De l'epidermis a l'ànima
NO HI HA TERCERES
PERSONES
Empar Moliner
Quaderns Crema
165 pàgines. 16 euros
La literatura d'Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, 1966) arrela en el nucli del remolí quotidià. És una literatura fonda, destil.lada de la naturalesa agredolça i tragicòmica de la realitat, i només una lectura banal podria estar impedida de travessar el tel de ceba de les situacions comunes que aquesta literatura recrea per accedir als temes argumentals clàssics: la passió, les potències de la rutina, la por, l'amor i el desamor, l'assot de les impostures de la classe mitjana...
En una singladura ferma que va des de L'ensenyador de pisos que odiava els mims (1999), que passa per Feli, esthéticienne (2000) i l'imponent aplec de contes T'estimo si he begut (2004), fins a arribar a No hi ha terceres persones, Moliner ha aconseguit bastir unes lleis narratives que imposen la seva pròpia lògica. És a dir, ha fundat una veu, ha alçat un univers literari travessat per una catenària d'esdeveniments, textures morals, llenguatges, personatges i sons plenament veraços.
Els deu contes d'aquest aplec titulat No hi ha terceres persones capturen de manera magistral la poderosa ambivalència d'una realitat que oscil.la entre la tendresa i la cruesa. En un punt intermedi entre l'humor sincopat de la literatura de Baltasar Porcel -que enmig d'ambientacions miserioses, de cop i volta deixa fulgurar un vigorós raig de comicitat- i el rerefons il.luminador de l'humor en la literatura de Ferran Torrent -que en un context de constants fulguracions còmiques és capaç de revelar un fris de devastació-, la ironia en aquests contes de Moliner estableix una aliança insubornable entre elements polaritzats: entre ignorància candorosa i certesa lacerant (La sessió de maquillatge), entre joventut i desfici pel pas del temps (La pregunta és: per què aquest canvi de registre?), entre amor i servitud (Quina noia tan animosa i Melodie Nakachian), entre ambició i realitat (La guia Michelin i La contra), entre realitat i idealització de la realitat (Una mica de dieta i exercici).
És una ironia que s'assembla a un somriure enmig de la foscor, destinat a desactivar la tragèdia però també, al mateix temps, a no minimitzar la gravetat. I aquesta maniobra s'acosta a la vida real, ens aproxima a la naturalesa humana, tan voluble que sempre prodiga l'alternança entre la voluntat d'equilibri i el govern efectiu de la desraó. Amb un càlcul precís de l'ambigüitat, desplegant-se a través d'una tècnica narrativa que suggereix però no mostra, i amb un llenguatge dúctil al servei de la tensió narrativa i harmonitzat amb el registre, els protagonistes d'aquests contes es mouen entre l'abisme que separa la dimensió social de les persones i la seva veritat íntima, allò que en l'argot sociològic podríem confrontar amb els termes d'esfera privada i esfera pública.
Aplanats pel rodet de la realitat, els protagonistes d'aquests contes es revelen estremidorament humans. I per tant se sotmeten als deliris racionals propis de l'espècie ("Ella donava una explicació psicològica a cada cosa que feia") i menen "una vida amfíbia, plàcida i contradictòria com poques". Són personatges que estenen la seva força humana en la tercera persona que aquests contes invoquen de manera directa: el lector. Un lector trasbalsat pel goig literari i el vigor d'uns protagonistes tan nàufrags com ell mateix, personatges feliços i damnificats a parts iguals. Un nou gran pas de rosca de Moliner.
