Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
CRÍTIQUES

El nou passeig de Sant Joan

El passeig de Sant Joan és un d'aquests carrers de l'Eixample més amples que la majoria. Cinquanta-cinc metres en lloc de vint. En l'ideari de Cerdà era, si no recordo malament, l'eix de la Barcelona del futur en aquell temps. Un passeig que podia competir amb el passeig de Gràcia. L'amplada ha esdevingut determinant per conferir-li el seu aspecte més característic. Convé recordar que sota el seu nom hi convivien dues formes de carrer, la que trobem entre la Diagonal i la travessera de Gràcia amb un bulevard central i voreres laterals més aviat estretes i la d'entre la Diagonal i l'Arc de Triomf, amb les voreres més amples de l'Eixample. Aquesta amplada de la vorera permetia tenir una perspectiva dels edificis insòlita quan hi caminàvem i, com que es tracta d'un carrer més de l'Eixample, es notava la diferència, accentuant el contrast amb la poca perspectiva habitual. Al darrer tram, el passeig canviava de nom i es tornava més ample encara, convertint-se en un saló perfectament definit per una arquitectura que es feia visible mitjançant les tanques perimetrals amb balustres, les entrades, els gerros de fosa, els fanals i l'arbrat, destacant per sobre de tot l'Arc de Triomf, que permet reconstruir el total del saló com una arquitectura amb porta però sense coberta.

El més criticable són els paviments, massa variats, massa especialitzats. Una forma per a cada ús

La reforma afecta, de moment, el tram més inferior del passeig, entre l'Arc de Triomf i la plaça de Tetuan. Ha consistit en augmentar les voreres d'uns dotze metres a disset, i convertir-ne un bon tros en un repertori de jardinets emfasitzats pels dibuixos dels paviments. Els jardinets insisteixen en la tendència de tallar subtilment el contacte de la vorera amb la calçada, deixant tan sols els passos imprescindibles, parades de bus i passos per a vianants. Quan en un carrer de la importància d'aquest, amb les dimensions, els monuments i les diferents seccions dels seus trams, només veiem la seva amplada com a oportunitat per convertir-lo en un jardinet, en un exercici de paisatgisme de petit format, ens hauria de fer pensar. Els carrers no són jardins. De fet, la ciutat no és un jardí.

El disseny del passeig té una cosa remarcable i és la subtil utilització de les línies en el paviment, com si fossin dibuixades. Aquestes línies estan fetes intercalant entre els llambordins, herba, sauló o un material tou en el cas dels jocs de nens. Aquestes línies fan que, barrejades amb l'herba que hi creix entre les tires de llambordins, s'apreciïn de forma diferent segons ens movem transversalment o al llarg del passeig. Així conviden a circular en paral•lel a les façanes però no a creuar-les. En aquest sentit el disseny, a més de ser especialitzat, és una mica repressiu, com ara el disseny escollit pel carril bici central —perillós de creuar-lo— sintonitzant amb la tendència actual de convertir les voreres en "carrils de vianants" impedint creuar els carrers lliurement, i que té diferents exponents a Barcelona com ara els dispensadors del Bicing, amb la seva barrera metàl.lica, les barreres de tub d'acer inoxidable al costat dels passos de vianants, que per exemple trufen la Diagonal, i ara els jardinets. ¿No resulta paradoxal que el vehicle "més tou" constitueixi la barrera "més dura" de creuar? Però el més criticable són els paviments, massa variats, massa especialitzats, que fan que es torni a cometre, en el disseny de l'espai públic, el mateix error que en el seu moment va cometre el funcionalisme ingenu a l'arquitectura moderna: una forma per a cada ús. En aquest cas, un paviment i una disposició dels elements per passar, per seure, per parlar, per jugar (els nens), per esperar l'autobús o per circular en bicicleta o en bus. El cert és que resulta antiquat i fa que sentim enveja de ciutats com Nova York on, amb uns cons per tallar el trànsit els diumenges i uns paviments indeterminats, afavoreixen un ús dels carrers segons horaris i dies sense tot aquest desplegament de disseny llepat que aconsegueix transmetre una poderosa idea d'allò innecessari.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 31 de marzo de 2011

Más información

  • ARQUITECTURA