Barcelona ja té 600

El Museu d'Història de Barcelona (MUHBA) ja té cotxe. És un mític 600 D, blanc, matrícula B-711.391. Està impecable. Sembla mentida que una sola peça digui tantes coses sobre la vida de la ciutat i l'economia i la història, en majúscules, d'un país. El museu ha aprofitat la donació d'aquest vehicle per muntar l'exposició Ja tenim 600! La represa sense democràcia. Barcelona 1947-1973, que es podrà veure fins al 26 de juny a la seu del museu de la plaça del Rei.

Segons l'historiador britànic Sebatian Balfour, assessor de luxe d'aquesta mostra petita però rica en continguts, "els anys 50 s'han infravalorat i, en canvi, són els orígens de la recuperació del pes polític i econòmic de Barcelona a l'Estat espanyol". Al 1946 tenen lloc les primeres converses entre el Banco Urquijo i la Fiat per instal.lar una fàbrica de cotxes a Espanya, inicialment al Nord. La gran mà d'obra qualificada i la xarxa d'empreses auxiliars que encara sobrevivien d'abans de la guerra va inclinar la balança per Barcelona. La guionista de la mostra, Nàdia Varo, destaca en el primer àmbit de l'exposició el plànol d'ubicació de la fàbrica a la Zona Franca, quan es pretenia que tingués accés directe al mar. Al mateix espai, hi ha cartilles de racionament de pa de 1948, unes imatges del No-Do amb una ciutat gairebé sense cotxes, i fulls de mà de la vaga de tramvies de 1951. Així, malgrat el govern, la Seat es va crear a Barcelona. Una figura clau de totes aquestes maniobres va ser l'alcalde Josep Maria de Porcioles, "agent polític del règim que crearà una xarxa de complicitats entorn del desenvolupament urbà; però, això sí, la ciutat ho pagarà amb l'especulació salvatge", recorda Balfour.

La imatge de l'alcalde és recurrent a l'exposició combinada amb anuncis de mitjans dels anys 50: des del Brandy Terry i les olives La Española passant per exemples de pioneres rentadores i neveres de 1957. Aquell mateix any sortia al carrer el primer 600, la gran icona del creixement sense democràcia que llueix a l'exposició gràcies a la donació de Josep Carles Vallejo, encara avui treballador a la Seat. El dèficit de béns domèstics, com explica la mostra, era brutal: només un 4% de la població espanyola tenia frigorífic davant del 26% de França; un 1% contra un 13% en televisors; un 4% contra un 35% en vehicles... "És un període en què es vol donar el miratge del consumisme com a manera d'esquivar reivindicacions de caire polític", recorda Balfour. Tampoc no era fàcil: si es es té en compte el salari real d'un treballador industrial a Catalunya el 1936 com a base 100, el 1963 aquest índex era de 89. Proporcionalment, guanyaven menys.

Les transformacions de la ciutat (cobertura del tren a Aragó, obertura de General Mitre) van conduint el visitant a l'exercici esquizofrènic espanyol entre el consens promogut pels tecnòcrates (els "25 años de paz"...) i la imparable protesta de finals dels 60 i principis dels 70, que va tenir a la Seat, precisament, un dels seus focus més importants. Com va acabar allò? Quan el creixement sense democràcia ja era un conte insostenible: Porcioles va debutar com a alcalde amb la sortida del 600 i va ser destituït quan es va deixar de fabricar, el 1973. Capricis de la història.