20 anys desheretats

Julio Muñoz Ramonet va ser enterrat l'11 de maig de 1991 al panteó familiar del cementeri de Montjuïc. Amb una fortuna feta durant la Barcelona del franquisme, va construir un imperi d'empreses en les quals van arribar a treballar 45.000 persones. Tot es va esvair el 1986, quan Muñoz va haver de fugir a Suïssa de la justícia espanyola que l'acusava d'estafa. En morir, va deixar en herència a Barcelona un palauet al carrer Muntaner i una col·lecció d'obres d'art formada per centenars de valuoses pintures. Dues dècades després, la ciutat encara no ha gaudit d'aquest llegat. Les filles de Muñoz s'han oposat a l'última voluntat del pare i s'han enfrontat amb l'Ajuntament per la propietat de l'edifici i el contingut. En aquests anys, tres sentències han avalat la validesa del testament i han determinat que les obres d'art són públiques. Mentre el Tribunal Suprem té l'última paraula, moltes de les obres han viatjat a Madrid i d'altres han desaparegut. Recentment, la Guàrdia Civil ha recuperat dues obres signades per El Greco i Goya que havien estat robades.

La majoria de les obres van viatjar a Madrid, després de la mort de Muñoz Ramonet

El Tribunal Suprem emetrà la sentència definitiva a final d'any, segons l'Ajuntament

S'esmenten 758 pintures i 67 objectes d'art en un dels inventaris

"Ja que avui dia els mitjans de comunicació no paren de parlar de certs financers espanyols, vull fer-los saber les últimes actuacions d'un precursor dels actuals, és a dir, de Julio Muñoz Ramonet, i de les seves quatre filles i úniques hereves, que poden ser de molt interès per a la ciutat de Barcelona, l'Ajuntament de la qual vostè presideix tan dignament".

Així començava Bernd Walter la carta "confidencial" que enviava a Pasqual Maragall, des de Röthenbach el 29 novembre de 1994, en la qual li comunicava que Barcelona havia rebut una herència de la qual no es tenia notícia. Segons la carta, l'industrial Muñoz Ramonet, mort el 9 de maig de 1991 en una habitació de l'hotel Quellenhof del cantó suís de Chur, havia llegat a la ciutat un palauet situat al número 288 del carrer Muntaner (amb el jardí i un altre immoble annex del carrer Avenir, 26) i tot el contingut. Cosa gens insignificant, perquè a les parets de l'edifici hi penjava una col·lecció de pintures formada per més de mig miler de pintures valorades en centenars de milions, a part d'escultures, tapissos, gerros de porcellana xinesa o de Sèvres i més de 300 miniatures. Com a única condició, Muñoz demanava que l'Ajuntament creés una fundació amb el seu nom per gestionar l'edifici i la col·lecció i que s'obrís a la ciutadania.

La informació va resultar tan increïble que l'Ajuntament no en va fer cas. Per això, el 28 de març de 1995, Walter va tornar a enviar una carta a l'alcalde interessant-se pel tema, i, a més, una còpia a aquest diari. Des de llavors es va desencadenar un procés que, passats vint anys, encara no ha conclòs.

Durant dues dècades, Helena, Carmen, Isabel i Alejandra Muñoz Vilallonga, les quatre filles de Muñoz Ramonet, s'han enfrontat amb l'Ajuntament de Barcelona per la propietat del palauet i de les obres, amb l'entrellat de poder esbrinar quines d'aquestes importants peces d'art eren a l'edifici quan va morir Muñoz.

Durant aquests anys s'han dictat tres sentències, totes a favor de l'Ajuntament. La primera, el 2001, per un tribunal de Landquart (Suïssa) en la qual la justícia del país helvètic va declarar vàlid el testament de l'industrial. Les filles hi havien recorregut argumentant que era en alemany i el seu pare no entenia l'idioma teutó i, per tant, no sabia el que signava. No era d'estranyar aquesta actitud contrària al document signat per Muñoz el 20 d'abril de 1988 (amb 79 anys, en va fer 11 de diferents), ja que el pare no només no deixava cap de les seves innombrables propietats a les descendents, sinó que ni tan sols les esmentava. Les germanes Muñoz asseguraven, a més, que el palauet i les pintures, com la resta del patrimoni, no van ser mai del seu pare, sinó de l'empresa Culturarte, SA, on elles havien accedit després d'una ampliació de capital tres mesos abans de morir el seu progenitor. Aquest fet les convertia, no en hereves, sinó en propietàries d'una fortuna valorada en més de 120 milions d'euros, segons persones coneixedores de l'operació, i de propietats immobiliàries, com el polígon de Can Batlló, la finca els Cedres de Sant Andreu de Llavaneres, la urbanització Mes Mel, al Vendrell, i el palauet en litigi, valorats en un altre bon grapat de milions.

La segona sentència la va dictar el jutjat de Primera Instància número 1 de Barcelona el 2007, després que la Fundació Julio Muñoz Ramonet (constituïda per l'Ajuntament el juliol de 1995) presentés una demanda de reclamació. La sentència obligava les germanes a lliurar "els béns mobles i immobles del llegat o a pagar la justa estimació d'adquisició dels quals resulti impossible". Segons el text, estava provat per diversos inventaris i declaracions de testimonis que la col·lecció d'art era al carrer Muntaner quan Muñoz va morir i, per tant, pertanyia a tots els barcelonins.

