Trons i llampecs sagarrians

TEATRE. VOLS 3 i 4

Josep Maria de Sagarra

Edició de Narcís Garolera i Miquel Maria Gibert

Tres i Quatre

528 / 593 pàgines. 29,45 euros

A la dècada del 1920, Josep Maria de Sagarra consolida la seva posició com a dramaturg d'èxit als escenaris del Romea i del Novetats. El seu teatre troba el punt dolç per agradar el públic coetani amb ingredients mesurats: una pirotècnia verbal enlluernadora, unes trames reblertes d'espines polèmiques i uns desenllaços amb final més aviat feliç. Sagarra voreja els temes escabrosos amb la salsa de la retòrica espurnejant i les exageracions melodramàtiques que n'atenuen la gosadia crítica i, alhora, tensen la corda de la morbidesa argumental.

El traç gruixut amb què es descriuen les passions més perverses deixa entreveure que hi batega un dramaturg que, tot escrutant els racons foscos, qüestiona la moralitat i les convencions establertes. Abans que els interessos d'ordre moral o material, hi ha la compassió o, si es vol, la pietat.

El deure és sublimat per l'amor. El rigorisme de la raó, pels designis del cor. Sense molestar les consciències, Sagarra porta a escena —de biaix— la lascívia, la prostitució, l'ambició fàustica, els casoris imposats, l'adulteri, la hipocresia social... La sàtira i fins la paròdia de determinats comportaments accentuen la ignomínia dels dolents, mentre que la creixent simpatia envers els bons en deixa relluir la grandesa.

Els dilemes morals s'edifiquen en dicotomies maniquees. En un extrem, els personatges intransigents, pèrfids o perversos: Abel (La màscara), Samuel (La follia del desig), Pinós (Un estudiant de Vic) o Frederic (L'assassinat de la senyora Abril). En l'altre pol, les víctimes d'una opressió carregada de xantatges emocionals: Francisca (La màscara), Caterina (La follia del desig) o, en versió light, Mariagneta (Un estudiant de Vic) o Angelina (Les llàgrimes d'Angelina). Una menció especial mereixen, per la seva singularitat, Marçal Prior (Marçal Prior), magnífic empelt de Peer Gynt, Faust, Gentil i comte Arnau; Agna Maria, la seva dona, una nova Penèlope; Senyora Vidal (L'assassinat de la senyora Abril), homicida involuntària que protagonitza una peça de gènere policíac amb influències de Poe, i Judit (Judit), inspirada en la bella i inquietant heroïna bíblica.

Tocats per les passions i les grandeses més elementals, els personatges sagarrians són l'encarnació d'actituds morals. Els herois imposen la voluntat per damunt de les falses aparences i fan prevaler la llibertat, la franquesa, l'autenticitat. Sovint, la deriva hiperbòlica va de bracet amb l'ampul.lositat melodramàtica. En una pirueta sobtada, els llops més salvatges es tornen —en el desenllaç— moltors redimits: s'autoimmolen per pagar la culpa o, talment àngels caiguts, reconeixen amb gran estrèpit l'error comès. Tot torna a mare: un cop llevades les caretes, triomfa aclaparadorament la veritat, la virtut, la bondat o l'amor.

Sigui en temps remots o en èpoques coetànies, sigui en una casa burgesa o de senyors il.lustrats, en una masia d'una muntanya, a l'oest americà o en els confins del mite on passi l'acció, la metàfora de la màscara explica la dramatúrgia sagarriana. En la poètica: el teatre esdevé artifici, el contrari de la realitat. I en la praxi: l'atmosfera que envolta els personatges i els conflictes que viuen són deutors d'hipocresies morals i fingiments socials, segons els quals importa més allò que s'aparenta que no pas allò que s'és.

És simptomàtic que una peça tan punyent com ara La màscara (1925) no arribés a estrenar-se. Sagarra hi carrega les tintes contra el fariseisme i el cinisme dels especuladors amb els diners i la moral d'altri. Aquesta via més agosarada i moderna s'estronca aviat. A partir de L'estudiant de Vic, i a excepció feta de la relectura —notable— del mite bíblic a Judit, Sagarra estova l'ambició artística i es gronxa en la facilitat. Paradigmàticament, La Llúcia i la Ramoneta i Les llàgrimes d'Angelina són l'apoteosi de l'estereotip i de la sàtira més coetaire i innòcua. Malgrat això, tot traient partit de l'assimilació de la tradició dramàtica (Shakespeare, Molière, Goldoni, Soler, Guimerà...), la dramatúrgia sagarriana teixeix, a raig fet, versos i trames que, entre trons i llampecs, apunten esteles de llum i pluja fina.