Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
CRÍTIQUES

Els Borja, vessant romàntica

LUCRÈCIA BORJA

Victor Hugo

Introducció i versió de Jesús Cortés Bromera

120 pàgines. 10,50 euros

La fal.lera borgiana d'aquests darrers temps fa del tot oportuna la incorporació a les lletres catalanes de Lucrècia Borja (1833), de Victor Hugo, una de les obres que contribuí a incrementar encara més la llegenda negra ordida al voltant de la cèlebre família valenciana. L'autor de Cromwell i Hernani adapta els aspectes més fabulosos del mite dels Borja —que els perfila com a lladres i criminals sinistres, pèrfids i luxuriosos— als paràmetres del drama romàntic: passions descordades, revenges fora mida, cops d'efecte, espectacularitat fantasiosa.

Com a bon romàntic, Hugo escruta els contrastos entre el bé i el mal, el grotesc i el sublim, la comèdia i la tragèdia: no es queda únicament amb el costat monstruós de Lucrècia, sinó que també en remarca el més bell. Ens presenta una Lucrècia que, delerosa de canviar de vida, vol capgirar la fama de sanguinària i criminal que té i fer gala d'una clemència i una mericòrdia insòlites envers els enemics. Encara que dins seu senti lluitar l'àngel bo i el dolent, el desig de redempció és degut a l'amor que oculta amb zel dins dels replecs del cor.

Hugo combina les escenes de més tensió dramàtica amb les mes còmiques

Hugo esbatana l'ànima d'una dona malvada com és Lucrècia Borja per descobrir-hi que també hi pot bategar un sentiment noble. Al costat de l'odi i la malícia, naturalment. Molt a la manera de Shakespeare, un dels grans referents d'Hugo, el seu personatge femení es mou impetuosament per les raons ocultes del cor, mentre al mateix temps trama una venjança terrible. La seva dualitat —implacable en l'enuig, però vulnerable en l'amor— és una arma de doble tall que es gira contra ella mateixa. Tot jugant-hi, Hugo aconsegueix crear una trepidant història d'amor i terror amb un final revelador, espectacular.

Lucrècia Borja desborda romànticament, com no podia ser d'una altra manera, totes les convencions neoclàssiques. Sense preocupar-se gens de les dificultats tècniques del teatre de l'època, Hugo situa l'acció, d'entrada, en un palau de Venècia i, després, en diversos indrets de Ferrara. No s'avé tampoc a la unitat de temps i, amb un cert desequilibri, limita els actes a tres, en un crescendo que, en el darrer, precipita els fets. Com algunes de les millors obres de Shakespeare, combina les escenes de més tensió dramàtica amb les més còmiques, i no s'està d'introduir intrigues i maquinacions tan inversemblants com fantàstiques i de generar un efecte iconogràfic sensacional, neogòtic, en el desenllaç.

Hugo vol mostrar —ho apunta en el prefaci— una "deformitat moral" com la que representaria Lucrècia Borja per desvetllar-ne un "sentiment pur": el de la maternitat expiatòria. A la monstruosa Lucrècia, doncs, li concedeix unes molt pregones "entranyes de mare". Tot i partir de la llegenda negra borgiana (Tomaso Tomasi, Francesco Guicciardini, Johannes Burckard), la seva intencionalitat didàctica —no endebades considera el teatre com una "tribuna" o una "trona"— aspira a propagar una "forma ètica i compassiva". La lleialtat, la valentia i la integritat de Gennaro —el jove capità a qui Lucrècia omple d'atencions i afecte— s'erigeix en el model exemplar. I tanmateix, en contrast, per més infame, cruel i abominable que resulti, la Lucrècia hugoniana seria finalment redimida per la seva condició de mare. In extremis.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 16 de diciembre de 2010

Más información

  • TEATRE