'Dancing catalans'

Molt a prop de Tossa, a Sant Feliu de Guíxols, hi vivia un altre anglès especialment exuberant: John Langdon-Davies, periodista i escriptor de talent, home d'acció i enamorat de Catalunya des de molt abans de la guerra civil. De fet, va arribar per primera vegada a principis de la dècada de 1920 i es va mimetitzar de tal forma amb el paisatge que va acabar escrivint un llibre, ara gairebé impossible de trobar, amb el divertit títol de Dancing catalans, que el seu amic Josep Pla considerava el millor llibre sobre sardanes mai escrit; un amor per la dansa mes bella de totes les danças que l'aparellava també amb la Nancy Johnstone, que, quan descobreix la sardana, dedica gairebé un capítol del seu llibre a explicar com va aprendre la tècnica per ballar-la.

Josep Pla el considerava l'autor del millor llibre sobre sardanes mai escrit

Personatge mitològic, quan torna a Espanya per cobrir la guerra civil ho fa acompanyat del seu fill de 16 anys a bord d'una motocicleta, amb la qual arriba al front d'Aragó i pren contacte amb la Columna Durruti. Abans, per precaució, ha deixat el fill a càrrec del Comitè Revolucionari de Puigcerdà. El 1937 escriu el més famós dels seus 40 llibres: Darrere les barricades, rescatat i publicat en català per Angle Editorial, amb un clarificador pròleg de Paul Preston.

En aquest llibre, escrit a tota velocitat en poques setmanes reunint les cròniques de guerra que enviava al News Chronicle, s'esforça per explicar que la República no era ni una "banda de rojos, ni un instrument de Moscou", com pretenia la premsa conservadora de Londres, i especialment el cònsol britànic a Barcelona, el molt conservador Norman King, els informes del qual van influir enormement en l'opinió del ministre britànic d'Exteriors Anthony Eden i en l'estricta aplicació de la no intervenció per part del Regne Unit.

Langdon-Davies no només té accés al front, sinó també a personatges clau d'aquell moment. I no té cap problema en prendre partit per un dels bàndols. Rebutjava el que anomenava "la collonada de l'objectivitat". "Jo crec que un bàndol té la raó i que l'altre s'equivoca amb delicte", va escriure, "però per sobre de tot m'obsessiona la desintegració de la natura humana que comporta la pitjor atrocitat de totes: la guerra civil". El 1938 va publicar Air Raid, sobre els bombardejos franquistes a Barcelona.

Amic personal de Josep Pla, Carles Riba, Ventura Gassol i Marià Manent, entre d'altres, podria considerar-se'l a l'altura dels seus dos compatriotes més famosos, Gerald Brenan i George Orwell. Aquest últim va criticar durament, a Homenatge a Catalunya, la seva cobertura de les jornades del primer de maig a Barcelona, posant una vegada més de manifest les línies de ruptura entre la línia ortodoxa marcada pel Partit Comunista i qualsevol altra dissidència. Igual que ha fet ara amb l'edició dels dos llibres de la Nancy Johnston, Miquel Berga ha estat el redescobridor de Langdon-Davies, la biografia del qual John Langdon-Davies 1897-1971), una biografía anglo-catalana va publicar Pòrtic el 1991.

No hi ha constància que passés per l'hotel dels Johnstone, però de ben segur que es coneixien i es varen trobar més d'una vegada. De fet, hi ha la connexió dels nens. Langdon-Davies havia organitzat el que avui en diríem una ONG per posar en marxa un programa d'adopció de nens refugiats que eren enviats a cases de pares adoptius britànics. Era quàquer i el 1937 va col.laborar en la construcció d'habitatges pels nens refugiats i probablement era a Perpinyà quan la Nancy va arribar amb els seus 30 adoptats.

El més sorprenent de la vida de Langdon-Davies és que, malgrat la seva militància d'esquerres i la seva postura a favor de la República, el 1953 va aconseguir que el Govern de Franco li permetés obrir un hotel a Sant Feliu de Guíxols amb la seva dona Patricia i que visqués a Espanya fins que morís el 1971. Patricia encara viu en aquesta ciutat de la Costa Brava.