Adéu, Vallcarca

Vallcarca, un dels barris més singulars de Barcelona, està irreconeixible. Enderrocs, obres i solars buits dibuixen l'actual fesomia dels seus carrers (molt) pendents. La vella i bohèmia Vallcarca —"un insuperable gueto espiritual", en paraules del poeta Juan Eduardo Cirlot (Barcelona, 1919-1973)— ens diu adéu per sempre. Desconegut encara per molts barcelonins, aquest barri ubicat entre turons va passar per llargues èpoques d'abandó i d'oblit. Malgrat això, era impossible no sentir-se atret per l'urbanisme caòtic (fruit d'una orografia plena de desnivells) i per l'atmosfera de petit poble que es respirava allà fins fa poc. De nou, l'asèpsia del ciment guanya la partida. A sota quedarà enterrat un pòsit cultural que mereix que es recordi, una història de Vallcarca i un entorn immediat que té com a convidats, entre altres, el compositor Arnold Schönberg i els pioners dels graffitis.

El compositor Arnold Schönberg va ser dels veïns ol.lustres del barri La zona ha estat el lloc de residència d'un gran nombre d'escriptors

L'art urbà va convertir els seus carrers en un museu de 'graffitis' realistes pre-Banksy Les cases lluïen petits detalls d'estil modernistes seguint la moda del temps

A Heterodòxia. La reforma, o millor dit, la transformació urbanística que des de fa mesos s'està fent al barri, es concentra amb més intensitat a l'avinguda de Vallcarca (i l'entorn) i a la zona del viaducte, on va viure el poeta Rubén Darío el mateix any que va donar a l'impremta una de les seves darreres grans obres, Canto a la Argentina (1914). Però l'estada que va tenir més impacte en la cultura local va ser, sens dubte, la del compositor i pare de la tècnica dodecafònica Arnold Schönberg, que va viure durant gairebé un any, entre el 1931 i el 1932, en una casa de la Baixada de Briz. Allà, el genial Schönberg va compondre Moisés i Aarón, òpera que va quedar inconclusa.

Passat el temps, l'any 1956, va ser precisament el poeta i crític d'art Juan Eduardo Cirlot qui va rescatar dels llimbs la presència del compositor a Vallcarca. Per reivindicar aquella fita, Cirlot va voler recordar-lo en un homenatge organitzat a la mateixa finca on va residir el músic. Va ser una sort de funeral laic al qual van assistir entre d'altres, Antoni Tàpies, Albert Manent i Josep Soler. Mesos després, Cirlot va publicar una de les seves obres cabdals, el poema en prosa La Dama de Vallcarca, recollit en el llibre Cirlot en Vallcarca (Alpha Decay) juntament amb altres textos de l'autor que il.lustren la seva relació amb aquesta contrada barcelonina.

El llibre també inclou un article-glossa de la seva filla, Victoria Cirlot, escriptora, editora i professora de literatura medieval de la Universitat Pompeu Fabra, a més d'un recull de fotografies del barri a càrrec de Manel Armengol. "L'estada de Schönberg va convertir Vallcarca en un lloc de peregrinatge pels amants de la música. El meu pare va percebre aquell lloc com un paisatge simbòlic i fins i tot hi va complir l'ideal surrealista de l'objet trouvé, en el seu cas un tros d'arbust cremat que va conservar a casa. Vallcarca, passat el temps, encara gaudia de part de la seva singularitat, tal com vaig poder constatar quan preparava els materials del llibre. Lamentablement, a Barcelona ja no queden molts d'aquests espais", apunta Victoria Cirlot.

L'heterodòxia és des de l'inici marca Vallcarca.

A Un 'Bloomsbury' casolà. David Castillo va haver de reescriure moltes planes de la seva darrera novel.la El mar de la tranquil.litat (Proa), que és també una biografia de Vallcarca, el barri on va créixer. "A mesura que anava escrivint, l'Ajuntament enderrocava cases i més cases. El paisatge de la meva novel.la i de la meva infantesa estava desapareixent", explica Castillo, qui considera fins i tot que allò que es troba el visitant quan surt de la parada del metro de Vallcarca ja no és Vallcarca. "Ens hem quedat sense barri, sense aquella part que li donava identitat", afegeix Castillo.

"A Vallcarca i l'entorn, com el barri del Coll, és on més escriptors catalans han viscut per metre quadrat. La llista és molt llarga i inclou autors com Marià Manent, Joan Perucho, Joan Ferraté, Pere Quart o Joan Sales. No conec un altre territori de la geografia catalana on s'hagi donat aquesta concentració. No cal dir que si ja parlem del proper Carmel, entrem de ple en tot l'imaginari de la narrativa de Juan Marsé", subratlla Castillo, una de les veus més crítiques amb el canvi de pell de la vella Vallcarca.

