Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
REPORTATGE

La burgesia no té qui l'escrigui

El grup més influent de la societat ha deixat poc rastre en la literatura catalana

L 'aparició recent de dues novel.les i un documental inspirats en les grans nissagues de la burgesia ha desfermat una antiga discussió sobre el pes d'aquesta classe social en la nostra cultura. A diferència de les narracions de junkers a Alemanya, del costumisme francès i anglès, o de les epopeies dels grans empresaris nord-americans, la novel.lística catalana no ha fet gaires retrats del burgès emprenedor, ni tan sols a la contra. Només en comptades ocasions un personatge procedent de l'elit ha estat protagonista d'un gran relat. Les històries de les fortunes familiars —d'aquells 500 cognoms que es diu que governen el país—, amb prou feines han estat reflectides pels escriptors.

Cristian Segura: "Més propers al Partit Popular que a Convergència, s'han acostumat massa a la discreció. Les elits no han assumit el paper de capdavanteres del país"

Jordi Castellanos: "Aquesta idea d'una classe refinada capaç de fomentar una literatura catalana moderna va xocar amb la cúpula empresarial, que ja estava castellanitzada des de feia temps"

Care Santos: "A diferència dels avantpassats, els néts i besnéts d'aquells patriarques són bastant exhibicionistes. Els avis no haurien xerrat mai amb un periodista"

Javier Baladía: "Les famílies antigues han desaparegut, com a classe social s'han suïcidat. Era gent refinada que va haver de pactar amb el franquisme, i això va signar la seva defunció"

Discrets i fugissers. Actualment, es parla de la fi de l'esperit emprenedor dels catalans, del declivi d'una burgesia que va voler liderar un projecte nacional i va acabar pactant amb una dictadura; que ha perdut els seus referents més preuats sense crear-ne de nous; i que segueix constituint un món tancat i endogàmic basat en la discreció. La gran burgesia industrial a qui encolomen la construcció d'aquest país mai no ha estat gaire retratada. Una de les poques excepcions a aquest fenomen és la novel.la El cau del conill (Destino), guanyadora de la darrera edició del premi Josep Pla, del periodista Cristian Segura.

Segons explica Cristian Segura: "Els burgesos han fet molta literatura, però molt poca anàlisi d'ells mateixos. A diferència de la burgesia protestant d'Anglaterra o dels Estats Units —molt acostumada a pensar-se a si mateixa des del llibre—, la burgesia autòctona s'ha mostrat molt contrària a exposar-se públicament". Això ha provocat que hi hagin més descripcions fetes des de fora que des de dins, com en el cas de La ciudad de los prodigios de Mendoza o Últimas tardes con Teresa de Marsé.

Una possible explicació és el que Segura defineix com una desconfiança radical cap a la cosa pública: "De fet, en els moments més àlgids, sí que hi va haver una aposta política per Cambó i la Lliga, que podia ser una formació que defensés els seus interessos. Amb l'arribada de la Segona República, van patir una ràpida marginació i, en molts casos, van ser expropiats. La pèrdua de privilegis i la pressió d'un proletariat molt hostil els va dur a renunciar a una política pròpia, i a esperar la victòria del general Franco. Així, una elit catalanista i admiradora de les democràcies conservadores de l'estil de l'anglesa es va acabar venent l'ànima al diable, col·laborant activament amb la dictadura; fins i tot establint llaços familiars amb els guanyadors de la guerra".

La situació actual no sembla pas millor: "Amb la Transició, hi va haver pocs projectes per dotar aquest grup d'una representativitat pública. Més propers al Partit Popular que a Convergència, s'han acostumat massa a la discreció. Les elits no han assumit el paper de capdavanteres del país. Tampoc no s'han aprofitat els enormes recursos i un extens patrimoni per crear bases econòmiques sòlides, sinó que s'ha preferit fer despesa sumptuària o entrar en el cercle viciat de l'especulació". Segura va escriure el llibre abans de l'esclat del cas Millet i diu que no el va sorprendre: "Com més gran és el poder, més gran és la temptació". I afegeix: "De casos Millet, n'hi hauria d'haver més. Jo vaig viure a Alemanya i, allà, casos de corrupció que acabaven als tribunals n'hi havia força sovint. Aquí encara resulta difícil que es jutgi algú poderós. I quan s'aconsegueix, no acaba passant res".

