Romàntics

M arià Manent va publicar l'any 1938, a la Residència d'Estudiants del carrer Urgell —aquesta residència que la Diputació vol traslladar per posar-hi no se sap què, quan potser faria més bé liquidant la pròpia institució de diputats— unes Versions de l'anglès, avui difícils de trobar, que van servir de base a una antologia de poetes romàntics anglesos que va publicar l'editorial Alpha promoguda per Don Francesc Cambó: aquesta és l'edició que ara, amb canvis lleugers i afegitons, apareix a la nova etapa d'aquesta mateixa editorial, amb un títol provinent d'un poema de Keats inclòs a l'antologia: Benvingudes la joia i la tristesa. Poemes del romanticisme anglès, Barcelona, Alpha, 2011.

Marià Manent va fer antologia d'enorme qualitat de la poesia romàntica anglesa

Les versions de Manent són en general molt bones, encara que canviï sovint el vers blanc anglès o el pentàmetre iàmbic amb formes mètriques de peu terciari, més adequades de vegades a la prosòdia de la llengua catalana. No cal que parlem d'aquest aspecte de la biografia literària de Manent, perquè la seva mestria en l'art de traduir està prou demostrada. Si de cas apuntem que Manent, tant en les primeres versions d'aquests poemes com en les darreres, i també, lògicament, en la seva poesia, va adscriure's a la poètica noucentista amb els drets que li atorgava l'any que va néixer: el 1893. Va morir, enormement vell i exageradament prim, l'any 1988, i un servidor encara va tenir l'oportunitat de conèixer-lo i de compartir-hi una ben clara devoció per l'obra poètica, i més encara per la teòrica, de Paul Valéry.

El llibre recull versions del bo i millor dels representants de la primera i la segona fornada del romanticisme anglès, és a dir, dels pares del moviment, Wordsworth —literalment: "digne de la paraula"— i Coleridge —d'aquest hi ha, sencer, el Poema del vell mariner—, de Lord Byron, de Shelley i de John Keats. No hi falten, de l'un o l'altre dels esmentats, fragments del "Preludi" de les Balades líriques, un tros de Kubla Khan, una tirada de versos del Peregrinatge de Childe Harold —que va convertir Byron, d'un dia per l'altre, en un home famós a tot Anglaterra—, trossos del Prometeu desencadenat i d'Epipsychidion, "La Belle Dame sans Merci", l'"Oda a una urna grega" i l'"Oda a la melancolia". La tria és, doncs, de primera.

Preguntem-nos ara: què li va passar a la poesia europea perquè, després del classicisme francès i anglès, es fiqués en la sendera de les enormitats i les deformitats romàntiques? Les lletres del continent havien entrat en un cert declivi justament a causa del relatiu esgotament —diem "relatiu" perquè no s'esgotaran mai- de les formes i "actituds" del classicisme. Els continguts, en realitat, no van ser cap problema, i d'aquí les urnes gregues, els rossinyols, les glicines i els prometeus; també els alemanys —de Goethe i Schiller fins als últims romàntics, passant per Friedrich Hölderlin, la gran frontissa entre classicisme i romanticisme— van recórrer als tòpics i als mites de l'Antigor grega i romana. Tot d'un plegat —diguem-ho així— aquella naturalesa plàcida i divinal dels clàssics va esvalotar-se i, en el seu lloc, va agafar cos una rara, malaltissa implicació entre natura i psicologia: la humana, és clar; els arbres i les panteres no tenen ànima, per molta que els en vulguin atorgar els ecologistes. De sobte van aparèixer abismes, tifons, espadats, ruïnes medievalitzants, crepuscles, salts d'aigua, torbs, nuvolades congriades per a tempestes fenomenals, oceans procel.losos i tot el que ja sabem.

Allà on Teòcrit, Virgili o Horaci, per exemple, presentaven una natura harmònica, llocs amens proclius a una activitat tirant a assossegada i calma —la pau espiritual i l'amor, en especial—, allà va desfermar-se, com hem dit, la gran maltempsada i els accidents naturals més desordenats. Encara avui, els homes projecten sobre els planetes, els elements, els animals i les plantes qüestions d'ordre psicològic que només tenen a veure amb ells mateixos: és obvi que som encara fills del Romanticisme. Via, natura, i torni el seny ordenador de Catalunya!