"La creació no té mai cim"

El camí de la creació musical té un recorregut que no tindrà mai fi. El compositor emprèn un viatge en el qual no trobarà un punt d'arribada. Ell mateix és el dissenyador d'aquesta via per on transitarà pràcticament tota la vida. Podria semblar un caminar absurd al llarg de tants anys i sabent que no hi haurà un punt final, si no és la mort. Aquesta aparent contradicció, però, fa que compondre sigui tan apassionant". Amb aquesta contundent sentència Xavier Benguerel (Barcelona, 1931) començava ahir a la nit un parlament d'agraïment en l'homenatge que li va retre la Societat General d'Autors amb motiu del seu 80è aniversari, que celebrava ahir. I és que el compositor, fill de l'escriptor del mateix nom, té clar que ser creador és una aventura apassionant que compara amb una escalada en la qual ningú no t'atura, perquè, diu, "la creació no té mai cim".

"Oi que no sembla que tingui 80 anys?", etziba amb coqueteria Xavier Benguerel al seu pis del Poblenou de Barcelona, barri on va néixer el 9 de febrer de 1931. Es troba físicament bé, presumeix que hi veu perfectament després d'una operació de cataractes que, diu, li ha deixat la vista com nova, a excepció de la presbícia, i proclama la seva satisfacció per l'obra feta, més d'un centenar de partitures, al llarg de 60 anys de vida creativa. Tot i així, és contundent quan afirma que Catalunya no és bon lloc per a un compositor.

"És un problema de cultura", assenyala. "Vivim en un país on la música és una assignatura optativa a l'escola, on no s'educa la sensibilitat dels nens i joves. Només preval el que és comercialitat, és per això que predomina la vulgaritat musical. I que quedi clar que no em refereixo a la programació de concerts de l'anomenada música clàssica. Parlo de fomentar la creació i la difusió de les obres que es componen. I com a exemple posa la seva òpera Yo, Dalí, encàrrec del Ministeri de Cultura amb motiu del centenari, el 2001, del naixement del pintor, que el juny s'estrenarà al Teatre de la Zarzuela de Madrid i que, després, al setembre, es presentarà al Liceu de Barcelona. Creu que Alemanya, amb més d'un centenar de coliseus lírics, hauria hagut d'esperar una dècada per estrenar una òpera. Aquí, en canvi, escrius una partitura per a orquestra i quina possibilitat tens que s'estreni? Sí, la Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya van estrenant obres, però no pas les que hauria d'estrenar. I al Liceu, quines òperes s'estrenen i quina música catalana, a part del Cant de la senyera, s'interpreta en un auditori que porta el nom de Palau de la Música Catalana? Deixem-ho, però", talla. "Avui estic content. Em considero un home afortunat per haver-me pogut dedicar al que volia: fer música".

I n'ha fet i n'ha estrenat, de música, en Benguerel. "El 80% de tot el que he compost s'ha estrenat i la resta és perquè no he volgut", indica. "Són obres fora de catàleg, de les quals no em penedeixo perquè són el reflex de cada època, però m'estimo més que no es toquin". Amb motiu de l'homenatge d'ahir a la nit, però, es va tocar per primer cop en públic una d'aquestes peces inèdites, Sonata, partitura per a piano escrita el 1957 com un exercici mentre estudiava a Barcelona sota el mestratge de Cristòfol Taltabull.

"És un treball escolar que s'acaba de gravar amb motiu de l'edició d'un disc amb la integral de la meva obra per a piano", explica. "Primer dubtava que s'hagués d'enregistrar, però m'he sorprès en escoltar-la. Cronològicament, de la primera a l'última obra que inclou el disc hi ha un lapse de temps de 60 anys i, malgrat això, David Casanova, el pianista que les toca, afirma que hi troba elements que assenyalen que han estat escrites per una mateixa mà", explica amb orgull.