Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
REPORTATGE

"Même hauteur que Montjuich"

Le Corbusier va fer tres dibuixos en els quals esbossà uns gratacels al port, en el context del Pla Macià per a Barcelona. Els tres dibuixos són de la Setmana Santa de 1932. Al primer, sortint del port en vaixell, Le Corbusier hi encaixa dues torres, que semblen tres, sobre la costa, dibuixant Montjuïc com un contrapès d'aquestes torres, les tours du port, escriu, i que sobresurten per sobre de les llums del moll. Als altres dos dibuixos, fets en tornar de Mallorca un altre cop en vaixell, després de passar uns dies a Formentor, torna a dibuixar-hi les torres amb més precisió, i al tercer dels dibuixos, les torres ja són clarament tres. Aquestes torres cerquen ara un balanç geogràfic, equiparant-ne l'alçada a la de Montjuïc, i per tant d'uns 173 metres. L'equilibri el trobem entre la massa d'aquestes tres torres de vidre i la muntanya, i al mig d'elles la Sagrada Família i la Catedral. Obeeix, per tant, a un moment de la trajectòria del vaixell quan entra a port i aquests dos monuments es veuen de costat.

La precisió en dibuixar aquests dos monuments i la muntanya ens fa veure clarament que les torres es volien equiparar a la muntanya i al castell i no a altres construccions. La forma de les torres els feia prendre una aparença que podríem comparar amb un gegantesc armari de vidre amb les portes obertes. Aquesta era la visió des del mar, des de la ciutat s'haurien vist com una construcció de vidre plegada amb un cos sortint enmig com un colossal contrafort.

Mirat ara amb el pas del temps, gairebé vuitanta anys més tard, aquests dibuixos acaben per tenir un aire Jules Verne. Sovint davant de qualsevol descoberta contemporània, trobem que el prolífic autor ja havia pensat alguna cosa semblant, com ara viatges a la lluna, per exemple. Doncs bé, els dibuixos de Le Corbusier tenen aquest mateix to. Les dues torres sobre el mar semblen ara la inspiració de les torres de la Vil.la Olímpica del 1992. D'altra banda, la mateixa concentració de gratacels sobre el límit del port vell, deixant passar pels costats les prolongacions de la Meridiana i del Paral·lel, que es trobarien precisament sobre les aigües del port, ens fan pensar en l'Hotel Arts i la torre Mapfre i el conjunt del carrer de Marina, com una rèplica d'aquell vell intent. Els 170 metres d'alçada d'aquestes torres de vidre era la mateixa alçada que es reclamava per a la primera versió de l'Hotel Vela i que després es va rebaixar a 100 metres. Les línies obliqües de les cares dels gratacels cartesians de Le Corbusier (així els anomenava ell) donarien efectes semblants a les cares afilades de la torre de Telefònica, i podríem afegir que la petita i gestual torre de Gas Natural és una versió distorsionada dels gratacels de vidre del 1932: per dir-ho d'una altra manera, és com si la versió de les torres fos un dibuix de Francis Bacon.

Els petits gratacels barcelonins (cap no sobrepassa els 154 metres) s'han decantat per plantes més aviat quadrades i no per una distribució en ales com els que ens ocupen, però sí que són comparables pel seu perfil rectilini. Amb l'únic gratacel que no trobem cap correspondència amb les torres del port del Pla Macià és la torre Agbar. A la fi resulta inevitable pensar en aquests gratacels i l'impacte corporatiu que han acabat per tenir i que sembla que es mesura per un factor invers a la ciutat que sotmeten. Probablement, això fa que una de les discussions recurrents sobre aquesta mena d'edificis en alçada és l'efecte que produeixen sobre la silueta de la ciutat. Per això, el bus turístic du una caricatura gratacelitzada de Barcelona. Definitivament, el millor dels gratacels de Le Corbusier és que no es van arribar a construir.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 20 de enero de 2011

Más información

  • ARQUITECTURA