L'Estatut dels deu mil retalls
Per uns, va ser poc més que el cop de gràcia al govern de les esquerres. Per altres, és una sentència que els catalans arrossegaran a l'esquena durant dècades. La sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut d'Autonomia va arribar amb les primeres calorades de l'estiu. I pels partits del govern va tenir els efectes propis d'un cop de calor. Suor freda en les primeres hores, mareig, desorientació i acceleració del ritme cardíac després.
Des del primer moment, el president Montilla va alertar de la gravetat i l'error que suposava el fet que un Tribunal amb prop de la meitat dels seus membres en situació de provisionalitat fallés sobre un afer tan sensible. Però Montilla i el Partit dels Socialistes de Catalunya van estar d'acord amb el PSOE a dir que, en el fons, la sentència no implicava un retrocés tan important. D'aquesta composició de temps i d'espai en va sortir l'estratègia de recuperar, mitjançant acords polítics i lleis orgàniques, allò que el Tribunal va rebutjar de l'Estatut. Singularment, es tractava de reformar la llei del Poder Judicial per dotar Catalunya d'un Consell de Justícia amb les mateixes competències que li conferia l'Estatut. Zapatero s'hi va comprometre per impulsar-ho abans de finals d'any. L'exercici, per cert, acaba sense notícies d'aquesta reforma.
CiU és l'únic partit que ha sabut treure rèdit electoral de la sentència
Convergència i Unió va utilitzar la sentència com a trampolí definitiu cap a la Generalitat. Artur Mas va donar via lliure al sector més sobiranista del seu partit per escalfar l'ambient, deixar clar que les forces del govern eren incapaces de gestionar un daltabaix institucional tan important, i inflar més el globus del "dret a decidir". El resultat va ser la manifestació del 10 de juliol. Catalanistes, sobiranistes i nacionalistes van sortir al carrer en massa per deixar clara la seva indignació. Esquerra Republicana esperava recollir fruits de tanta indignació. Al final, però, qui tindrà el "dret a decidir" serà Convergència i Unió amb la seva ?quasi? majoria absoluta.
