Homer per a criatures

Jean-Pierre Vernant (1914-2007) va ser un dels més grans hel.lenistes i especialistes en religions comparades del segle XX. L'any 2001, és a dir, quan ja en tenia vuitanta-set, va ser invitat a explicar l'Odissea d'Homer en una escola de Montreuil, no lluny de París. Vernant havia ensenyat sempre a les més altes institucions sàvies de França, des de les universitats —que ja no ocupen un lloc tan alt en l'ordre del saber com fa cinquanta anys— fins al Collège de France. Un podria suposar que si a un savi d'aquesta categoria li encarreguen una xerrada en un col.legi sobre l'Odissea, refusarà la invitació amb qualsevol excusa. Els alumnes de França encara devien ser prou disciplinats, i per això Vernant va acceptar de parlar d'una cosa tan antiga —també tan apassionant, com va demostrar l'èxit de la pel.lícula Troia, que narra una guerra anterior a les aventures d'Ulisses, guerrer que hi participa força secundàriament. D'aquesta conversació escolar en va sortir una publicació, ara editada per Paidós —Ulises / Perseo. Breve conferecia sobre los héroes de la Antigüedad, 2010—, llibret només de 127 pàgines, que és una delícia. Ho és, en especial, perquè Vernant hi fa servir el llenguatge adequat per parlar a nens i adolescents als quals, no en tinguem cap dubte, si els hagués explicat sapiencialment aquest "llibre" d'Homer, haurien respost amb la més opaca de les indiferències. Vernant se'n va sortir la mar (mediterrània) de bé, cosa que ve a demostrar una tesi que ja he comprovat a bastament: els millors savis i mestres sempre tenen un punt de professors de primària. Volen ser entesos, i no suporten la idea de llençar una filípica als estudiants, i que els nois i noies es quedin perplexos, i tan ignorants com abans.

'Explicar l'Odissea' als nens pot ser una lliçó fefaent i profitosa'

Vernant, és clar, va saber triar les escenes de l'Odissea que més podien captivar l'atenció de nois i noies. Va començar puntualitzant que Ulisses era, no solament un bon guerrer, sinó, molt en especial, un home astut, murri, picardiós, garneu i rabosí. Va parlar del cavall de Troia —història que ha enlluernat tots els lectors del món, començant per Virgili—; de l'estada de la colla d'Ulisses al reialme dels lotòfags —éssers que s'obliden de tot quan mengen lotus, com tot s'oblidava quan es bevia l'aigua del Leteu; no em consta, per contra que hi hagi cap mite antic que il.lustri el desig de no saber res de res, una realitat molt recent que encara no ha estat batejada amb el mite corresponent—; del cant de les sirenes —que no eren com ara les imaginem, sinó meitat ocellot i meitat dona—; del cíclop Polifem i de l'ardit per escapar de la seva cova immensa; de la maga Circe, que transforma en porcs els homes que li queden a Ulisses, i del retorn d'Ulisses a Ítaca, on l'esperava, des de feia deu anys, la constant Penèlope.

Tot això —com la lectura in extenso de l'Odissea— és suficient per esplaiar-se i per gaudir del segon millor "llibre" del món: el primer és la Ilíada. Això sí: si teniu dalera per la navegació, llavors feu el mateix que han fet insignes viatgers —Erich Lessing, Goran Schildt, Mauricio Oregón i molts més— que han refet el viatge marítim d'Ulisses, entre Troia i l'illa en què roman exiliat, i Ítaca, el seu reialme. Animeu-vos, llogueu amb una colla odisseica una barca llatina, aprofiteu els vents favorables en cada cas, i passeu de l'Àsia Menor fins al golf de Sirtis, recorreu la costa nord-africana fins a l'altura de l'antiga Cartago, passeu després per Menorca i per l'estret que separa Còrsega de Sardenya, fregueu les costes d'Ischia, feu rumb a la resta de la costa africana fins a Gibraltar —sense entrar en les aigües procel.loses de l'Atlàntic—, torneu enrere par anar a parar a l'estret de Messina —compte amb Escil.la i Caribdis!—, voregeu l'illa de Creta, ancoreu a la riba de Xipre i tireu enrere, per acabar el viatge, fins a les illes de Zacint, Cefalònia i Ítaca. Si un dia vau deixar en aquest lloc una muller fidel, la hi retrobareu dedicada a teixir i desteixir una catifa o un tapís.