Els representants legals de les germanes van recórrer davant l'Audiència Provincial, que, al febrer del 2009, va confirmar la sentència a favor de l'Ajuntament, assegurant que la voluntat de l'industrial va ser crear una fundació per a la ciutat. Fins i tot afirmava que "el testador no va alienar el llegat, li va ser pres, per engany, per violentar la seva voluntat que fos constituïda una fundació que portés el seu nom".

No obstant això, experts en dret consultats afirmen que les sentències prèvies no són cap garantia en la decisió final que ha d'adoptar el Tribunal Suprem després del recurs de cassació que van presentar les germanes. "No és un cas fàcil i tindrà un resultat en funció de l'interès del magistrat per arribar fins al final", afirmen fonts coneixedores del cas. "A més, segur que recorreran a tribunals internacionals". Mentre els representants legals de les quatre germanes, asseguren, que "les seves clientes declinen fer declaracions i que prefereixen esperar al resultat del procediment", des de la Fundació, mantenen una aptitud positiva i confien que la causa civil prosperi. "Abans de finals d'any esperem que hi hagi una sentència ferma i el nostre advocat assegura que la via judicial està esgotada", explica Montserrat Ballarín, regidora d'Hisenda de l'Ajuntament de Barcelona i presidenta de la fundació des del 2003. "Quan hi hagi una sentència ferma utilitzarem els inventaris per buscar totes i cadascuna de les obres que Muñoz va deixar a la ciutat", explica Ballarín.

Però pot ser que no trobin res. Les quatre filles de l'industrial sempre s'han considerat les hereves legítimes. Joaquim de Nadal, regidor de Cultura el 1998, després d'accedir al palauet juntament amb els experts enviats per ordre judicial per fer-ne un inventari, va explicar que "hi havien parets buides en les quals es podien observar les marques que deixen els quadres penjats". A més, segons la sentència del 2007, quedava clar que a l'octubre de 1991 Culturarte va contractar una pòlissa amb la companyia Zurich que ascendia a 1,8 milions d'euros, el trasllat a Madrid de 325 obres, on viuen tres de les filles. La data d'aquesta pòlissa serveix al jutge per comprovar que, efectivament, les obres es trobaven a Barcelona després de la mort de l'industrial.

Però, fins i tot pot ser que algunes de les obres estiguin en parador desconegut. En les sentències del 2007 i 2009 es recull una denúncia, ara sobreseguda, presentada el 2000 en un jutjat d'Alcobendas, Madrid. La demandant és Isabel Muñoz, una de les filles, que acusa el seu exmarit, Jesús Castelo, de sostreure de l'edifici conjugal dues pintures valorades en sis milions d'euros: La Anunciación d'El Greco i La Virgen del Pilar con Santiago y tres figuras, de Goya. Segons la denúncia, aquestes obres "no van ser lliurades en dipòsit al demandat Sr. Castelo perquè les traslladés al seu domicili a Madrid, fins a finals de l'any 1997". Un tema lateral, però que va permetre a la ponent de l'Audiència, la jutgessa Maria Sanahuja, afirmar que aquests importants quadres eren al carrer Muntaner quan va morir Muñoz i, per tant, segons la voluntat de l'industrial, pertanyien als barcelonins.

Curiosament, aquests mateixos quadres són els que la Guàrdia Civil va recuperar l'abril passat d'un domicili d'Alacant dins de l'"operació Creta", quan "possiblement estaven a punt de vendre's". Segons la nota "van desaparèixer fa anys després del seu retorn a Espanya després de participar en exposicions internacionals". "La responsabilitat que les obres no desapareguin, fins ara, és de les hereves", puntualitza Ballarín, que afirma que es va enviar al jutjat i al Tribunal Suprem un escrit en el qual es relacionaven les obres amb el procés pendent.

Dimarts vinent, el patronat de la Fundació Julio Muñoz Ramonet es reuneix per última vegada en aquest mandat. Serà l'última que presidirà Ballarín. "Podré transmetre bones notícies, com la recuperació de les dues obres, encara que no la definitiva", es lamenta la regidora que no tornarà a repetir després de les eleccions.

Guido Hugelshofer, persona de confiança de Muñoz Ramonet els darrers 27 anys de la seva vida, explica que des dels anys vuitanta Muñoz va tenir en ment diversos projectes de fundació i que fins al final de la seva vida va defensar la idea de deixar la col·lecció a la ciutat. "Era la seva última voluntat i m'agradaria que es complís, encara que crec que no s'està fent prou per aconseguir-ho. No sé si ho arribaré a veure", assegura Hugelshofer.

No sabem el que li passava pel cap a Muñoz quan va redactar el testament on no se cita les filles, però de segur que havia intuït el que se'n desencadenaria. Per això no va dubtar a posar una clàusula al final del text: "Aquell que ho impugni serà desheretat". No li va servir de res.