Quo vadis, Sala Beckett?
SALA BECKETT. 20 ANYS
Eduard Molner. Edició a cura de
Toni Casares
Arola
364 pàgines. 30 euros
La Sala Beckett de Barcelona s'ha convertit en un espai de referència per a l'escena catalana contemporània. El projecte artístic de la Beckett no es redueix a la producció i l'exhibició d'espectacles de teatre i dansa, sinó que abraça també la formació i la promoció professionals, tant cap endins com cap enfora del territori cultural. L'aposta fundacional pel teatre de text i per la investigació dramatúrgica, i la voluntat de reflexionar sobre la praxi teatral (a través de l'Obrador, de la revista Pausa o de memorials, cicles i mostres) han fet de la Beckett una plataforma necessària per a la dinamització interna i la promoció internacional de la dramatúrgia catalana (www.catalandrama.cat).
Ha superat el plantejament i s'ha convertit en una fàbrica de 'joves talents'
El volum commemoratiu de les dues dècades d'activitat de la Sala Beckett, il.lustrat profusament amb material gràfic, aplega els manifestos i els espectacles d'El Teatro Fronterizo, prolegòmens del projecte i la relació de la cartellera de les temporades 1989-2009. A manera de glosses, els textos d'Eduard Molner ofereixen una crònica periodística de la trajectòria de la Sala des dels orígens fins a l'actualitat. Com a cloenda, es deixa testimoni de la programació especial del 20è aniversari i de la nòmina de professionals que hi han col.laborat (entre els quals, els directors Albertí, Bieito, Broggi, Daulte, Puyo, Rigola, Simó, Subirós).
L'acció desplegada per la Beckett en les diverses vessants, com a espai creatiu i pedagògic, en aquests vint anys i escaig és, certament, considerable. Des de Bartleby l'escrivent, de Herman Melville, el 1989, fins a la programació especial de la temporada 2009-2010, amb la presència de José Sanchis Sinisterra, gurú de la Sala, s'han succeït les estrenes, per exemple, d'autors de culte (Beckett, Bernhard, Koltès, Mamet, Pinter, Stoppard) o de la dramatúrgia autòctona (Batlle, Belbel, Benet, Casanovas, Cavallé, Cunillé, Dueso, Escudé, Garcia, Gàzquez, Mestres, Miró, Nolla, Peyró, Plana, Prat, Rosich, Sarrias, Soler, Szpunberg).
De laboratori per a iniciats, d'espai per a pedanteries perifèriques, la Beckett ha passat a ser una de les "sales alternatives" més subvencionades per les institucions públiques i més ben situades en determinats àmbits de poder —despatxos, publicacions, premis— de l'ecosistema teatral català. D'apocalíptica a integrada, ha sabut trobar un lloc en el pastís. Ha superat els plantejaments ideològics fundacionals i s'ha convertit en una fàbrica de "joves talents", que en retroalimenta la inflació actual. A costa sovint de crear perversos "patrons" estètics, ha promogut, també, valors "emergents" amb pàtina internacional.
En el manifest d'obertura de la Sala Beckett, el 1989, s'hi llegeix que "no vol ser ni un vedat tancat, un cubiculum particular d'un grup o una capella, ni una plaça pública, un lloc de tot i per a tothom. Ni catacumba ni fira". No resulta fàcil, ni caldria dir-ho, mantenir aquest equilibri selecte. En el camí, la Beckett ha perdut la soi-disant puresa "subversiva" original, bo i emparant-se en una certa "institucionalització". Al cap de 20 anys, és molt bo, en definitiva, de fer balanç de la feina (ben) feta, no únicament per exhibir-ne els èxits amb cofoisme, sinó sobretot per valorar, de manera autocrítica i plural, què volia ser, què ha estat, què és i què vol ser la Beckett del futur.