Novel.la vs. burgesia. El professor Jordi Castellanos és catedràtic del departament de filologia catalana a la UAB i historiador de la literatura. Segons explica: "La novel.la sempre ha estat molt crítica amb la burgesia. Aquesta confrontació literària és comuna a tot Europa, on els joves burgesos han rebutjat sovint l'afany de riquesa dels pares. Aquesta ruptura es pot trobar en la rebel·lió romàntica i després en l'inconformisme bohemi, protagonitzat pels fills de les grans fortunes del continent que s'instal·len a París per erosionar els gustos i les idees dels parents. Tanmateix, a diferència d'altres tradicions, la burgesia catalana ha renunciat a donar la pròpia versió. Fins i tot ha renunciat a utilitzar la literatura com a propaganda. A això s'ha d'afegir el fet que sociològicament els novel·listes del nostre país han sortit de la classe mitjana, de la qual sí que hi ha abundants descripcions".

Aquesta situació es pot rastrejar en la història de l'alta burgesia catalana, molt implicada en el seu origen amb el moviment de la Renaixença i en dotar de valors i referents propis a la cultura del país, però limitada per fórmules folklòriques com els Jocs Florals. Com a exemple, el professor Castellanos cita el cas de l'Atlàntida de Jacint Verdaguer, dedicada a Antonio López —el conegut marqués de Comilles—, que esdevé una exaltació de l'Espanya conqueridora.

En les primeres descripcions d'aquella classe emergent ja hi havia una nota agra, perceptible a La febre d'or de Narcís Oller; autor que compondrà altres retrats com Pilar Prim, on s'ataca el provincianisme d'uns burgesos recentment enriquits. De fet, el paper de la burgesia va ser un dels temes més polèmics en la transició del modernisme al noucentisme. Com comenta Jordi Castellanos: "Els modernistes intentaven crear una llengua nacional, connectar amb les classes populars i fer una cultura que servís com a element cohesionador del país, però sense implicacions polítiques. Els noucentistes acusaven els modernistes d'haver buscat el suport de la classe mitjana i la menestralia, vulgaritzant les seves obres; mentre els modernistes els acusaven a ells de voler fer un art allunyat del poble, exclusiu per a les classes dirigents". Malgrat això, és un autor modernista —Santiago Rusiñol— qui aconsegueix fer-ne la descripció més reeixida a L'Auca del senyor Esteve o en peces curtes com Gente bien, en les quals bandeja les pretensions d'una classe social només obsedida pel negoci. Aquesta idea d'una classe refinada i oberta a Europa, capaç de fomentar una literatura catalana moderna, va xocar frontalment amb la cúpula empresarial que ja estava castellanitzada des de feia temps.

L'alta burgesia i el seu lloc en el món també serà un tema recurrent de la cultura catalana del segle XX. Això és evident en l'anomena't "periodisme d'orientació", que es va erigir en far d'opinió per aquesta classe social. Els Mañé i Flaquer, Víctor Balaguer, Gaziel, Miquel dels Sants Oliver o Agustí Calvet van modelar —en castellà— un estil farcit de temes catalans, però amb un punt de vista propi del periodisme madrileny. Per copsar la influència d'aquests autors, només cal recordar aquell vell acudit on se li pregunta a un burgès del passeig de Gràcia —amb barret, bastó i tortellet— què opina de la situació política, i ell respon que la sabrà demà quan llegeixi l'article de Mañé i Flaquer.

El professor Castellanos parla d'una època on "trobem a faltar la burgesia culta i refinada, mirall dels seus sofisticats homòlegs francesos o anglesos, perquè no hi és. Aquí teníem una elit que basava el seu poder en cridar l'exèrcit quan els obrers es revoltaven, i que va vehicular el nacionalisme com a pacificador de les tensions socials. Una burgesia que en començar el segle XX estava deixant de mirar-se el melic per mirar cap a Madrid, i que vivia el seu moment d'esplendor". La gran novel.la d'aquest període és Vida privada de Josep Maria de Sagarra, que narra les excursions canalles al barri Xino dels hereus de classe alta. Un món plaent i bulliciós que troba equivalència en llibres com Les nits de Barcelona de Josep Maria Planes, La Rambla fa baixada de Nèstor Luján, o la recent Una vida en joc d'Albert Salvadó.