A la transformació urbanística en curs no hi ha projectat cap equipament cultural nou, malgrat que al districte de Gràcia afirmen que encara queda per assignar l'ús que tindrà un local de 2.000 metres quadrats ubicat a l'avinguda de Vallcarca i que es podria convertir en el Casal del Barri. Queda per veure, per tant, quina serà l'oferta d'aquest local, perquè els anuncis no sempre es compleixen. Per exemple, fa uns anys es va dir que la finca modernista Sansalvador —ubicada al Coll i un dels primers encàrrecs de l'arquitecte Josep Maria Jujol datat el 1909— es convertiria després de la seva restauració (ja gairebé acabada del tot), en un centre d'investigació consagrat a l'obra de l'arquitecte. Finalment, la finca s'ha convertit en seu del Taller d'Història de Gràcia. En el futur es posaran en marxa visites organitzades dins de les rutes del Modernisme, un àmbit en què també tenia alguna cosa a dir la Vallcarca derruïda.

A Modernisme humil i amb encant. En aquest recorregut per la memòria cultural de Vallcarca no podia faltar el Modernisme. A l'inici, quan formava part d'Horta, la població de Vallcarca estava integrada per dos grans grups d'habitants. D'una banda, hi havien els estiuejants, propietaris de petites torres i casetes que finalment van conformar la fesomia del barri ara per terra. D'una altra banda, la gent de la vall, amb interessos molt diversos, que reivindicava millors comunicacions per escapar d'un aïllament crònic. Les distàncies es van salvar gràcies a la construcció del pont de Vallcarca, un dels elements més cridaners del barri.

Aquelles cases no podien defugir les modes del temps i estaven plenes de detalls modernistes que van convertir Vallcarca en parada obligada dels nombrosos estudiosos d'aquest corrent arquitectònic. A més, des de l'avinguda de Vallcarca s'agafa la baixada de la Glòria, el carrer que acaba en una de les entrades del Parc Güell, la que dona accés a la part forestal del conjunt monumental i a alguns dels millors miradors per gaudir d'unes vistes espectaculars de Barcelona.

Aquests detalls modernistes, alguns molt humils però amb encant, no estaven catalogats com a patrimoni i han tingut la mateixa sort que les cases on estaven situats. Malgrat això, Vallcarca continua formant part de les rutes modernistes gràcies a edificis com la Casa Comas d'Argemir, obra de Josep Vilaseca i Casanovas ubicada a l'avinguda de la República Argentina.

La seva proximitat a zones verdes, com l'esmentada del Parc Güell o del Turó de les Tres Creus —al qual s'accedeix via bifurcació per la mateixa entrada de la baixada de la Glòria—, segueix sent un reclam per atreure nous veïns que busquen tranquil.litat i alhora una certa proximitat amb el centre de Barcelona. És el cas del nou director de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), Pablo González, que va triar aquest barri perquè li permetia estar en contacte amb la natura. González va descobrir després amb gust que Arnold Schönberg va ser durant un temps un dels residents il.lustres de Vallcarca, però la cultura del barri no només ha viscut del passat. També ha creat tendències a base de graffitis.

A Bressol de l'art urbà. Ai las, els graffitis, cosa delicada a Barcelona. Però agradi o no, la ciutat va ser l'entrada a Espanya d'aquesta pràctica. Els seus inicis daten dels anys vuitanta (sempre els vuitanta!), i es van donar al turó del Carmel, a la zona de les velles bateries antiaèries.

Aviat, els graffitis es van expandir per zones properes com Vallcarca, on encara en queden de molt interessants de caire realista. Durant els anys noranta, els graffitis de Barcelona van tenir un gran ressò internacional i la ciutat era citada com un referent mundial (a Internet queden rastres encara d'aquella admiració). Graffiters de diversos països es disputaven els anomenats Halls of Fame (murs de la fama) de la ciutat i Vallcarca en va ser un dels temples.

Tot això va acabar amb les polítiques restrictives de l'Ajuntament que van convertir qualssevol d'aquestes expressions en il.legal. El debat es va tancar amb arguments de civisme; finalment s'ha considerat que tant un tag (les omnipresents signatures amb esprai) com un graffiti són la mateixa brutícia. Diversos col.lectius de creadors s'han queixat d'aquesta situació i sembla evident que s'hauria de tornar a obrir el debat tenint en compte el valor estètic d'aquesta disciplina. Raons no els en falta, perquè en aquest moment hi ha moltes veus que assenyalen Banksy com l'artista viu més important del nostre temps. A més, els graffitis ja han començat a ser objecte d'estudi a les universitats i protagonistes de diversos treballs acadèmics.

