que no volia patir les interferències que generen la majoria de les discogràfiques, que et diuen el que has de fer. Volia fer la meva música sense haver de donar explicacions.

P. Vostè no només produeix, sinó que també toca, dirigeix l'orquestra, fa els arranjaments, compon, i en general els músics no són bons agents. Com s'ho fa?

R. És cert. Si miro enrere, quan vaig començar, em quedo exhausta només de pensar-hi. No sé com ho vaig fer, perquè ara tinc gent que treballa per mi, però al principi i fins fa relativament poc temps estava sola. La veritat és que es fa molt difícil trobar temps per a la creativitat i alhora temps per ocupar-se del negoci.

P. Com va arribar a dirigir una big band des d'un petit poble de Minnesota?

R. Windom era un poble rural realment petit. No hi havia ni una botiga de discos. Però, per sort, hi va haver una dona que, el 1965, quan jo tenia cinc anys, es va instal.lar al poble, tenia un piano i feia classes. Els professors són de música clàssica o de jazz, però ella era molt eclèctica i alternava una cosa i l'altra, així que no vaig tenir la sensació que hi havia barreres entre els gèneres, per mi només era música. Crec que per aquesta raó la meva música es mou per sobre de les fronteres. Després vaig estudiar música en diferents centres, però al meu cap ja no vaig separar mai els estils.

P. En quin moment va trobar el camí musical?

R. El que realment em va marcar va ser escoltar Gil Evans. Els seus arranjaments em van assenyalar el que ha de ser una big band.

P. Per definició, el jazz és en gran part improvisació, però vostè compon, arranja i dirigeix. Quant d'improvisació i quant de composició hi ha en la seva música?

P. Tota la meva música té una mica d'improvisació, especialment pel que fa a la interpretació de la secció rítmica. La diferència és que, en el món del jazz, un músic escriu una cançó i després tothom hi juga, la reinterpreta mil vegades. És el que se'n diu variacions sobre un tema. En el meu cas, no. Jo componc de manera que la música no es desenvolupa de manera circular, sinó expandint-se harmònicament. Això permet que els solistes improvisin per sobre de la meva composició, com una capa més, però la partitura es manté. Cada peça està interconnectada però hi ha espai perquè, per damunt, els solistes creïn la seva pròpia història. Intento que l'inici i el final de cada solo quedi ben clar, de manera que la seva història no es vegi interrompuda. Busco l'espontani però vull que al mateix temps sigui inevitable, és a dir, que es tingui la sensació que cada cosa passa quan ha de passar.

P. Vostè explica que l'han influït molt alguns compositors clàssics del segle XX. Quins són?

R. Charles Ives, especialment, i es pot veure clarament al meu àlbum Sky Blue. Però també Ravel i Hindemith. I també Chopin. M'agrada molt la música clàssica, en toco sovint i ara estic component en termes de música clàssica.