Teatre miniatura

Quan arribes al número 3 del carrer Alpens, a Sants, cal trucar el timbre. T'obren i entres en una sala d'estar on en una taula hi ha uns quants gots i pots servir-te aigua o vi. En una altra tauleta, venen les entrades. És la taquilla del FlyHard, una d'aquestes petites sales de les quals es parlava al Quadern del 18 de novembre. L'espectador pot triar si paga l'entrada a cinc o a 10 euros. Oferta que demostra una confiança cega en la humanitat o, si més no, en què no existeixen els espectadors garrepes que, podent, fan misèrrims estalvis que no necessiten.

Un cop a la sala, hi ha 38 butaques, distribuïdes en dues bandes de tres fileres. Si seus a primera fila, no t'eixarranquis perquè toparàs amb els actors i els pots fer entrebancar. Aquesta proximitat és impagable (cinc o 10 euros, recorda). Dóna al teatre una possibilitat exclusiva del cinema: el primer pla. No es poden amagar i el llenguatge del cos agafa tanta o més importància que el recitatiu de les frases. Sense la protecció d'un teatre a la italiana, amb els personatges a peu pla, et trobes contemplant un tens sopar i t'arriba la flaire del vi. És màgia de prop. I curiosament neix una quarta paret com als escenaris més solemnes.

La il.luminació i l'autenticitat dels personatges són les dues úniques eines per construir un espai diferent al del públic que, encara que veus inevitablement, oblides que hi és.

L'obra es diu Un home amb ulleres de pasta i va sobre la vampirització, cruel i no gens metafòrica, d'uns sobre els altres. Quan surts tens la mateixa sensació que al final del Txékhov del Círcol Maldà, un altre espai miniatura, i és que, fent una variació del que deien les nostres sàvies iaies: al pot petit també hi ha bona confitura.