El regidor del districte de Gràcia, Guillem Espriu, diu que mai no ha tingut una reivindicació en aquest sentit i que, si li plantegessin, es podrien buscar solucions per oferir algun espai als graffitis sense incomplir la normativa. Per exemple, posant a disposició parets que estan destinades a ser enderrocades, cosa que no afectaria una expressió artística que neix amb pulsió de ser efímera.

En qualsevol cas, l'art al carrer mai no ha estat aliè a Vallcarca. Ans al contrari, perquè un dels elements més visibles és el gran mural que va fer Joan Barjau l'any 1988 a la paret mitgera dels números 51 al 55 del carrer del Repartidor.

Barjau va poder tirar endavant el projecte gràcies a un petit ajut de les caixes d'estalvis i a la col.laboració de l'arquitecte Gabriel Poblet, veí de l'edifici. Feia poc, no més d'un any, que s'havia pintat la primera gran paret mitgera a la ronda del General Mitre. L'autor va fer un homenatge al Parc Güell fent una versió del famosíssim trencadís de Gaudí. Tot un visionari, si es veu la proliferació que ha tingut després el trencadís en els més variats productes de marxandatge. El mural serveix també per recordar la proximitat del Parc Güell, l'únic que sembla immutable a la zona.

A Abandó. Els graffitis regnen en zones degradades. Aquest n'és l'àmbit natural: les runes. Per això van proliferar tant a Vallcarca, perquè era un barri abandonat per les institucions. La població del barri envellia i amb ella, tot el paisatge urbanístic. No es va reformar gairebé res i quan s'ha decidit de fer alguna cosa, la solució ha estat derrocar i començar de zero.

Les cases abandonades, especialment les de la zona del carrer de la Farigola, van ser okupades i amb el temps Vallcarca es va convertir en "territori okupat", tal com diu Espriu.

Encara queden cases okupades, però la majoria s'han convertit en descampats i solars en espera que la iniciativa privada repunti i 'creixin' edificis nous. Tal com està el sector de la construcció no serà fàcil, reconeixen al districte, però bona part de la transformació de Vallcarca consisteix en obra pública. El regidor creu que es necessitaran com a mínim sis anys per acabar la nova avinguda de Vallcarca, i això si no hi ha més restriccions econòmiques. La reforma, afegeix, és molt complexa, perquè el pla va acompanyat per processos d'expropiació, com el de La Casita Blanca, i de la construcció d'edificis per reallotjar els veïns afectats, entre altres intervencions.

El col.lectiu okupa de Vallcarca tenia mala relació amb els veïns, però van convertir el barri en un bastió del hard-rock i l'ska que atreia jovent alternatiu. Vallcarca es va convertir en l'Off-Gràcia i en referent dels fanzines contestataris: els antisistema van contribuir a signar la sentència de mort de la vella Vallcarca. Entre la gent que més s'hi oposava es trobaven els nous veïns que s'havien anat instal.lant al barri i que volien posar fi a aquell entorn tan degradat. Perquè cal reconèixer que la transformació de Vallcarca s'ha pactat amb les associacions de veïns del barri. Com la de Gràcia Nord-Vallcarca, que presideix Josep Montmany, que viu al barri des de fa 10 anys. "La part antiga de Vallcarca estava tan deteriorada, que no vam valorar el barri des d'una perspectiva de patrimoni. Només hi havia rates i okupes. En realitat, no ens hauríem oposat a un altra mena de reforma, però no se'ns va plantejar, ni nosaltres ho vàrem pensar. És veritat que aquesta reforma canvia totalment l'aparença del barri, però hem preferit que les coses estiguin netes sobre altres qüestions". Doncs dit i fet, un altre lloc singular esborrat del mapa barceloní.

A Adéu, però... I què ens queda? Doncs, prendre alè per coronar els seus carrers costeruts, recordar que Vallcarca i el Coll van ser el regne de l'Editorial Bruguera —la factoria dels somriures—, parlar amb la gent gran que recorda quan el barri era com un poble amb una espardenyeria i una vaqueria, gaudir d'algunes de les millors vistes de Barcelona, fer fotografies d'un món que s'acaba —hi ha molts fotògrafs aficionats que hi prenen instantànies— i desitjar, és clar, que els veïns siguin molt feliços amb la nova Vallcarca.