CRÍTIQUES

'Tempus fugit'

EL TEMPS

Lluïsa Cunillé

Arola

100 pàgines. 12 euros

Lluïsa Cunillé (Badalona, 1961) és una de les autores més premiades i estrenades de la dramatúrgia catalana contemporània. Amb una obra dilatada i un estil propi, ben singular, ha aconseguit convertir-se —de bracet de Sergi Belbel— en un dels referents estètics consolidats i admirats fins a extrems ditiràmbics. Més enllà de la superfície, les seves peces construeixen un univers minimalista, el·líptic, opac i críptic que es completa i es retroalimenta concèntricament, obsessivament, tot girant sobre l'eix d'unes mateixes inquietuds i unes constants temàtiques, com ara la incomunicació, la solitud o la vulnerabilitat de les relacions humanes.

En la seva línia d'austeritat dramatúrgica, Cunillé torna a oferir a El temps —flamant guanyadora del premi Born de Teatre de 2010— un exercici d'extrema simplicitat, ple de buits i ocultacions, d'el·lipsis i fugides d'estudi: dos personatges innominats (Ell i Ella), un únic espai (el despatx d'una empresa) i un temps (en les diverses dimensions: dramàtic, biogràfic, laboral...) que avança imperceptiblement i fuig de manera inexorable. L'acció és mínima, gairebé inexistent: el diàleg espasmòdic dels personatges —marca de l'autora— destil·la amb comptagotes què passa al seu voltant i quina interrelació estableixen.

Lo que más afecta es lo que sucede más cerca. Para no perderte nada, suscríbete.
Suscríbete

Dels intersticis del diàleg, dels sobreentesos deliberats, en descobrim indicis d'allò que els lliga o distancia: Ella, vagarívola i amatent, és la qui porta la batuta de l'empresa, un cop la seva mare ha hagut de desistir-hi per raons de salut; Ell, enigmàtic i solitari, té encomanada una estranya missió com a treballador de la casa. Així i tot, són moltes les incògnites que genera la interacció entre tots dos, el joc de rèpliques i contrarèpliques, les anades i tornades insinuants, etcètera. No cal dir que la dramatúrgia de Cunillé transforma el clàssic diàleg en un joc tan circumloquial, calculadíssim i contingut com ho és una partida d'escacs entre dos cervells impertèrrits.

En teatre, el temps és —amb l'espai— una de les coordenades fonamentals. Com ho és en la vida. A la peça de Cunillé hi ha un acurat domini dramatúrgic (a costa de pauses i silencis molt pautats) que fa del temps a què al·ludeix el títol un dels elements clau per atorgar dinamisme a una acció exigua. És el temps allò que fa avançar el vincle entre Ell i Ella i, alhora, allò que determina els canvis en les biografies dels personatges i en les circumstàncies personals i professionals que els condicionen. A través d'una aparença de trivialitat, el diàleg va in crescendo i, d'una escena a l'altra, assistim al duel subterrani, molt cerebral, entre Ella i Ell, jugadors d'una partida plena de derrotes, simetries i incerteses.

Cunillé torna a acollir-se a la tècnica de l'iceberg que deixa veure només la superfície i amaga les profunditats dels conflictes. Com ja ens té acostumats, passa de puntetes per les trames i pels temes que apunta, en allò que se n'ha dit sostracció o relativisme. I, en conseqüència, amaga el cap sota l'ala tant com pot, en una dramatúrgia innòcua, insípida i indolora que podríem convenir a anomenar "de la inhibició".

Els personatges de Cunillé, pastats amb el mateix fang, són com peces asèptiques d'un joc d'escacs o titelles moguts pels fils del dramaturg demiürg. Adés i ara, semblen insectes perduts en un medi hostil: els manca l'alè de vida. En aquest sentit, Cunillé és impertorbablement fidel a ella mateixa.

Lluïsa Cunillé (en un assaig d'El bordell) torna a construir personatges que són insectes perduts en un medi hostil.

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS