Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
REPORTATGE

Correa Veglison, el blau governador que el vent portà

Vengo aquí convencido de que nadie puede oponerse ante mí, por alto o bajo que esté...". Amb aquestes paraules, bru, cabell curt i pentinat enrere, 36 anys, ultracatòlic i religiós (cada matí a les vuit, a missa), solter, misogin recalcitrant, guerrera i corbata negres, camisa blava, boina vermella i bastó de comandament ad hoc, el comandant Antonio Correa Veglison es presentava a Barcelona el desembre de 1940 com a nou governador civil de la província de Barcelona.

Més de 300 alcaldes i entre 1.500 i 2.000 regidors (el 80% dels quals, excombatents o excaptius) eren els poders d'un personatge que, no tan freqüent en l'època, acaparava també el càrrec de cap provincial de la FET i de les JONS, especialment díscola a la capital catalana. La va saber posar a ratlla, amb la mateixa eficàcia que va transmetre una imatge populista (rebia una trentena de visites diàries al despatx i no assistia a menys d'un parell d'actes públics per la província al dia) i de defensor dels interessos de Barcelona davant Madrid, perfil que ha quedat en cert imaginari col.lectiu de la ciutat.

Estraperlo, grups paramilitars i espies marcaren els seus cinc anys de mandat

Aquesta imatge la matisa força, per no dir que la desmunta, l'historiador Javier Tébar a Barcelona, anys blaus (Flor del Vent), ambiciosa biografia sobre un hàbil personatge que tingué com a padrins Ramon Serrano Suñer i el general Yagüe.

La primera desmitifi-cació la proporciona les relacions amb l'alta burgesia catalana, desfent el tòpic del governador civil sense vincles locals. Malgrat que venia de fora de Catalunya, estava emparentat amb els Correa que gestionaven Tabacos de Filipinas, empresa de la família Comillas-Güell i d'on ell era accionista, com també ho fou de la Trasmediterránea i de l'empresa Chade, que havia estat de Cambó.

Serien els Comillas-Güell qui farien d'avaladors de Correa davant l'alta burgesia catalana. Ell ho tornaria ràpidament: en els moments més durs de la postguerra i l'autarquia, aplicaria la seva vessant de virrei de la província per aconseguir subministraments de petroli o carbó per a industrials catalans com els d'Asland o Catalana de Gas: en molts casos, sense manies (fent descarregar la mercaderia d'un vaixell que anava destinada a Madrid) i en menys de tres dies, màgia a la que no era aliena la seva coneixença de Luis Carrero Blanco.

També frenaria la dissolució de l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre, la patronal catalana del camp. En aquest àmbit, hi intervindria molt més, creant xarxes de distribució externes al circuit oficial, buscant escletxes entre les delegacions locals dels sindicats i les regidories municipals d'abastiments, uns petits àmbits d'intervenció que permetien el lucre personal a partir del negoci del moment: l'estraperlo.

A banda de les quotes, també controlava la distribució i venda de menjar mitjançant el subdelegat d'abastament de Barcelona, Luis Piñana, veterà que ja havia fet tasques semblants durant la guerra per a l'exèrcit franquista en zones republicanes derrotades. El premi fou el regal, per part dels grans hisendats i industrials agraris barcelonins però pagat pels pagesos amb la cessió de 5 cèntims per quilo del preu a cobrar per la collita de patates, d'una finca rural a Canet de Mar adquirida a sobrepreu i amb una estranya fundació vinculada al monestir de Poblet.

Tots aquells serveis feia que se li perdonés la seva virulència en l'ordre públic, que anava des de prohibir l'almoina als carrers a recloure els immigrants a l'antic camp de concentració d'Horta o al pavelló de Romania de Montjuïc a la creació del que ell mateix batejà com "les forces auxiliars", grups civils sota les seves ordres, sense oblidar les excel.lents relacions que mantingué amb l'entramat nazi a Barcelona, fins i tot acabada la segona guerra mundial.

Correa s'adaptarà bé al Règim quan aquest comenci a deixar anar llast blau a mesura que Hitler s'ensorrava. Tot i així, va ser cessat fulminantment al juliol de 1945. Va quedar la imatge que el cop havia vingut de Madrid per la seva independència. Tébar apunta tot el contrari: a les maniobres de la burgesia catalana, a qui no feia ni 15 dies Correa havia acusat públicament de frau en les quotes de consum elèctric. Les forces vives que ell havia ajudat a recuperar-se ara el traïen. Si més no, una tesi ben suggeridora.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 14 de julio de 2011