La Segona República i la Guerra Civil suposen el gran terrabastall per les grans fortunes del país. Fugint de les persecucions obreres, en acabar el conflicte es van acostar als dirigents de la dictadura i als nous rics de l'estraperlo, fent-se l'harakiri polític. En aquest moment, els únics retrats possibles són celebracions nostàlgiques, com la que fa Ignasi Agustí a La ceniza fue árbol, on explica la història de la família Rius en cinc volums. També nostàlgiques, tot i que des de l'exili antifranquista, són les novel.les d'Odó Hurtado i Martí, que escriu a Mèxic L'Araceli Bru o Es té o no es té.

L'estètica de la decadència. Els últims anys de la dictadura i durant la Transició, les descripcions del món burgès van ser molt crítiques, com en el cas de Mercè Rodoreda o dels germans Goytisolo. Un esperit que trobem matisat en alguns títols apareguts en els darrers anys. Rosa Regàs a Luna lunera, Sergio Vila-Sanjuan a Una heredera de Barcelona o Jorge de Cominges a El desconcierto —tot i partir de diferents punts de vista— comparteixen un nou enfocament del tema. La visió d'aquest llegat és més àcida i pot arribar a l'astracanada, com en el cas de Mateu el president de Sebastià Bennasar, on es narrava un rocambolesc complot per assassinar el llavors president del FC Barcelona —Joan Laporta— per part de l'alta burgesia, farta del seu ideari independentista. D'aquest canvi de to en parlo amb l'escriptora Care Santos, que acaba de publicar Habitaciones cerradas (Planeta); l'epopeia d'una família burgesa al llarg de tres generacions. Segons explica, la moderna percepció d'aquell grup d'empresaris que van controlar Catalunya ara fa un segle és més paròdica que crítica.

Per aquesta autora, la poca disposició dels burgesos a retratar el seu món pot ser deguda a un gust ben genuí per arts més sumptuàries i exquisides que la narrativa: "Els artistes burgesos van preferir dedicar-se a la pintura o a la poesia. La novel.la és més proletària, més de picar pedra". Care Santos parla en el seu llibre d'una classe social que va construir Barcelona, metafòricament i no tant metafòricament: "Ells van ser els que van pagar de les seves butxaques tot allò que ara fotografien els turistes japonesos. Tenien un sentiment de propietat molt fort cap a una ciutat que havien finançat amb els seus capitals. Els sacrificis i les tragèdies que vivia la classe treballadora per culpa d'això no semblava importar-los gaire. Estaven molt més interessats per les novetats i la cultura, amb el desig de convertir la ciutat en una cosa important i cosmopolita. Sense ells Barcelona seria molt diferent, i només arquitectònicament; segurament seria una ciutat més provinciana i vulgar".

De tot allò en queda ben poca cosa. Com explica ella: "A diferència dels avantpassats, els néts i besnéts d'aquells patriarques de la indústria són bastant exhibicionistes. Els avis no haurien xerrat mai amb un periodista. Per exemple, Josep Maria de Sagarra a Vida privada, tot i parlar de personatges reals, ha de camuflar cognoms i situacions; no en pot fer periodisme i n'ha de fer literatura. En canvi, a les noves generacions els encanta l'atenció mediàtica i l'aprofiten fins i tot per mostrar-se crítics amb els seus. A vegades semblen viure en un univers fet a mida; un univers exclusiu en el qual la gent normal semblem fer nosa. Potser això explica aquesta revifalla del tema. Ells han canviat i la societat també ho ha fet. Ara són molt més literaris perquè s'han convertit en els amos d'un món que ja no existeix".

