Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
REPORTATGE

Un hotel amb vistes a la guerra

Nancy Johnstone viu el conflicte entre el 1934 i el 1939 des del paradís blau de Tossa

La guerra civil espanyola va ser un autèntic reclam per als intel.lectuals de la dècada de 1930. Pablo Neruda, Ernest Hemingway, John Dos Passos, George Orwell, André Malraux o Alejo Carpentier, per citar-ne alguns, es van deixar caure per un país "peculiar i aïllat", que s'havia convertit en el símbol d'una lluita global perquè encarnava les qüestions polítiques fonamentals de l'època. Aquesta gent i els corresponsals de guerra van escriure sobre les grans batalles, sobre l'heroisme dels combatents i sobre les vel.leïtats de la política.

Alguns, en canvi, hi van arribar per raons que no tenien res a veure amb la Història amb majúscules, i es van trobar atrapats pel remolí. El seu testimoni és diferent, però molt revelador. És el cas de Nancy Johnstone.

"Una de les millors coses de la vida a Tossa és que no hi ha consciència de classe"

Tres vegades els van oferir abandonar el país en un creuer britànic i s'hi van negar

L'estiu del 1934 Nancy i el seu marit Archie varen decidir abandonar Londres i muntar un petit hotel en un poble de la Costa Brava. Ell era periodista del News Chronicle, el diari de l'esquerra britànica d'aquell moment i a ella li interessava l'escriptura. Trien Tossa de Mar, probablement, perquè ja hi ha una notable colònia d'artistes estrangers que busquen el paradís perdut o bé fugen de l'inquietant ascens del nazisme a Alemanya. Són hedonistes, volen viure bé i barat, la qual cosa sembla molt possible per a molts europeus en l'Espanya d'aquell moment. Però només arribar ja tenen el primer ensurt: el 6 d'octubre el president Companys proclama l'Estat català. Els Johnstone segueixen els esdeveniments des de Tossa mentre construeixen el seu hotel i veuen com ben aviat torna la tranquil·litat. No passa res, es diuen i ho repeteixen als seus clients. Però s'equivoquen. Les eleccions de 1936 donen la victòria al Front Popular i a l'estiu esclata la guerra civil. Tossuts, els Johnstone es neguen a abandonar el seu paradís malgrat els vaixells britànics que venen a buscar-los.

Nancy escriu sobre la seva aventura. El 1937, Faber & Faber, l'editorial que dirigeix T. S. Elliot, li publica Hotel in Spain, que abasta fins al final de l'estiu de 1936, quan des de la idíl·lica terrassa de l'hotel contemplen, mig fascinats mig horroritzats, el bombardeig de Roses pel Canarias. El segon llibre: Hotel in flight: arriba fins a la retirada republicana. Ara, Miquel Berga ha recuperat aquest clàssic que mai va haver de caure en l'oblit i Tusquets l'ha publicat amb el títol d'Un hotel a la costa. Tossa ja acollia una colònia internacional formada per artistes, molts jueus o gent d'esquerres que fugien del nazisme, en un cert paral.lelisme amb l'Eivissa que, aleshores, girava entorn de Walter Benjamin. De fet, el 1934, la revista Art dedica un número especial a aquesta colònia d'artistes entre els quals figuren des de Georges Bataille —són els seus anys més canalles a Barcelona— o Arthur Cravan, fins a pintors com Marc Chagall, André Masson, Oskar Zügel o la mateixa Dora Maar.

Nancy no exerceix d'intel.lectual, és la mestressa de l'hotel i una excel.lent narradora que, sota el format d'un diari, escriurà un text irònic i mordaç, precís i d'una amabilitat extrema amb els indígenes. Pregunta sobre tot el que passa, recull els costums locals, les festes i el xiuxiueig de les dones i els pescadors, tot amb una intenció pedagògica envers els seus compatriotes.

Un hotel a la costa és clau perquè explica la guerra civil des d'un prisma insòlit, des de la quotidianitat d'un petit poble de pescadors que es va transformant i deteriorant conforme avança la guerra; un crescendo magistral que acaba amb la fugida cap a la frontera en el camió replet de nens que els Johnstone han adoptat i han de deixar, una vegada ja a França, a Perpinyà, només per retrobar-los uns mesos després en un convent de Besançon.

"Una de les coses més fantàstiques de la vida a Tossa és que no hi ha consciència de classe", escriu Nancy, acostumada al sistema de classes anglès. I és cert; des del primer moment els Johnstone s'integren en una comunitat que els obre les portes de bat a bat; des dels pròcers locals, com l'alcalde o el propietari del principal hotel a qui no sembla importar-li la competència, fins als pescadors o els qui desfilaran com a treballadors pel seu hotel.

