La 'maîtresse' Volland

La paraula francesa d'aquest títol no té quasi res a veure amb el nostre concepte de "mestressa". La mestressa catalana és dona pudorosa i recollida, bona cuinera i sargidora, tot decòrum. La maîtresse francesa, per contra, és una de les més grans institucions llibertines mai concebudes per la humanitat, remei contra la consuetud matrimonial, consol de marits desanimats, equilibri de les geometries vàries de l'amor, i, en suma, un dels grans invents, juntament amb l'Encyclopédie, de l'alta burgesia francesa del segle xviii. Aquí en diem "amant", o querida, sense que la paraula tingui aquell ressò de poesia trobadoresca —la midons, la "meus dominus"— que presenta la versió francesa de l'assumpte. Hem de suposar que a França encara és viva aquesta discreta tradició: així ho va fer pensar l'enterrament del president Mitterrand, amb la digna presència de la muller legítima i el seu fill, i la no menys digna maîtresse de tota la vida amb la filla corresponent. A Catalunya —cosa lamentable— han desaparegut aquelles antigues liaisons entre burgesos acabalats i amants ricament engalanades i amb un flaire, que delatava, de perfum: la vida està més cara, els pisos són de preu, les mullers no estan per orgues, carregades, ara, d'un orgull feminista que espanta tota temptativa de flirteig i de marivaudage.

'Les cartes de Diderot a Sophie Volland fan honor a la institució de la 'maîtresse'

Quan tenia quaranta-un anys, Diderot —per a enorme gaudi propi i no pas desgràcia de l'esposa— es va enamorar d'una senyoreta dos o tres anys més jove que ell, Louise-Henriette Volland, que va ser rebatejada per l'il.lustrat com Sophie, "saviesa". Llavors va començar a escriure-li l'extensa correspondència que ressenyem avui: Denis Diderot, Cartas a Sophie Volland, edició de Laurent Versini, traducció de Núria Petit, Barcelona, Acantilado, 2010.

No devia freqüentar-la gaire —tot i que era soltera i "sense compromís"—, a causa de l'enorme feinada que significava, cap a aquells anys, la direcció i redacció de l'enciclopèdia, també degut al fet que Diderot s'hostatjava, tot sovint, a les cases acomodades de les grans dames que sempre el van acollir amb veneració: entre elles Madame d'Epinay —la maîtresse de Grimm— i Madame d'Aine, sogra de Holbach, al lloc anomenat Grandval, no lluny de París. Per aquests llocs, com succeïa en el cas dels salons parisencs sempre presidits per dones, desfilava el bo i millor de la intel.ligència francesa de l'època: Helvétius, l'abbé Galiani i Holbach, però també els anglesos Gibbon i Hume, Garrick i Sterne. Reunits al bon temps, també a l'entrada del fred, Diderot i l'acompanyada es dedicaven a treballar a les cambres al matí i passar la tarda entretenint-se i, sobretot, conversar: base d'una civilització verbal que ja podem donar per irreversiblement acabada. Facècies, també se'n deien: "Filla, el teu marit es torna insuportable quan està malalt", "Sí: es torna igual que els altres quan es troben bé"; "Senyoreta, vostè té el cul més lleig que mai s'ha vist", "A mi què m'importa, si no el veig".

Això és el que té de prodigiós aquesta correspondència, encara que no tenim les cartes de Sophie: Diderot no s'esplaia a la manera, encara no inventada, dels romàntics —tot i que hi apunta el tema de la sensibilité, l'Empfindsamkeit alemanya—, sinó a la manera d'un il.lustrat com cal: esmenta molts autors de la tradició, fa disquisicions filosòfiques, estètiques i morals a balquena, reporta tafaneries i anècdotes de tota llei... i, molt de tant en tant, li diu a la seva amant que l'estima, o escriu indirectament: "Veig que esteu satisfeta de les meves cartes, sobretot dels passatges en què dic que us estimo". Si ho hagués dit massa vegades, si s'haguessin vist massa sovint, la relació hauria anat en orris. ¡Venerable institució de l'oratòria i la retòrica, il.lustre redacció dels faits divers, santa distància entre dos éssers amorosos, eficàcia de la correspondència escrita a mà! Per efecte d'aquests elements, Diderot i Sophie Volland van estimar-se durant quasi una vintena d'anys.