El metro, tercer espai

ESTACIONS DEL METRO

DE LES LÍNIES 9 i 10

Barcelona

Des de la inauguració d'un primer tram de la línia 9, i més tard de la línia 10, han anat apareixent diverses informacions que ressaltaven aspectes de la seva construcció i d'algunes estacions, fet que ha dut aquesta arquitectura subterrània a les planes de tots els diaris.

Les estacions de metro són generalment obres complexes, una complexitat que té una repercussió evident en els usuaris per la desorientació que produeixen les estacions, fruit normalment de la difícil relació de l'andana amb el vestíbul i el carrer. En alguns casos, aquesta relació dóna lloc a laberints no planificats d'on acabem sortint més per un acte reflex que perquè els entenguem; tot plegat resulta d'una experiència espacial innegable. Doncs bé, la concepció de les estacions de la línia 9 i 10 sembla obeir a l'intent de clarificar i simplificar aquesta complexa relació.

Les noves estacions de les línies 9 i 10 clarifiquen la relació entre vestíbuls i carrer

El metro (horitzontal), l'ascensor (vertical) i l'andana amb una sola sortida, claus del canvi

Aquestes estacions són el resultat d'un plantejament basat en explorar racionalment les possibilitats dels mecanismes de transport de la línia i també els de les estacions, que es tradueixen en els metros i els ascensors, respectivament. D'aquesta manera tots dos sistemes es mouen per conductes tangents, un per un tub soterrat sensiblement horitzontal i l'altre per un pou vertical i de secció una mica més ample que ens condueix pràcticament a la superfície. De fet, aquest últim era la millor solució atesa la fondària de les estacions.

És essencial en aquesta concepció que les andanes només tinguin una sortida, expressió d'un sol punt de contacte entre tots dos tubs i un element clau per a l'orientació dels usuaris. Un conté dues vies i l'altre diverses guies per a les cabines dels elevadors que ajuden a fer sortir els usuaris cap a la superfície. L'analogia entre aquests dos tubs tangents s'amplia pel fet que les andanes estan dotades de sistemes de portes automàtiques sincronitzades amb els vagons que funcionen automàticament, és a dir sense conductor, cosa que els assimila encara més als ascensors.

La concepció d'aquestes estacions és més pròxima a una màquina que a una altra cosa. De fet, el moviment dels dos tubs, un d'horitzontal i un altre de vertical, es pot assimilar al del conjunt format pel cigonyal i els pistons d'un motor d'explosió. D'aquesta manera, les estacions s'allunyen d'aquelles concebudes amb escales, rampes i vestíbuls més propers genèticament als vestíbuls dels grans palaus que a una altra cosa. N'hi ha prou amb pensar en el famós metro de Moscou i els fabulosos passadissos que té, andanes i vestíbuls per adonar-nos que són una rèplica del Palau d'Hivern de Sant Petersburg.

En el cas que ens ocupa no és així: no recorrem, sinó que ens incorporem en diversos ginys mecànics perquè ens moguin. D'aquest conjunt mecanitzat, en destaquen els vestíbuls que allotgen els ascensors. Amb un cop d'ull, mostren l'alçada que tenen com un gran hall amb els ascensors adossats i fan pensar en el vestíbul d'un gran hotel; alguns, com els de Llefià o La Salut, són notables. El cert és que aquests vestíbuls permeten orientar-se fàcilment probablement per la simplicitat del sistema i, especialment, pel fet de poder veure'ls en tota la seva dimensió i observar el moviment dels ascensors. És la manera més intel.ligent d'aprofitar la propietat orientadora dels espais de gran alçada.

Contra tot pronòstic, saber que formem part d'aquesta màquina i sentir-se com un producte manufacturat conduït per metros automàtics i ascensors resulta gairebé una cosa natural i potser una de les expressions més evidents del que és col·lectiu. En sortir al carrer, la impressió és del tot diferent. A la ciutat generalment tendim a establir dues categories d'espais, la del carrer i la de la casa, que expressen allò públic i allò privat, però el metro, especialment aquesta generació d'estacions, ens fa pensar que les categories són potser tres, la casa, el carrer i el metro, l'espai públic sense atributs, pragmàtic i no participatiu que fa que quan en sortim ens esperi la recompensa del carrer que ara sembla gairebé domèstic.