Gran 'Terra Baixa'

Quan es diu que s'agafa un clàssic per proposar una lectura actual, el més previsible, i temible, és que al militar de la història el disfressin de soldat hitlerià. És un tràmit còmode i, de vegades, abominable. Llegir des de l'actualitat és fer-ho amb la saviesa acumulada, no cal sempre capgirar la iconografia per subratllar un missatge. Per això, la Terra Baixa que va estrenar TV-3 l'11 de setembre va ser un exercici d'intel.ligència, un autèntic rescat d'un Guimerà que és molt més que un diorama rural. El seu director, Isidro Ortiz, va fer una feina impecable. La modernitat era en els recursos narratius. No li va caldre fer cap camperol de la Unió de Pagesos.

La història comença explicant-se bàsicament en exteriors, un escenari poc habitual a la televisió domèstica, i quan s'ennegreix es reclou en un interior tètric que engarjola el drama sota una llum d'espelma que obliga la càmera a acostar-se als personatges si vol veure alguna cosa.

Hi ha una autèntica física de la tragèdia. Una física que aporten també els actors, que treballen el personatge amb convicció i diuen el text sense la cantarella que, se suposa, autoritza fer-se en un clàssic. Ernest Villegas, Francesc Orella, Marina Gatell, Marina Comas, Òscar Rabadan, Joan Pera, Mercè Arànega, Roger Casamajor... tots, esplèndids. No vam veure una reconstrucció solemne d'un text. Vam seguir la lectura intencionada que en va fer Ortiz, que va rodar les escenes sense tallar pla a pla per facilitar als actors la construcció dels climes.

Curiosament, aquest evitar fer picades d'ullet modernetes va fer que aquesta Terra Baixa fos, lògicament, de Guimerà però també, i molt, d'Ortiz, Orella... que ens van dictar una manera d'entendre'l. Contemporània.