Chacón vol ser 'chachi piruli'

Duran i Lleida. Temps de maquillatge: una hora i 20 minuts; temps de perruqueria: zero minuts (naturalment). Paraules claus per a la imitació: parlar sempre amb les "e" tancades i jo vull ser ministre. Carmen Chacón. Temps de maquillatge: una hora. Temps de perruqueria: 15 minuts. Paraules claus per a la imitació: maternal, esbojarrada i ser en tot moment chachi piruli, "Hosti... que chuli, no?, "El Jose!".

Aquestes dades no són cap secret industrial. Són dos exemples de les fitxes que Polònia té penjades al web sobre els personatges més habituals i els recursos bàsics de la imitació. La filologia explica que la paraula caricatura ve del llatí carregar i això fan a Polònia, en el millor dels sentits, carregar el dibuix d'un personatge sobre uns trets molt clars, definitoris. El problema per al personatge de referència es presenta quan l'espectador no pensa que la imitació se li assembla sinó que és ell qui s'assembla a la imitació. Malgrat aquest risc, de bon grat o per força, tots els polítics domèstics aplaudeixen Polònia i en la darrera precampanya tots els caps de llista van avenir-se a fer-hi un paperet. Memorable l'escena d'Artur Mas acariciant la taula de la sala del consell de Govern de la Generalitat. Ja s'hi veia. És saludable que els polítics sàpiguen aguantar l'espelma. Si és de bon grat, perquè tenen sentit de l'humor i accepten les bastonades. Si és per força, perquè saben interpretar que Polònia agrada i convé. A més, sortir a Polònia vol dir que s'està a l'escenari. El drama, per a qui no vol abandonar la carrera política, és deixar de ser-hi. Símptoma que ja no compta.

Polònia ha tingut poques relliscades. Una va ser enllaçar l'emisió de l'autèntic missatge de l'11 de setembre del 2009 de Montilla amb una paròdia seva. Era un subratllat massa directe, la teòrica solemnitat del missatge era anul·lada immediatament per la brometa. Es va dir que era una falta de respecte. I era veritat perquè TV-3 va ajuntar dos territoris: la política i la conya sobre aquesta política. El fabulós poder contaminant de la sàtira ha de tenir la seva gàbia. De totes maneres, en aquest cinc anys ha rebut rebregades d'articulistes que els ha semblat que, uns o altres, tenien tracte més dolç i reclamàven, com Sam Abrams, un "tracte igualitari per a totes les seves víctimes". De veritat es pot pensar que han estat més indulgents amb Montilla que amb Carod o a l'inrevés? El cinquè aniversari podrien celebrar-lo ampliant la minsa galeria internacional on han fet les excursions menys afortunades. Tan desconeguts són que no es poden imitar perquè la gent no sabrà de qui es riu? Des del primer dia va ser molt clar com i què era Polònia. Darrerament hi ha hagut alguna encertada aventura en el gag visual, més enllà de l'acudit verbal o de l'argument de l'escena (la gegantina diferència de volum entre el presentador d'Àgora i el seu convidat, la majoria de vegades favorable al primer). Últimament hi ha una nova tendència política: tirar-se per la finestra.

Cinc temporades ben aprofitades. I que per molts anys puguin fer obres semblants amb els mateixos manobres.