Kraus i el llenguatge

D ues publicacions d'enorme categoria ?Karl Kraus, "La Antorcha", a cura d'Adan Kovacsics, i Sandra Santana, El laberinto de la palabra. Karl Kraus en la Viena de fin de siglo, totes dues a Acantilado, Barcelona, 2011? vénen a omplir un buit quasi inexplicable en la bibliografia del país pel que fa a aquest escriptor (1874-1936), una de les figures més destacades, a Viena, de la transició entre el període del modernisme i els anys d'entreguerres. Kraus va ser, bàsicament, el redactor d'una revista fundada l'any 1899, Die Fackel (La torxa), que va durar fins a l'any 1933, de la qual en van ser redactors, primer, ell i una colla d'amics, però, molt aviat, ell tot sol ?cosa gens excepcional en la història de les revistes europees començant per The Review, de Daniel Defoe. Ser l'únic redactor d'una revista li assegura a la revista una perfecta homogeneïtat i a l'autor no haver de repartir dividends; d'això va viure Kraus.

'Dos llibres imprescindibles pels amants de les crisis culturals'

La Viena dels seus anys va ser, com la Berlín de la República de Weimar, no sols escenari de grans transformacions històriques ?la Berlín de Weimar va desembocar en el règim de Hitler; la Viena de Kraus va viure l'abans i el després de la liquidació de l'Imperi d'Àustria-Hongria? sinó també una ciutat en què s'hi dirimien qüestions que avui poden semblar menors, però que han acabat dibuixant, en la història de la cultura i de les idees del continent, unes quantes de les proeses més notables, més perdurables i, en especial, més profètiques (aquí Kafka hi tindria, naturalment, també el seu lloc). Kraus va començar la seva "vida pública" en plena florida del moviment modernista de la Secessió i de la Jove Viena, moviments que van pretendre desbancar l'art ensopit del període Biedermeier, però que van acabar posseïts per uns tals excessos de floritura i de decadentisme, que no és estrany que Adolf Loos, un arquitecte amic de Kraus, fes un enorme esforç ?reeixit a mig termini? per acabar amb tanta extravagància. Així, Loos va anomenar un dels seus més famosos articles teòrics, "Ornament i delicte". (L'article, a Catalunya, no degué arribar a temps d'aturar aquesta enorme pastisseria floral, equilibrista i lapidària que és la Sagrada Família; enfrontada amb ella sempre es podrà assenyalar, a Barcelona, el Pavelló de Mies van der Rohe o l'Institut Antituberculós de Josep Lluís Sert, parents de l'obra d'Adolf Loos).

Això no vol dir que Kraus tingués tirada a un llenguatge tan poc estilitzat com el d'Azorín, en castellà, o el de Pla en llengua catalana: vol dir que el redactor de Die Fackel entrava en la llengua alemanya amb uns tals braó i manca de misericòrdia, que no és cap exageració afirmar que ningú, en tota la història d'aquesta literatura, no ha estat tan gosat amb la llengua ni l'ha fet servir més bé per sacsejar amb eficàcia la bella consciència adormida de la classe burgesa vienesa del seu temps, molt pròxima a la blanesa dels cantaires tirolesos. Aquestes expressions que he fet servir poden semblar brutals, però aquesta va ser la brutalitat de Karl Kraus, i per ella Àustria va poder exhibir a la humanitat alguna cosa més que els bombons mozartians que es compren a Salzburg o els valsos ensucrats de la família Strauss que encara sentim per Cap d'Any.

Mala llet i una prodigiosa actuació sobre les categories del llenguatge ?al seu costat floririen, amb una mateixa obsessió, els Freud i els Wittgenstein?, aquest és el quid de la selecció d'articles de La Torxa que ara ens presenta Acantilado, com ho és del llibre teòric de Santana, extraordinària anàlisi de l'element verbal en Kraus i ressò, al nostre país, de l'obra de Johnston, Schorske, Janik i Toulmin, Jacques le Rider o el nostre Josep Casals (Anagrama).

Canetti va descobrir Kraus el mateix dia que va conèixer la seva futura esposa, Veza, i va dir de la sessió pública esdevinguda a la Grosse Konzerthaussaal, el 17 d'abril de 1924: "Kraus mai no s'equivocava. Tot el que al.legava era rigorosament exacte; fins en aquell moment no havia existit una semblant escrupolositat a la literatura". Dos llibres, doncs, que en fan un de sol, imprescindibles pels amants de les crisis culturals.