ENTREVISTA

"El que importa és la intenció, la força de la imaginació"

El punk "de debò", com explica l'artista sonor (ell prefereix artista francotirador) Jordi Valls (Barcelona, 1945), va durar dos anys. Però va ser prou intens com per deixar en herència —a més d'una nova manera d'entendre la música— l'actitud. "És el que em queda del punk, la manera de fer les coses. Fer-les. I de forma visceral, subversiva, sense camisa de forces", sentencia.

"El punk és la demostració que qualsevol persona, encara que manqui de talent ortodox, pot agafar la guitarra, un pinzell o una càmera i fer el que es proposi fer", explica. [Ell, per exemple, pinta quadres amb la seva pròpia sang]. "L'únic que és important és la intenció, la força de la imaginació. Res més". Sap bé de què parla. Al 1976 va veure néixer el punk. I va immortalitzar aquell volcà en explosió gravant en directe, amb la gravadora penjada al coll, els primers concerts punk a Londres, força abans que The Clash, The Sex Pistols o The Slits fossin gravats en un estudi.

'El punk' és la demostració que qualsevol pot fer el que es proposi' 'A Londres hi ha sexe als museus, aquí no ens atrevim a trencar barreres'

"Jo vivia a Londres des del 1969. Era un llop solitari que sempre estava buscant coses que em despertessin l'interès i vaig anar a parar al primer festival punk del 100 Club. Era la presentació oficial dels Sex Pistols. " Tots els amics dels Pistols, i els Clash, portaven samarretes estripades i la música anava a cent per hora. Jo estava enfilat sobre una cadira al costat de la Vivienne Westwood, que no parava d'escridassar "Fuck off!" al Johnny Rotten, el cantant dels Sex Pistols". Ho va gravar. "De seguida em vaig adonar que allò era autèntic. Anglaterra era un lloc deprimit de rostres sense futur i aquella gent, a dalt de l'escenari, estava dient la veritat", explica assegut en una sala a l'Arts Santa Mònica, on exposa The London Punk Tapes, un arxiu inèdit de nou cintes de casset (deu hores de música) que va gravar entre 1976 i 1977 i que és un muntatge de Pedro de Cos, Marc Valls i Marc Viaplana. Set Marshalls reprodueixen el so agressiu d'aquells dos anys. "Per sentir-ho bé s'hauria d'apujar el volum, però no es pot per la pol.lució acústica", suspira.

"En aquells primers concerts només hi havien els amics dels artistes i jo. Quan acabava el concert anàvem a un altre. Recordo tenir els The Clash fent cua per entrar al meu darrere", recorda. "La música dels setanta era amorfa i avorrida. Els Rolling Stones, tan provocadors com havien estat, van fer aquella cançó tan repugnant i perversa [es refereix a Angie], una cursileria total. La societat necessitava un cop de martell al cap!", exclama. "Fins que un grup de gent es va atrevir a agafar la guitarra sense fer-se preguntes".

Una de les imatges que apareixen en el muntatge és la fotografia d'un calendari de 1976 on Valls anotava els concerts. Ocupen gairebé tots els dies de dos mesos. "Encara que no ho sembli, això només ocupava el 5% del meu temps, en aquella època tenia dos fills petits i una feina [que prefereix no revelar perquè creu que no és important]", explica.

"El punk va morir amb la dissolució dels Sex Pistols". I amb aquesta sentència li ve al cap la imatge de Johnny Rotten, el cantant, amb els cabells tenyits de verd i amb una samarreta de Pink Floyd sobre la que havia escrit a mà les paraules I hate (resultat: «odio Pink Floyd») i que a més estava perforada on hi havien els ulls dels membres de la banda. Un dia va aparèixer per la botiga de roba que tenien Vivienne Westwood i Malcolm McLaren a King's Road, al districte de Chelsea. Malcolm va acabar fent de mànager de la banda. Van passar coses increïbles en molt poc de temps. Valls va veure com els Sex Pistols tocaven —des d'una barca al Tàmesis— la irònica God Save the Queen (Déu protegeixi la reina / Que no és un ésser humà / No hi ha futur / Per als somnis d'Anglaterra), durant la festa d'aniversari de la reina Isabel II.

Al principi dels vuitanta, Valls va començar a col.laborar amb Genesis P-Orridge, banda amb què va néixer la música industrial i va crear Vagina Dentata Organ, el seu nom artístic i projecte de música conceptual (com gravar sons d'una Harley Davidson al voltant de la casa de Salvador Dalí) amb què ha tret set discs (el vuitè, Irene's Cunt, està en procés). Després de 39 anys vivint a Londres, va tornar a Barcelona fa dos anys. "És una ciutat ultraconservadora i estàtica", diu.

No tot és tan mort. "Abans els museus semblaven tanatoris i ara veig que hi ha coses noves, com poder fer aquesta exposició. Però mentre que a Londres fa deu anys que hi ha sexe als museus, aquí no ens atrevim a trencar barreres", continua. "Per això he volgut que apareguessin escenes sexuals", diu referint-se als fragments de pel.lícules de la directora de cinema porno Erika Lust que apareixen als audiovisuals creats per Franc Aleu i que juguen amb el nom de Sex Pistols.

El vestíbul de l'Arts Santa Mònica serà un club de mala mort on sonen guitarres amfetamíniques fins al 26 de setembre.

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Logo elpais

Ya no dispones de más artículos gratis este mes

Suscríbete para seguir leyendo

Descubre las promociones disponibles

Suscríbete

Ya tengo una suscripción