"La burgesia abans era més ambiciosa"

No, 230 persones; les he comptades". Jordi Nadal Oller (Cassà de la Selva, Girona, 1929), catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona, fa l'enèsima demostració de rigor, marca mítica de la casa. El nombre respon a la gent que acaba d'assistir a la cerimònia amb la que la Universitat Pompeu Fabra, a proposta de l'Institut Universitari d'Història Jaume Vicens Vives, l'ha investit Doctor Honoris Causa. Les ha controlades des de l'escenari, on Nadal, sempre per feina, ha avançat la seva última investigació: sobre l'Hispano-Suiza, "l'empresa industrial més gloriosa que hi hagi hagut mai a Catalunya i a l'Estat espanyol", diu. I si així ho diu l'autor d'El fracaso de la revolución industrial en España (1814-1913), ni dubtar-ho.

"Els catalans hem de recuperar els valors de l'esforç, l'austeritat i la il·lusió"

"Els bons de la Generalitat estan mal plantejats: pot ser una autèntica 'pilotassa"

Pregunta. Porta 15 conferències sobre el seu mestre Jaume Vicens Vives en l'any del centenari. Què resumiria la seva tasca com a professor i científic?

Resposta. Com a professor, la capacitat d'engrescar, incitar a estudiar, sabia tocar la fibra; l'ajudava que tenia un físic sensacional i ho sabia: les dones s'asseien a primera fila. Era un do celestial... En l'àmbit científic, sense fer volar coloms, tenia intuïcions genials, que es treia del magí.

P. Caldrà un El fracaso de la revolución digital en Cataluña?

R. Potser. Es va llançar això de l'ordinador a les escoles per a la Secundària i que ja no calien els llibres. Resultat: com que no hi ha diners, en molt llocs no hi ha ordinadors o espais on endollar-los; total, els nens han quedat penjats... L'administració catalana és extraordinàriament incompetent, funciona molt pitjor que la que havia de substituir per dolenta. Els mals vénen de la Transició: s'acceptaren transferències massa de pressa.

P. Però polítics i estats poden influir, fer molta cosa en l'època de les multinacionals?

R. No, però cal saber controlar-les; les multinacionals actuen amb molta corrupció i contra això és difícil lluitar-hi perquè la corrupció està avui assumida com un fet natural. Només cal veure els casos Palau i Gurtel: el partit que està més pringat guanyarà les eleccions, probablement. I aquí ningú no diu res. Ni els altres tampoc, perquè deuen tenir casos semblants. Com pot ser? En un país normal, la gent sortiria al carrer; la ciutadania ha abdicat del seus drets.

P. I això?

R. Doncs per una crisi, una pèrdua de valors morals molt gran; la gent no es vol mullar; i la ciutadania no entén que com més silenci, pitjor.

P. Ha parlat del'Hispano-Suiza. Per què? Què simbolitza?

R. La Hispano-Suiza és un miracle a Catalunya. El 1904, s'aposta pel sector automobilístic, llavors capdavanter, sense tenir els coneixements ni les infraestructures suficients, però tot i així s'acabarà fent una gran marca de cotxes a Barcelona i amb diners d'aquí. Ara que el sector és més madur, per no haver no hi ha ni marca automobilística pròpia.

P. Quina lliçó se'n desprèn?

R. Doncs que hi ha molta menys ambició que abans; Damià Mateu era un burgès molt viu i hàbil i, d'alguna manera, hi havia en la seva manera de fer un cert patriotisme; la d'abans era una burgesia més emprenedora i ambiciosa que la d'avui.

P. O sigui: ser la fàbrica d'Espanya i disputar la capitalitat a Madrid s'ha acabat?

R. La batalla de Madrid ja està perduda: les multinacionals van cap allà com fan arreu per ser presents a la gran metròpoli; Madrid ja és més gran i més potent; a Barcelona li queda ser una excel·lent segona ciutat, com ho ha aconseguit ja amb el clúster de medicina. Qui ha dit que una ciutat amb quatre milions de persones és millor? No, el que passa és que això implica renunciar en part a la idea d'un Estat català i buscar més entesa amb Espanya; clar, jo no sóc independentista, com veu...

P. No és moda.

R. Ho sé, estic per la solució federal: és més intel·ligent lluitar per aquí; l'altre dia, l'expresident Pujol em deia que Vicens Vives i Espriu ja no eren models a seguir en la idea d'entesa amb Espanya que proposaven. No hi estic d'acord. Sé que patirem, que són els que ens fan separatistes, que no ens ajudaran mai, que fa 300 anys que no ens entenem, però no ve d'aquí, ja. No sé perquè ens entestem a parlar de nació i de drets nacionals i de ser diferents quan cada vegada ens hi assemblem més, a ells; fa uns anys ningú volia ser funcionari a Catalunya, es considerava una feina parasitària, típica dels valors castellans; ara ningú de la Facultat d'Empresarials vol ser empresari. És així.

P. Com ho redrecem?

R. Catalunya és una de les zones d'Espanya més pobres en recursos naturals. Què hem d'explotar? Doncs la nostra personalitat, els trets diferencials: hem estat més treballadors que la resta; més estalviadors, més sacrificats. Hem de recuperar els valors de l'esforç, l'austeritat i la il·lusió.

P. Com veu això dels bons emesos per la Generalitat?

R. És un robatori a la societat, tot donant uns interessos més alts que institucions privades. La comissió és molt alta i, alerta, perquè aquests diners s'hauran de tornar. Els bancs i les caixes estan encantats, és clar. Està mal plantejat perquè aquí pot començar una autèntica pilotassa catalana. Per interès particular de la gent, anirà bé; per interès del país, no... Ho hem tocat tot, oi? Ho deixem aquí?

P. Algun equivalent de l'Hispano-Suiza avui?

R. (Segons de silenci). No, res de semblant ni de lluny.