El procés de construcció de l'hotel, els viatges a Barcelona per arreglar problemes burocràtics, les anècdotes locals revisades per l'escriptora ofereixen un divertidíssim mosaic d'una Catalunya idíl·lica, que ella bateja com el paradís blau. L'arribada dels primers clients és tota una festa pel poble. El que més hi ha a l'hotel dels Johnstone són, òbviament, periodistes, membres de la tribu de Fleet Street i del seu cercle personal i d'amistats. Carles Sentís escriu un reportatge per a L'Instant, l'estiu de 1935, on compta fins a una desena de col.legues.

Part d'aquesta visió local és la poca importància que, en el primer moment, Nancy li dóna a l'alçament militar del 18 de juliol. Tenen penjat el cartell de complet i es preparen per rebre la primera onada important de turistes. El record de l'escàs impacte dels fets de 1934 els fa creure que no serà més que una tempesta passatgera. Les notícies que arriben de Barcelona i el soroll sord de les canonades del Canarias sobre Roses acaba imposant una inevitable solemnitat a la terrassa on tots prenen l'aperitiu contemplant el mar.

Els Johnstone es van negar tres vegades a abandonar Tossa. A cada ocasió apareixia un creuer britànic per oferir-los una tornada segura al seu país. Els oficials que baixaven fins a la platja arribaven convençuts que trobarien els seus compatriotes terroritzats pels crims de "l'horda roja". Res d'això, els deia Nancy, pugi a l'hotel a prendre un aperitiu. Això no vol dir que no estigués al corrent del que succeïa i al llarg del llibre són constants les crítiques a la premsa conservadora de Londres. Archie va fer diversos viatges al front pel Chronicle, i ella descriu meticulosament com Tossa s'adaptava a les regles de la guerra.

No era fàcil pels estrangers que, segons empitjorava el conflicte, passaven a ser més i més sospitosos o bocs expiatoris. A Fritz Marcus, l'arquitecte, li varen trobar a casa seva una llanterna i un compàs i el van empresonar; la llanterna, deien, servia per fer senyals a l'enemic i el compàs per dibuixar mapes. Quan el van posar en llibertat es va allistar a les brigades internacionals.

Al final, el relat de Nancy pren un biaix tràgic. Durant un temps acull a l'hotel una trentena de nens refugiats amb els quals emprèn la retirada cap a França davant l'avanç de les tropes franquistes. L'episodi dels bombardejos a Figueres, instal·lats al teatre Edison, és especialment emotiu. Ja a Perpinyà, es veuen obligats a deixar-los en mans de les autoritats, encara que ella tornarà a veure'ls quan sàpiga que són en un convent a Besançon.

La història dels Johnstone, després de la seva sortida d'Espanya, es bifurca. Ella parteix cap a Mèxic on encara escriurà dos llibres més: Sombreros are becoming i Temperate zone. La seva pista es perd a Guatemala el 1950, on té un accident de cotxe amb la seva amiga Constància de la Mora, l'esposa del cap de l'aviació de la República, Hidalgo de Cisneros, que mor. Miquel Berga ha intentat trobar el seu rastre i tot el que ha descobert és que, possiblement, va contraure un segon matrimoni, la qual cosa explicaria la falta de rastres pel canvi de nom. Archie torna a Londres, i el 1947 s'incorpora a l'ambaixada britànica a Moscou. Dos anys després decideix quedar-se, com altres esquerrans britànics, i ho fa públic en un article a Pravda. Mor a la URSS.

El penediment tardiu de W. H. Auden

En plena guerra, fins i tot la Generalitat republicana s'adona de la utilitat de Casa Johnstone i els envia als il·lustres visitants estrangers que, després de passar per Barcelona, emprenen camí cap a la frontera. Un d'aquests és el poeta W. H. Auden que passa una temporada a l'hotel a mitjans de 1937, quan està elaborant el seu famós poema Spain 1937, que escriurà quan torni cap a Gran Bretanya. És una de les seves peces més famoses, escrit en una estructura de quartets en vers lliure, amb un ritme èpic, repetitiu, un autèntic himne a la revolució que va tenir un impacte immediat i un gran èxit de crítica. Es venia pels carrers a Londres per donar suport a la causa republicana.

El poema té una història política molt particular, que explica perfectament la mena de tensió ideològica en la qual vivien els intel·lectuals d'esquerres d'aleshores. Auden l'escriu en la línia de la més pura ortodòxia comunista, seguint les consignes del partit, quan alguns com Orwell ja s'han adonat que una dictadura no serveix per lluitar contra una altra dictadura, sigui o no del proletariat. Potser per això, més tard, penedit, Auden prohibeix el 1966 que s'inclogui en els seus Collected Shorter Poems 1927-1957 i determina que sigui exclòs de totes les edicions i antologies de la seva obra.

La paradoxa és que els dos llibres de Nancy Johnstone reben una mala crítica per part d'Orwell, que els considera excessivament positius, fins i tot frívols. Però la veritat és que, mentre que Hotel in Spain i Hotel in flight es venen bé i fins i tot s'editen als Estats Units, l'ara clàssic Homenatge a Catalunya, ven tan sols uns centenars d'exemplars.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 31 de marzo de 2011

Más información