Les lliçons d'una plaça

Una nova plaça, encara per definir ?de fet, actualment és una pista de bàsquet?, ha aparegut al carrer de Valldonzella. Singularment, les quatre façanes estan fetes pràcticament amb només un edifici cadascuna, i el que crida l'atenció no és tant la manera com ha sorgit, sinó les façanes que formen aquesta plaça per batejar. Un d'aquests costats, el del passatge de Sant Bernat, és la façana d'un edifici d'habitatges composada amb finestres iguals i disposades regularment. La façana, construïda ja fa uns anys, sembla que s'hagi anticipat a aquesta nova situació en fer que el seu coronament, malgrat el pendent del passatge, fos horitzontal i sense esglaonaments, cosa que ara s'agraeix.

La façana de l'església de Montalegre, que abans no es podia apreciar, resulta la millor

El costat del carrer de Valldonzella és una potent façana formada per l'església de Santa Maria de Montalegre i una de les naus de la Casa de la Caritat. És un conjunt vigorós i heterogeni, però homogeneïtzat per la singularitat i la dimensió dels seus elements. Amb unes finestres de gran mida i la presència de les teulades, resulta potser el millor d'aquesta nova plaça, que abans no es podia apreciar per manca de perspectiva. L'exemple resulta quasi escolar i és la demostració palpable que la façana és part de l'edifici, però pertany a la plaça. És la mateixa façana que abans, però ara sembla nova. El perfil pla de línies obliqües de les cobertes de la nau, de la façana de l'església o del cimbori, es veuen com si s'haguessin "desplegat", fins a adquirir volum.

Al costat oposat s'aixeca el Dispensari Antituberculós (1934-38), un edifici del GATCPAC, que veiem també des d'un punt de vista nou. Ara, el pati del Dispensari queda a la vista des d'un costat insòlit, i apareix en primer terme la seva tanca i les mitgeres de la casa del conserge i la d'una de les escales del cos alt, tot separat de la plaça, a una cota més baixa, per una estreta franja de sòl. És paradoxal que aquest edifici, construït com un exemple de la manera d'intervenir de l'arquitectura moderna al barri antic, i sent un model que preconitzava l'obertura d'espais lliures al teixit de la ciutat més densificat, esponjant-lo, com proposava el Pla Macià, ara resulti una víctima de la seva pròpia medicina. El Dispensari està en espera d'una intervenció o d'una reparació si es vol, per adequar-se a aquesta nova situació que en certa manera ell mateix encoratjava. Aquesta s'hauria de resoldre d'una manera convincent ja que Barcelona és el lloc on s'han fet més exposicions, elaborat textos i fet revisions crítiques sobre l'arquitectura del GATCPAC i, per cert, sense cap controvèrsia. Així doncs, hauríem de saber què fer amb un edifici com aquest, exposat a una nova situació urbana que confiem que no sigui el fruit de voler aïllar museísticament "l'objecte" Dispensari. No podem acabar tenint la sensació que la teoria elaborada a partir d'aquest període de l'arquitectura racionalista i el profund coneixement històric d'aquest no resulten esterilitzants i ens impedeixen intervenir en un edifici així. La franja sense edificar que el separa de la plaça permet pensar encara en un resultat a l'altura de les circumstàncies. De moment, el quart costat, veí del Dispensari, ocupat per la biblioteca de la Blanquerna, no sembla aportar una millora a aquesta visió, més aviat agreuja el problema amb les seves alineacions típiques de l'ortodòxia moderna, apareixent com un objecte aïllat i insensible a la topografia com al complex espai urbà que ocupa, amb l'excepció de la seva façana de vidre que sobresurt del cos de la biblioteca, en un gest que recorda el d'un porter aturant un penal.

És un fet digne d'observació veure com una vella façana fruit de diverses contingències, i pensada per un carrer (Valldonzella), doni millors resultats davant d'un espai obert que els edificis pensats per fomentar els espais lliures. Tot plegat, ens fa recordar el que deia l'arquitecte portuguès Fernado Távora fa uns anys: "Em arquitectura, o contrário também é verdadeiro".