Maharajàs de la Índia. Som en plena Guerra Civil. El cuiner xinès d'una gran família ha de preparar un banquet de tres plats per a sis persones, amb només vuit patates. El resultat és una lliçó d'etiqueta i refinament, fins i tot en temps de gana. Així comença el documental Abans que el temps ho esborri, dirigit per Mireia Ros i basat en el llibre del mateix títol de Javier Baladía; un esplèndid mosaic d'imatges que recull fotografies i pel·lícules domèstiques —anteriors a 1960— d'una trentena de dinasties burgeses de Barcelona.

Javier és un creatiu publicitari, descendent d'un d'aquells llinatges —els Baladía— que van pilotar el tombant de segle català. Parlant amb ell tinc la sensació que, vista des de dins, aquesta història és molt més complexa del que es podia imaginar a primer cop d'ull: "La burgesia catalana no ha estat mai una minoria conspiradora. Aquestes famílies no eren l'oligarquia econòmica i política, com passa avui en dia. No van existir mai com a classe, sinó com a individualitats. Era un col.lectiu que va ocupar el paper de l'aristocràcia després de la Guerra de Successió, i potser s'ho van prendre massa seriosament".

M'avisa diverses vegades que és un tema punxegut, que cal tractar amb delicadesa. Segons ell: "Les famílies antigues han desaparegut, com a classe social s'han suïcidat. Eren gent molt refinada que va haver de pactar amb el franquisme i això va signar la seva defunció. La dictadura va fer amb ells el mateix que va fer la Gran Bretanya amb els maharajàs de la Índia. Seguirien guanyant diners, però renunciant a qualsevol projecte nacional. Ara, el poder econòmic té tot el capital en paradisos fiscals, és mercenari, nul com a força productiva, especulatiu i subvencionat des de Madrid. Res a veure amb aquella indústria que invertia els estalvis en endegar projectes culturals o urbanístics".

Mentre espera l'estrena del documental —demà al cinema Alexandra—, fa una darrera reflexió: "Mitjançant aquest projecte, he conegut uns quants néts de burgesos que volen tornar a fer coses. Molts d'ells són crítics amb la seva història i en volen parlar". Qui sap si de la mà de les noves generacions —del que escriguin i vulguin explicar—, podrem conèixer millor la burgesia catalana. Aquell col·lectiu a qui Javier Baladía defineix com: "Uns ambiciosos de bellesa".

Records familiars

Algunes de les millors descripcions de com s'articula aquest grup social es troben en els llibres de memòries.

Entre les més entretingudes podem destacar Memorias, 1876-1936 (Alpha) de Francesc Cambó; Memòries d'un espectador (La Campana) de Carles Sentís; Memorias (Península) de Carlos Barral; Habíamos ganado la guerra (Bruguera) d'Ester Tusquets; Memòries (Tres i Quatre) de J.M. de Sagarra, Los años divinos (Destino) del recentment desaparegut Oriol Regàs; o Puntes i organdí (Viena) de Maria Dolors Salat. Per conèixer millor el tema, també podem consultar les ensucrades cròniques del gran Sempronio, les de Lluís Permanyer a L'esplendor de la burgesia catalana (Angle), o les de Francesc Cabana a Episodis de la burgesia catalana (Proa). Fins i tot —amb un punt de morbositat—, la biografia Fèlix Millet i Maristany (Proa) d'Albert Manent.

A la gran pantalla

Al cinema no sovintegen els protagonistes de la burgesia catalana. L'excepció a aquesta regla la trobem en adaptacions literàries com Mariona Rebull (1946) de J. L. Sáenz de Heredia, o la sèrie televisiva La saga de los Rius (1976) de P. Amalio López. Posteriorment, Gonzalo Herralde va adaptar La febre d'or (1993) i Mario Camus va fer el mateix amb La ciudad de los prodigios (1999).

El punt de vista burgès va tenir un floriment amb l'Escola de Barcelona, malgrat no ser gaire curosa a l'hora de fer-se el retrat. La descripció és més evident en films com La ciutat cremada (1976) d'Antoni Ribas, Las largas vacaciones del 36 (1976) de Jaime Camino, o Caniche (1979) de Bigas Luna. Pel que fa als documentals, Abans que el temps ho esborri té un notable antecedent a Un instante en la vida ajena (2003) de J. L. López-Linares i J. Rioyo.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 24 de marzo de 2011

Más información